incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dimarts, d’octubre 17, 2017

Desallotja, sòmines, el canfelip







Desallotja, sòmines, el canfelip





El cagalàstics cagava elàstics

Els estronts li pujaven i baixaven

I no acabaven de caure mai.



Tothom entorn els envaïen fàstics

La fas o no la fas? — ensems bleixaven.

Si tu no pots, prou podem d’altres rai.














dimecres, d’octubre 11, 2017

Perplex!
























 Els catalans, molt més capsdecony que no els altres.

Almenys els altres hi anàvem armats.

Què collons vols exigir amb merdetes de somriures i floretes contra un estat terrorista de sempre addicte a la més folla agressivitat feixista, esclau del desig genocida, ço és, del desig d'anorrear-nos, fer-nos d'una puta vegada extingits.

La "unió" europea és un arroplec d'infames totalitaris venuts a les corporacions assassines.

Només els botiflers abandonen la tasca i l'esperança, i, a cops d'activa llengua, s'avenen a escurar de merda verinosa el forat del cul dels malignes forasters qui (tan deliciosament, oi?) prou els torturen.

Au bah!








dimecres, de setembre 20, 2017

Fora els invasors nazis!







CANFELIPÚTRIDS, NO ENS ANORREAREU !!!




Of the three nazi powers from last century only the asspain nazis are still active.


Until when...???

Time to anihilate the asspain nazis!


OUT WITH THE DAMNED INVADERS !!!








FORA ELS INVASORS CANFELIPÚTRIDS !!!


QUE MORI D'UNA PUTA VEGADA EL NAZISME DELS INVASORS !!!




The nazi constitution of asspain must be abolished!

FOREVER !





dilluns, de setembre 18, 2017

VOLEU FOTRE EL CAMP DE L'INFERN CANFELIPÚTRID ?





Voleu fotre el camp de l'infern canfelipútrid ?


I TANT !!!!










Let's get the hell out of hell !

Asspain is the shittiest pain of them all !


TO HELL WITH ASSPAIN !





dissabte, de setembre 16, 2017

D.U.I.






To hell with asspain for asspain is hell!

—To hell with asspain!
—For asspain is hell!
—And who wants to be in hell?
—Not the Catalonians!
—Catalonians want freedom from hell!





dimecres, d’agost 30, 2017

Rerialles d’escorrialles de lleterades mínimes [6]




—Sempre que t’has trobat enlloc cap indret buit i secret, com ara sota cap ample arbre amb la soca amagadament foradada, on de primer has furgat amb un bastó llarg amb por que no et sortís cap bèstia enfurismada, i llavors, bo i adonant-te que cap reacció no venia de la cavorca, camí doncs franc, t’has acotxat i has gosat fer-hi un cop d’ull, i àdhuc en acabat ficar-t’hi bocaterrosa, bo i entrant, doncs, sempre, dic, n’has romàs meravellat, amb aquell immens espai qui neix ran la rabassa traucada, un espai grotesc, de caverna enorme, i davant aqueix eixamplament subterrani tanmateix tan ben emmurallat, t’hi trobaves sempre, dic, el mateix espectacle.
—Les cendres i carbons extints d’un foc si fa no fa central, els jócs pollosos i arnats als racons, les ampolles de licors ara eixutes o mig plenes de pixats, les llaunes buides rovellades, els drapots i paperots mig cremats i emmerdats, i els cagallons, pertot arreu els cagallons sovint ben ressecs i tanmateix pudents.
—Ah, i les obscenitats i les estupideses religioses als murs, ratllades amb punta de ganivet i guixades amb cagallons, sempre els ubics cagallons.
—Això, et dius cada vegada, aquesta maleïda soll, no pertany a cap bèstia salvatge, no; cap bèstia salvatge no arribaria tan lluny en les excel·lències de la creació; això és cosa del rei, el rei de la creació, hà.
—Això no és pas cau de bèl·lua ferotge; és cau d’humans; això és testimoniatge, heretatge, llegat, penyora, de presència “civilitzada”.
—Ecs.

(...)

—Ariadna dona aranya
qui per a mon conhort em tramets directe el fil
per a treure’m del dèdal on m’escany.
—A la fi del fil esquers sucosos que em sadollarien
tret que dels esquers hams
hams afilats que em penetren
em penetren fins als penetrals
ungles esmolades
múltiples penetracions
carnús botxinejat
ungles corbes de vampiressa els hams.
—Fil amb esquers sucosos de deessa
esquers apaivagadors satisfaents
fil dels vint hams.
—Fil que es trencarà
no pas quan seré fora del dèdal
ans quan a un de molt pitjor no sóc
més... molt més escanyat que no abans.
—Deessa dels opípars esquers
tots aquests milers de vegades on hi he mossegat
on m’has benauradament enganyat
per a ficar-me nafrat al dèdal dels campions
perquè hi esdevingui el campió dels campions
el més cuguç el més vegades enganyat
enfonsa’m
enfonsa’m els hams
les ungles vampiressa
deessa
penetra’m
penetrat escanyat
les ungles les ungles
endins endins
més
més.

(...)

—Quantes d’hores no has romàs marmori
al tombant del cel arborescent
esperant dins el cotxe blau
que se’t dignés ella descendir
i quantes d’hores indignats camions
o impertèrrits automòbils
no has hagut d’esguardar fit a fit
estacat davant el garatge dels sollats corifeus?
—Fins que finalment no foties el camp
alhora oblidant-t’hi al pany la clau.
—Colgat per la nit t’has allunyat
hi havia llibres abandonats
a la foscor d’un carreró
no en plegaves cap tot i la temptació
perquè et sents estretament observat
pels armats de la presó.
—Ara creus que ja has vagat prou per l’estiribel
i tornes esventadament corrent
és clar per a trobar-t’ho tot buit
el garatge desert el cotxe blau desaparegut.
—D’espetec la llum del cel ha esclatat
i els llibres (qui eren d’altri) la llum ha cuits
sorolls d’avions emmudeixen clams de cucut.

(...)

—Castoret i Pol·luït, bessons abandonats qui poparen de la pàmfila lloba.
—Si en Castoret gorjut abassegava els mugrons, en Pol·luït qui altre remei que d’amorrar’s al cony.
—Per a un les llets, per a l’altre les lleterades.
—Els descendents d’en Pol·luït som ara molt més vius que no els altres. Qui se sap pol·luït, no l’entrevenen inútilment ximples supersticions ni fantasies de rectitud ni d’altres falòrnies dogmàtiques.
—Som esperits lliures, d’alleujada descàrrega.

(...)

—Els homes llurs canons.
—Els homes aquest és el nostre secret que les dones no capirien mai.
—Els homes podem allargar i eixamplar el canó molt més que no fotem quan trempem presumptament al màxim per tal de descarregar la lleterada.
—Els nostres canons en hores secretes, quan totes les dones dormen entre capats capellans, es desenvolupen en vastes canonades, i les canonades de tots els homes ensems s’endollen mútues en perfecta xarxa, millor: en perfecta teranyina, millor: en laberint esfereïdorament complex, gairebé perfectament indesxifrable; en un complex, doncs, gairebé inextricable de verdes inconspícues canonades, que subterrànies i interestel·lars esdevenen l’hamaca on jeu i es manté famosament instal·lat, si fa no fa estable, bo i conservant (com als astrals illots els hiats entre els iots planetaris, les degudes distàncies) cadascun dels elements de l’univers present passat i venidor.
—Sense els homes tot era caos volcànic, eriçat, i qui covés crueltats apoplèctiques, univers de totes totes fracassat; coleu-nos, doncs, devotes, femelles, en tornar bo i colcant, salvatges, de les nostres nocturnes, desèrtiques, mai no gens ocioses, excursions de sustentació total.

(...)

—Sèdul investigador a segles i estanys, on trobes tots els animals a pler interessants, típules i opilions; becuts i bernats pescaires; blauets i xanguet; rats-bufs i crancs de riu; sabaters i dafnes; ídoles i nimfes; escolopendres i caragols; tàvecs i trombicles; guatlles i perdius; cueretes i papallones entre joncs i campànules; diatomees i fontinals; libèl·lules, avions i senyoretes; llambrics i cadells; renocs, granots i sangoneres; sargantanes, tritons i llangardaixos; capolls i crisàlides; marts i llúdries; cigales i grills; guineus i lirons, i noies de vidre i serps d’enfonys...
—I encara, potser a la llarga l’animal qui trobes més interessant de tots, ço és, les dones llurs conys.

(...)

—L’univers essent no re altre, al cap i la fi, que gas escalfat, i de cops solidificat en galàxies, Sols, planetes, i, molt més insignificativament, en mamuts i persones i cucs, sort que havem un nas per tal d’ésser segurs si més no que, si som gas, no som (si més no alguns) almenys solament pets.
—Quin consol, vós!

(...)

—Sóc rector i uixer de la universitat del meu ésser, i tanmateix m’ha sortit un estudiant molt revolucionari.
—És el meu cos, qui no solament no m’obeeix, ans cruament em ridiculitza davant tots els altres estudiants de la universitat del que sóc.
—De tal faisó que aviat no solament hauré perduda tota autoritat, ans tothom se me’n fotrà esfereïdorament i l’anarquia sense solta ni volta durà la universitat, i doncs em durà, a l’anorreament.
—Res que puga fer-hi. Pertot fotent el pallasso bo i intentant d’imposar una mica d’ordre. Ningú fotent-me’n ja cap cas.
—I doncs, ací sóc, som-hi. Incapaç de ficar ordre, incapaç de fotre altre que el paper que em toca, el del dissortat mec qui, grotescament periclitant, tothom fot sapastrement esclafir de riure.

(...)

Mestre Groc, a divuit anys.
—Mestre Groc ha divuit anys, i a divuit anys ha al sarró de la consciència pler d’esdeveniments que li han esdevinguts.
—Despert al somni, si n’hi va, a llocs; i si en torna, carregat d’infal·libles prolepsis!
—A divuit anys, mestre Groc, ha divuit vegades tombat el cap cap a tombant.
—Tombant en tomba, mestre Groc haurà complert.

(...)

Només mort serviràs potser de re, car seràs fems — fa.
Seré — faig — màgics fems als magins dels exquisits, on esplets rai llavors de flors d’imaginació excel·lents no promouen.
—Fa — Màgics fems?
Màgics — faig.
—Car només morts fem màgia. Transformats, transformem. Fets fems, fem fets.

(...)

—Em va dir que el matés.
Mata’l, et dic! Mata’l, et dic!
—I el matí.
—I el matí era clar i els ocells xiulaven pels arbres del jardí, i m’havia estrenat d’assassí, i trobava que tampoc no em calia fugir. Que ningú no trobaria a mancar el qui matí ni aquell matí ni cap altre matí de tots els morts matins encara no programats; un reguitzell indeterminat de matins de mort.

(...)

—Mentre vaig caminant i admirant allò que hom exhibeix al bigarrat basar, tot d’una me n’adon que tres noiets passen i repassen davant meu, fins que al capdavall només resta el més petit, els dos més grandets s’han esfumats i amb ells el meu feixuc abric de vellut blau. Engrapava doncs el noiet petit, i la gent em començava de guaitar de gairell i jo dient-li, On és l’abric, on és l’abric? I ell, un minyonet bru vestit tot de verd, fent-se el desentès, no dient re, però musclejant i fent molt innocentment com aquell qui fa, Ets boig? A mi que m’expliques tu ara? Així que l’haig de deixar anar, abans no me n’esdevingui cap de grossa amb els malcarats locals, i ara em reca més que no pas perdre l’abric, haver-hi perdut, a la butxaca, el ganivet de l’assassí.
—Fugint els més malparits dels presents qui potser encara em linxaven si badava gaire, m’he ficat a la primera porta, on la massa flairosa xafogor de l’ambient em mig fot potes enlaire. Carns suades hi pampalluguegen i de bell antuvi m’he ficat a trempar amb vel·leïtats d’estelló desbocat. Empegueït, encontinent m’haig de reptar, infant ridícul qui no donaria abast. Pírric rostar ossos de costelles per al desdentegat qui se somiés que es nodreix amb sucosíssimes carns i es deixondeix davant les sòpites sopetes.
—Atapeït local potser de clínica especialitzada on les nues o mig nues prenyades hi foten, popudes i eixarrancades, exercicis diguem-ne de salut obstretícia, preparant més o menys gimnàsticament parts i puerperis; no sé ni on ficar’m entre tantes de cuixes i ventres i pits botits de vegades fins a límits d’imminent esclat. A pleret, tothom em va esguardant com si hi sóc efectivament de més. Així que, perdent-me a tentines entre nueses, m’enfil fins a una altra porta, i au.
—Pitjor, encara més nues, les lesbianes, fent que foten ioga, llordades rai. Sort que aqueixes no me’n fan cap cas, massa ocupades. En tot cas, la fortor de cony excitat excedeix les meues capacitats de joiós ensum, i tantost ensopeg amb una altra porta, endins em fic.
—Quin barreig repugnant! Nuvolades d’ossos boteruts, de carnussos i farnats per burxes i objectes contundents tot castigats; orificis sangosos, llengües penjant; a tesa esgarrapats, rasclats, masegats, trinxats, piconats, els pervertits, segurament molt tocats tots plegats d’una repulsiva mania o altra; ec, si m’esgarrifen, vós, i com la basca i les arcades no em pugen, i com orxegant no m’ennueg!
—Als taulells de control on voldria demanar’ls indicacions, les infermeres, indiferents i rere reixes, a part que prou han vist amb la meua cara de fàstic que, de pervertit, jo, gens, només em foten gest que foti el camp, Sí, som-hi, desa’t, arruix, bah. I m’assenyalen la darrera porta, la qual per sort, uf, duu al carrer.
— Fora, doncs, i tan aviat com puc! Erràtic putxinel·li, com un bugre qui, tanmateix líric, fugís àdhuc del ressò de tanta de fosca ans escabrosa violència, nogensmenys amb tota tranquil·litat, bo i escaujant els ramats autòctons en llur típic, desballestat, hàbitat i les no gaire persuasives façanes, feia cap a l’hotel. M’hi entretenia una estona llençant, d’ençà de la “meua” finestra, anònima i de les més altes, qualsque escadussers bitllets locals, segons el meu parer (potser prou lluny d’osques) d’escassa vàlua, i que tanmateix fotien xiroi d’allò més qui els trobés.
—Estesa estepària, la plaça d’en Neptú (un Neptú amb faixa i jupetí, barretina i espardenyes, i en tost de trident un flascó ple de plors, sémens i d’altres xerigots, símbol aquell tèrbol contingut segurament del líquid fecund d’on tot allò si fa no fa viu no prové), l’ampla plaça doncs, dic, on els bitllets anaven a estavellar’s, en acabat de llur vol capriciós de papallona romancera, era tan poc concorreguda que de cops un bitllet dels grossos romania impassible a lloc tanta d’estoneta que m’hi adormia i tot.
—L’endemà dematí, ara que encara hi sóc d’hora, em veig pujant amb les maletes i paquets fins al replà per a veure la desmesurada crescuda del riu, on no feia sinó hores havia salvada la noieta d’una barqueta que feia aigües pertot arreu i s’enfonsava irremissiblement. Solitari enmig la tempesta, balancejava llavors una caixota d’eines o d’ormeigs a una gúmena fixada al capdamunt del pal major d’una altra barca, buida, i més grossa, que havia romasa ancorada al costat de terra ferma, i quan la gúmena duia prou embranzida, m’hi enganxava penjat d’un braç alhora que en desfeia la caixota, i així, amb la revolada afegida del meu impuls corporal, m’enviava fins la noieta, la qual amb l’altre braç assolia de pescar en el primer intent, i ara, amb el balanceig de tornada, amb una empenta afegida de les meues cames fotent guitza damunt la torta quilla de la barqueta condemnada, arribàvem ensems a l’Arcàdia, ço és, la bona barca de vés a saber quin absent propietari, vós. Tot xops, ella i jo, ella mig desmaiada, deixàvem enrere la riba del riu esbojarrat i havíem desembarcat, trontollant, a l’edifici dels oficials portuaris, que s’hi eixugués, pobrissona, i em deien els duaners si no em volia també eixugar prop els radiadors, i els deia que no valia la pena, que l’hotel m’era prou a la vora, i era llavors, on ja me n’anava, després de collir algunes molt flasques felicitacions d’alguns dels oficinistes, on, pel que els deia als de la taula ampla, vaig començar a comprendre que la noieta no havia estada sola a la barca, que hi era amb un amant força notat a la població, casat i amb interessos polítics, el qual havia estat assassinat durant l’idíl·lic viatge (just uns instants abans el sobtat cap de fibló, esdeveniment no pas rar es veu en aquell vast estuari) per un nedador misteriós qui havent atesa silenciosament la barca, amb un coltell li havia tallat el coll, per a tot seguit tornar a fotre’s aigua endins i enllà qui sap on. Me n’adonava ara, car el sentia gratant-me el cul, que el coltell l’havia dut la noieta al moment que la rescatava i que en el procés d’entomar-la, i ella obrir les mans per a abraçar’m, li devia haver caigut, i que, sense ni ella ni jo adonar-nos-en, se m’havia ficat a la butxaca de darrere els pantalons.
—Havia estat llavors, quan, eixut i net, havia fets els paquets i les maletes, que havia llençats, d’un a un, i de lluny en lluny, els darrers bitllets d’aquell atziac territori finestra avall, entretingut a veure qui els anava collint, satisfet que fossin sobretot molt il·lusionada canalleta. El sardònic noiet de verd sobre el qual adés m’abraonava, amb perill que hom m’ataconés a mort allí mateix, impostora ovelleta, era un dels afortunats. Li enviava un gargall mentre era ajupit replegant el bitllet, mes el mancava estrepitosament; em recava doncs no haver-m’hi abans torcat el cul, amb el bitllet del massa entremaliat noiet de verd, per qui el ganivet de l’assassí qui sap on para.
—El riu tumultuós i la pluja, tot i que sóc sota el ràfec damunt el replà d’observació prop la duana on haig d’agafar el vaixell que se m’endugui de l’indret, reïxen a mullar’m, i he de davallar fins a l’oficina on era ahir que hi cridin quan vulguin els passatgers.
—Els oficials, de moment, abans l’embarcament, força desvagats, potser els hauria lliurat el ganivet de l’assassí si els caòtics noiets al basar no m’haguessin l’ocàs passat pispat l’abric. O potser no. Depèn del grau d’avolesa que hauria sabut esbrinar destriant els gairebé hermètics articles consagrats, en ful homenatge, a l’interfecte dins els infectes mitjans de comunicació, aquells sempre repel·lents satèl·lits del podrit poder. Si trobava que s’ho mereixia, ben assassinat i més glòria per al bon assassí. Si veia contràriament que era un bon home atrapat per les circumstàncies i l’assassí era llogat pels qui el purgarien abans no revelés els pitjors, més malignes, tripijocs dels sempiterns oligarques, llavors prou piulava, i ben clar.
—Ara, dic l’assassí, l’assassí... Mes ep, per què no l’assassina...? Car i si hagués estat la mateixa noieta de l’estretet vestidet vermell, per a salvar la qual tant no m’havia despentinat? Prou que portava encara el ganivet, ca?
—O potser l’excel·lent nedador desconegut havia estat jo, qui per a això precisament arribava d’incògnit a aquest nociu indret? No m’estranyaria pas gens, no, vós, que l’àgil elegant silent nedador ignot, qui apareix i desapareix entre aigües amb perfecta eficacitat ans amb mortridora efectivitat, hagués estat jo mateix. Quina millor disfressa per a tapar el fet que aparegués tot xop que per causa d’haver’m hagut de llençar tan cavallerosament al riu per a rembre l’exposada indefensa princeseta amb l’escàs roent samitell, tan cenyit i més tot moll fent-la encara més encantadora?
—Car qui sap per què hi sóc ni a la percaça de què hi vinc, dissimulat de bòmbix molt agosarat qui amb fanfara irromp al rusc a depredar-hi alienes bresques? Què hi feia, enmig de la tempesta, sota les buguenvíl·lees fuetejades pel vent, tan a peu de la sòlida barca de l’alt i dens pal major arrambada a la riba i amb la gúmena tota presta?
—Sóc de tarannà tan fi i amistós, tendre i afectuós, qui si algú hi ha qui mai persuadeix l’antropòfag troglodita a estar-se de fètids grunys i de garrotades a tort i a dret, i a conrear per comptes les arts esporàdiques del saber guipar-hi, en l’estelada harmonia del cel de la nit, entre calfreds de trapezi, el ficte periple del vaixell idoni qui lliure i sobirà et duu a l’alberg celeste on ni violacions ni mossades de gana ni d’altres letals plagasitats no hi poden tindre mai lloc, i on en lleure permanent contemplatiu no jaus, despulla indestructible on totes les joies vingudes del firmament dolçament se t’allunen al cos estel·lar, lluminós, llunàtic, amb potetes de lleuger pardalet, i sense que hagis de moure mai al capdavall tu mateix ni un dels altrament enferritjats engranatges d’un cos nat ja desconfit... Si pel nòlit insignificant de l’orba creença que duus a l’oliós xerraire qui sóc, esdevens, crèdul grotesc cavernícola, imaginativament barca solar on només els divins misteris del suau plaer etern no s’hi carreguen durant els pacífics dies infinits... Si algú, deia, benaurat miraculós persuasiu retòric, pot convèncer’l, i qui diu troglodita diu duaner, amb tota seguretat ací sóc.
Ah, l’heroic salvador d’ahir, diuen dos o tres qui m’han reconegut, hauríem de comonir la puta premsa, tret que no hi ha prou temps; el vaixell és a frec de fotre el camp, ja atiava els motors; quins subterfugis ni quines traves podríem idear que en garantissin l’ajornament?
—Els dic, fent-me l’extremat humil, que eternament agraït ja prou rai, pobrissó, i que allò tot plegat m’empegueïa bon tros, que es jaquissin doncs de ximpleries honorífiques, que sóc molt vergonyoset i que llur zel patriòtic m’omplia per comparació de xacres morals, una ànima de càntir que hec tota macada ni asclada per les meues mancances, vassall qui llur alta cultura esperona als batecs convectius, oi? Turista molt poqueta-cosa qui les conviccions de llur nació sublimment lletrafereixen, i que convinguéssim que, osmòtic al gemec de les gàrgoles locals, me’n tornava alhora estripat com paperot i cohesionat com tavella de fava qui portés no pas faves, arestes de construcció que per sempre pus ja em serviran espiritualment de crosses.
—Rucades d’aqueixes. Què collons saben els bòfies? Plasticitat sinàptica gens, més aviat una anquilosi cerebral generalitzada d’ençà del jorn on juraren bandera borlada carrinclonament de santificats cagallonets complagudament malpenjats per filets de vells eixarreïts vòmits.
L’abís de l’enyorament, els retrunys de l’antic ensenyament, el vesc de les recances, els dic, vessant mels de fel, i els trets de llurs visatges emmirallen el meu, tres pàmfils, tres sòmines qui glop a glop ens empassem, nens de pit, les farinetes amanides amb gargalls piroclàstics de les fementides dides, si doncs no les lleterades dels pútrids capsigranys qui d’estranquis normalment no se les carden.
—Amb el passaport entredents, furtiu com pudibund conill, palanca amunt, de llur asil asfixiant finalment m’esmunyia.

(...)

—Envaïts pels armats criminals quan menys ens els esperàvem.
—Sort (per a mi si més no) que havia perduts, poc feia gens, els meus topants bo i havent-me’n hagut d’anar enrere entre la fort entoixada gentada, tot assajant de retrobar la cartera on havia duts els documents, on, tampoc no havent trobat re entre el desori, de fet ni el petit tresor perdut ni el mateix indret a la graderia on hauria tornat, ara amb el cartipàs joiosament ben trobat i ben arrapadet sota el braç, al qual indret, dic, doncs, ara mateix debades no m’adreçava (car vés a saber a quin cantó parava) per a reunir-me novament amb els companys per a veure-hi l’espectacle, escaient-se ésser llavors aquest el mateix cantó de l’esgraonada al capdavall on els armats brutals criminals no triaven precisament, bo i envaint-nos, també d’emmenar-se, sort, dic, doncs, que, mercès a la meua badoqueria i al meu pobre sentit de l’orientació, ni m’hi trobés ni m’hi trobessin.
—Després d’uns quants de trets i cridòries, els maleïts invasors oficials s’enduien els qui volien, i llavors, com si no res, tot reprenia curs, l’espectacle s’anunciava, els protagonistes eixien a l’arena, etcètera, tret que els meus dos companys no eren enlloc; eren doncs entre els dissortats qui els brutals s’enduien.
—Ara davallava badoquejant inofensivament devers la riba roent. I llavors els localitzava.
—De força prop, els he vists, estirats en sengles graelles, els meus dos companys qui en veure’m m’imploraven amb els ulls encara vius que em fes heroi, que esdevingués algú amb prou collons, i que amb un cop de mà els deslliurés de les bestials tortures dels botxins.
—Quina angoixa no em tenallava llavors, vós, quina paràlisi, quina incapacitat de moure’m. Tornat tremolosa pedra. Jo, carallot, qui hauria d’haver fotut el camp lluny, lluny, i a tot estrop.
—Ei, vós! — crida un dels estiracordetes dels botxins. Us heu perdut? Apa, arruix! No teniu pas credencials per a gaudir del nostre espectacle?
—No, no — faig amb el cap, i sense esme, i ja allunyant-me’n, ara, girant cua, oferint l’esquena a tota aquella molt afligidora salvatjada.
—Oblida, em dic, l’entreacte esfereïdor, i ciutadà discret, negligible, millor: anònim, sense lligam de cap mena, torna-te’n als carrers, a netejar-hi les brutícies. Prou és la teua feina, l’única que saps fer, l’única per a la qual mig et volen. Au, anar ostant neus i fangs, i branques i escòries, i a humilment esguardar de lluny cap als arrests dels autobusos de les escoles i com certs infants estúpidament innocents s’hi fan raptar i violar. Imatges, llas, també prou doloroses.

(...)

—Sóc l’escombriaire qui escombra deserts. Adés, fa trenta-vuit anys, quan encara feia de torsimany, especialitzat en els dialectes xinesos, just al moment de la invasió, quan plogueren com sembra tota mena de rampoines, de fòtils i d’andròmines que al capdavall resultaren d’ésser esturments de tortura, esdevinguí de cop i volta no ningú, qui, armat d’una escombra de gódua, recollia entre les polsegueres les restes que els tombaven de la boca a tota aquella gent qui fora els supermercats adeleradament endrapaven.
—A la barres dels bars els actors fracassats parlaven d’inanitats, de preteses grandeses pretèrites. Frustrats ninots, quins merdes no eren tots plegats, quins inútils aprofitats; anava escombrant com qui mai no hi és, i tot el que deien em feia un fàstic incommensurable.
—Me’n record que llavors la padrina grassa, feixuga, ella sempre arrossegant la cadira que alhora li feia de crossa, vingué a prendre’m per les orelles, i em va acompanyar vulguis no vulguis a l’estació dels autocars. Volia presenciar com me n’anava, car em volia fora, ben lluny, potser “salvat” d’aquell ambient sense endemà.
—Els autocars partien tots alhora i totalment confós no sabia pas quin agafar. Fou llavors que fui testimoni d’aquell altre cas com un cabàs. Cercant entre els autocars i els cartells que duien empastifats ací i allà, a la xamberga, entre anuncis i advertències, i amenaces governamentals, i noms de lloc qui sap si d’origen o de destí, vaig, d’esme, aixecar els ulls i hi havia dues dones fartes i lletges qui queien enrere mig abraçades. Les veia amb un ai al cor com eren a un pèl de caure d’un tercer pis avall, d’un balcó sense barana; me les esguardava mut, amb temor, car com dic eren a frec de caure i de fer-se a mil bocins part de terra davant meu mateix, i llavors com qui diu miraculosament l’embranzida que duien se’ls estroncava; aturaven de rodolar just a un centímetre de l’abís. S’aturaren i s’incorporaren totes pàl·lides, mes se n’adonaren llavors que de llur inèpcia, de llurs sapastreria, n’hi havia un testimoni, i llurs ulls claferts d’odi, de rancúnia, em volgueren perforar.
—Cremat pels raigs de llur furor, vaig doncs abaixar els ulls i avançava amb la vista clavada a terra quan un dels autocars m’escometé davant part davant. Quin monstre no es veu que esdevenia de cop-descuit!
—Corrent de desert a desert, sóc ara el savi ultrasavi qui presenta aquesta forma: sóc un cavallet de quatre llargues potes i cos tot petitet, amb un cap pelat de vell xinès amb barbeta, i amb la part superior del crani (allò que se’n diu el suc) tot pla, com estès barret oval que protegís del Sol la totalitat del meu cos.
—Davant meu, com a guia, sempre acompanyant-me, extremadament fidel, acèrrim defensor meu, corrent de desert a desert, incansable, un altre cavallet si fa no fa fet com jo, petit de cos, llarg de cames, tret que el cap és ara de simi savi, però mut, i també amb un suc aplanat com ara un barret tot pla i oval que el cos sencer aixopluga de les rigors del Sol despietat.
—Car som els més savis, només alliçonem les sorres i les dunes dels deserts, i els rius sobtats que hi creixen, i les palmeres i els ibis i els fennecs concomitants.

(...)

—En la plasticitat del somni l’aviram, llurs inescandallables xerroteigs ni soliloquis entre espectaculars cospins i repalasses, o la insistent sorda bonior dels corpuscles sarcòfags qui com peixos al ressabagai de l’afàs, on les àncores de les xalupes es camuflen en osques i floridures, s’estavellen ells amb ells.
—El rem d’arrere en flasc bellugueig infligeix al moviment, tan variat, acolorit, mogut, universal, i sempre així mateix interromput per l’interruptor de l’espetec sobtat, un silenci de plom i cementiri.
—La fi de la follia es repeteix indefinidament, car cert que es reprèn la follia quan el foll moviment el rem d’arrere en flasc bellugueig molt ventissament no l’interromp ni silencia.
—Es repeteix enllà de les èpoques, els espais, els terrenys, les gents, com si els episodis principals haguessin de tornar absurdament i a despit de tanta de distància i de tant de canvi d’escenari, i d’intriga i de població, a fer cap.
—Guaita què et dic, Copia els escrits belleu indicatius de quelcom cabdal que ungles i artells a les potes de l’aviram no escriuen damunt la pols de la cort. En llegiràs eternament la mateixa intriga fins al brusc estroncament.
—El brusc estroncament on llavors l’ondulant vehicle del mateix gest de l’inici no té perniciosament lloc; ulla doncs aleshores les carícies de les urpes a les orquídies, els sílexs, els ònixs, i les fòssils closques, gomboldat bacteri qui pariràs el nou firmament tantes de vegades repetit.

(...)

—Redubtable zoologia amb aplom d’estàtues. Clars aürs ara per a llur expertesa castradora. Amb els ullals sedecs de sang i les urpes talismans exegètics, quin catàleg de primetes finestres no obren a l’abdomen d’en Silè. Aviram d’aram qui, amb esperons esmolats, mecànics capen, escriuen, escatainen, soliloquegen, i àdhuc motegen d’espectral i d’impostora la fort mal rescabalada colobra qui a la carranxa del tirà botxí, ans les estisorades, es gronxava feliç, sense gens ni mica del ferotge vertigen d’ara.
—Ara em ve a l’esment. És clar, és clar. Em dic Jeroni Balb, escombriaire qui, tantost la febre minvava, es cenyia sota la brusa el cinyell d’òpals, i llavors, encara segurament empaitat pels destralers, tanmateix ranc, transfigurat, anava a perdre’s al bosc — un bosc de quatre pams, jardinet no gens congru on s’eixamenaven lúgubres, en un luxe energètic, uns cucs de cadàver.
—Raritat singular, al malson l’escamot de fleumes verms burells envernissa assidu les crosses qui sostenen la matriu de l’angúnia del nauxer badoc, en Palinur, qui amb aclucalls de vellut verd sucre candi, i amb força insuccés, bo i burxant amb el seu tan corcat rem d’arrere, prehistòrics sepulcres submergits no eludeix o pus tost assaja de fer-ho, justament com jo, qui, així mateix imaginant-me estoic i sobirà, de na Rosó, la dels eixordadors parrups, de les seues rovellades popes, abruptes i riscoses com ocults niells, adés no me n’esquitllava o si més no assajava de fer-ho.
—Plouen d’un cel densament embromallat, plumbi, feixuc, cucs de cossos morts, cucs de monòtones escates i qui amb fantasmagòrics zigzagueigs, ara que queia ultratjosament de bocaterrosa, estranys operadors de no gens versemblants òrbites aèries prou crec que, molt il·lusament ni decebuda, no es pensessin, i àdhuc actuant, calidoscòpics, als circs, d’acròbates i tot.
—Al cap d’estoneta, ujat amb l’espectacle pus tost mancat de suc, o belleu recobrant senderi, Ep, que em demanava, amb una certa irascibilitat, On sóc? On anava a petar? On és que hom m’ha dut?
—Cert que febrils satèl·lits em ronden encara els ulls enlluernats. Jeroni, vull dir, Jacint, només ets un pobre aprosèctic bacó, molt epicari i com cal, i qui excel·leix en la no-agressió; algú qui ni roba no empraria que no fos abans llençada per altri, ni tampoc és clar cap mena de luxe, i qui prou feliç ja no és doncs bo i aprofitant allò que els altres, els molt fatus bípedes, per exemple, com prou dic i redic, pertot arreu si fa no fa no rebutgen.
—Són ells qui, carrinclons, bo i naufragant sempre en deshonest descoratge, voldrien transcendir l’invisible — belleu es creien els irrisoris mites que els contaven quan eren minyons perquè fotessin bonda i jaquissin en pau els maleïts indecents qui els cagaren; allò dels inferns, i les concomitants constants traïdes de llurs caòtics esfínters, i allò altre dels paradisos enjòlit, enllà de les més apregonades galàxies, irreals collonades que els desponcellaven el cervell amb semences verinoses, i ara no són ells, ans eu (un animalet sense història ni manies ni gaires tocadures de cap) qui hom venia a raptar per a molt durament ni cruel no castigar-lo?

(...)

—Me’n ric, Transcendiríeu l’invisible?
Hà! — això em retrauen, sense riure — i tu enyores l’indicible!
—Petitó i estrafolari!
—Lànguid, estòlid!
—Immensament lletget, valetudinària gàrgola, malenconiós d’insulsa melangia, mastegant desdentegadament, com fan les larves a la plaga, les teues memòries de l’abjecció
.
—Chor atziac, d’inclinacions nefàries, prou hi estic acostumat. Qualsevol excusa bona per al linxament del ninot Jeroni.
—Dementre que ella, mítica, fent tremolar totes les fustes amb el seu pes i el seu pas, anquejant davalla la rampa fins a la fi, el seu urc nodrit amb les invasives atrocitats que a tall d’escabrosos panegírics i afalacs els caòtics no li aboquen, veieu-m’hi, exigu, decoratiu ase dels cops, el marit, estaquirot negligible, a baix de tot de l’escala, exposat, lacai, esperant d’ésser de servei, un petit individu insignificant, amb un vitet de tan menudet gairebé inexistent.
—Als salons de les begudes i disbauxes, els monstruosos psicòtics emergits dels pudents aiguamorts dels voltants qui el gargot negrós entre cuixes de la dona hipnotitza i la fortor que se n’exhala gasa.
—El qui mai no compta per a re, el sempre marginat, bandejat, ostracitzat, el qui mai no és admès a la recreació, s’abandona a la creació.
—Alhora que encantat, maniquí malmès per la bretolada, et somies algun dia ardidament encomanat al benguí i cridant “Altafulla!” i enfilant-te fumeral amunt, a calar focs entre els més subtils dels simfònics mosaics oferts nocturnament pels plànctons.
—Se t’hi aixeca a explorar, monoftàlmic, el periscopi epilèptic. I la nit respon, s’eixarranca mínimament, i infanta. Com per ascles esclats, tot d’una il·luminadores idees, eidètics espasmes, se t’encenen de platges i ciutats, d’èpoques, de conflictes, d’emporis. Més a prop, mol·luscs de pinces bel·licoses, exòtics batallers. I saltarel·les, algues, flamencs, pegellides, muricecs, llurs èxodes entre les sorres; espectres qui a cremaqueixals, a tot rem, el pànic a esvair-se els duu.
—Tota la riquesa que els raigs al·lucinògens al cel no em vessaven desencadenava un tren d’amargs lirismes, al molt avorrible plepisme dels quals ara mateix, amb voluntat doncs de brau manitú, encara nogensmenys enlluernat pel desori, m’estimaria més d’estalviar-ne tothom.
—El coll de la vella a qui anava a demanar indicacions era un enorme cony antic aflicte a espasmes de dolorós vulvisme. Hi atalaiava paisatges de falsament heroiques edats empescades només per tètrics fabulistes, de qui els segons fragments pudien a suors patogèniques i a infernals sofres líquids. Car cert que amb uns certs tics escrivíem els antics.
—I que com escric jo ara? Home, en conyiforme, com els sumeris. Tant se val, rucades. Resumíssim en canvi, sumaris, que, rere la vacil·lant verjura de qualque perjurada ròssa, qualque perranya xereca i taliquina, qui, remenant el cul, em mena rere bardisses d’on remors sospitoses de llimacs immensos no se’n deseixien, o de cucs jups de gruixos folls, amanits sens dubte a la deslliurança, arraulits rere les mates, més alhora comonint, convocant, totes les forces per a l’emboscada i llavors encontinent rostar-me, i amb la por doncs amb el meu do poètic en pana, Llarga lleugera crina de cavall blanc salvatge isnell devers l’horitzó clarós no em creixia cada cop que l’ullava, beutat sens parió, volia dir-li, per a apaivagar-la, per a ablanir el cop que m’anava a caure segurament...
—I hi caic, i un altre estratagema em ve a l’esment, i...
—Eloïsa, no te’n recordes? Sóc l’Anicet! Tornava finalment del continent cremat! Tornava al supermercat on adés recollia restes, mes ara és tancat, esdevingut inapropable hotel de luxe. Em trametrien els saigs i alarbs i alans. Sortien i cames ajudeu-me, i llavors allò que foren adés tanques on tancaven els gossos del mercat, ara és presó on, fugint-los, m’he perdut. M’hi ficava sense mirar-m’hi, mal adreçat per un mal subjecte. Era un rònec local clos, on per un passatge estret totes les meuques nues arrambades a les parets, i prou has d’anar passant-hi fins al capdarrer, on has d’agafar la darrera, o no et toca res, paregut a allò dels taxis fent cua davant els aeroports, que has d’agafar el primer de la renglera, és a dir, el que t’ha tocat, tret que jo de meuca, Eloïsa, et pots pensar que no en volia cap, car què n’hauria fet? El que volia era fotre el camp aquella nit, car prou m’esperaven a muntanya de matinada i no m’hi podia fer altre que prenent cap taxi, per al qual no tenia prou calers, i em vaig quedar a les escapces; ara, per aquestes, pots estar segura que no em passarà mai més; sempre duc un ressolet de menudalla al fons de l’infern.
—La vella, llogada mentrestant per altri, ujada (com pretenia) de la meua no gens profitosa xerrera, s’havia escamotejada. No pas per ella, doncs, ans per d’altres petits lladregots, com no ho havia estat jo adés, i amb els quals encara mantenia una certa familiaritat, m’assabentava com i on podia trobar cap mitjà de locomoció de debò a bon preu, un preu assequible, diguem-ne, jo amb els meus quatre rals.
—Ai, Ataraxi, Ataraxi Balasc, heus una altra vegada que, bo i perdent-te, perdies (sí ves, què hi fotrem) segurament l’oportunitat de la teua vida — negoci i interès sentimental alhora; faràs goig, pobrissó, sempre la mateix cantarella.
—I esperaràs hores i hores, freda nit. Sense hostal ni mitjà de transport cap enlloc — i alhora pertot els indrets tan canviats... Predestinat doncs, Jacint, Ataraxi, Anicet, Jeroni, a raure sempre lluny d’osques, sempre catamarg, embarassat enmig d’enlloc, com suid sarnós qui potser apallerava tranquil·lament roïssos, i de sobte visitants astronòmics, o millor estratosfèrics, li foten de veïns i volen emblar-li la individualitat, i endur-se’l enjondre, çassús en esferes per cap altra matèria detectables, per a millor estudiar-lo, cavà...?

(...)

—Eloïsa, no em reconeixes? Sóc en Jacint! L’Anicet? N’Ataraxi? Sí, dona, sí. Torní de les llunyàries! Caiguí d’una bastida i em trenquí l’espinada? Exacte!
—Llarga nit, t’ho pots pensar! La vida del desertor al desert, dura com diuen, si fa no fa.
—Queia a un clot molt, molt pregon, i reemergia a l’altre cantó de món. I em feia passar dins la metròpoli per molt esversat professor de dansa per a noietes. Me’n tragueren a puntades perquè un dels milions de miralls al taller era sens fons i les espiava sondrollant-me de valent quan cagaven. L’únic que, llas, un vespre de cansament m’hi adormia esguardant-les cagar i els roncs les advertiren. Una impudent matrona, una d'aquelles cavallots qui les vigilaven, amb un martell féu bocins el mirall i som-hi, corrent rai escales avall que ningú no em trobés mai més per aquelles endreçúries.
—Tan lluny no me’n vaig llavors que guaita’m artista ambulant per les fantàstiques muntanyes asiàtiques. Hi faig d’ós, d’ós blanc, el més digne de la colla, car disfresses acolorides, rai; n’hi ha, entre el chor multifacètic d’óssos, de roses, de malves, de verds, d’irisats, óssos xarons a collons, tota la gamma. Còmica tirallonga ells, i jo una miqueta separat, l’ós blanc, el savi, l’únic que els pagerols dels llogarrets no gosen sinó molt d’esme (no fos cas!) d’apedregar al capdavall de la funció.
—I llavors esdevinguí ictiòleg i em feia molt amb monges. Hi anàvem en camions i en llanxes d’illot a illot i quan ens havíem de somorgollar les monges també es despullaven de pèl a pèl, i de les més ben formades, d’estranquis en remenava les bosses de feltre i si hi trobava amagats preservatius sabia que potser amb sort m’acceptaven a cap caleta amagada per a cap isnella cardada, Eloïsa.
—Doncs ja ho veus, llarga nit no pas del tot (ca?) balafiada.

(...)

—Tret que aleshores la terra rodava i tots els qui malauradament hi érem, fer’ns-e fotre rai. Hi hem de córrer constantment per a no bellugar’ns mai de puta lloc, establíem, de bell nou retuts a l’evidència.
—Així i tot, part davant, amb cura rai, hom va fent, car clavat a lloc (no pas?), hom podrir-s’hi rai. Sense teca durant trams equidistants de desert incessant. Sense notícies d’enjondre de setmanes i mesos que hom portaria aïllat. Atrapat rere el glaç aturonat i les bèsties famèliques qui li obstaculitzaven el camí per on altrament normalment no assajaria d’eixir?
—I part darrere, pitjor, on hi ha les timbes gairebé ja inaccessibles al bon temps? I ara, amb tots els rocs i roques tan relliscosos, amb les melmelades i aixarops, i vescs regalimosos i llets condensades que els envernissen de tal faisó que, de tan llefiscosos, escaguitxosos, que és com si trepitjaves goma fosa, no assoleixes mai de pujar enllà de quatre passes?
—No; part darrere tampoc hom no feia mai cap enlloc.
—Cert que alguns coneixíem certs dels viaranys que davallaven cap a la desaparició, però triàrem de no emprendre’ls. N’hi havia un de relliscós, de neus glaçades i forats traïdors; n’hi havia un altre tot enteranyinit on aranyes i serps i monstruosos animals d’emmetzinats ullals no romanien celats, a frec de saltar’t al cap; el tercer era impassable pels arços i per les espines i per la sinistra jungla.
—Per geps lacolítics coronats de llims de llimac, com truges ajonollades qui en plena defallença encara tractessin de desxifrar el dèdal on, entre verrims i colcrems, brums i boirums, la vermina comet crims de croms i arams a betzef, els ambres de l’ebrietat desoxigenada ens envalenteixen, i ara esdevinguts pigmeus desimbolts, a cap esquerda avinent que trobéssim no ens fiquem, com al seu cau el gegantesc conill alb qui ens guia al paradís hipogeu, on tot és net i clar.
—El cel de dins es desemboira i a pleret hi apareix no pas el blau, ans, bo i omplint l’espai de gom a gom, l’ull omnituent de la serp universal, l’ull de negra llargueruda nineta — ull maligne verinós golafre venjatiu.
—I ara, salvatges, en afamegada gossada, els gossos agressius enmig l’eixarmada tresquera. El corriol que ens duria a l’exposició on hom s’anava a exhibir, ballador estàtic, davant les altres velles de cabell nivós, colrades i d’allò pus admiratives de la seua agilitat que a imperceptibles graus el vol, sense bellugar gens els peus, vinclat enrere fins que el cap no li reneix per la carranxa, i llavors pitjor, car el nus del seu cos esdevé indestriable.
—Només els somorts aplaudiments el desnuen a graus imperceptibles de nu desnuament.
—S’acluca lentament de costat, l’ull de la serp al cel; la membrana nictitant és burella com bromegada de tempesta; i ara que com un vel atziac pel costat on venia se’n torna la membrana, el blau ha tornat, i bleixem pregonament, i els gossos fugen esfereïts davant la presència de les dues emmasquerades sarraïnes qui se’ls atansen pel cantó oposat d’on no preteníem d’avançar cap a l’indret d’exposicions on hom s’hauria naturalment exhibit, dansaire immòbil.
—I descabdelles la troca de fil auri lluent qui travessa el mur del son, cap al somni de les exactes imatges, com si ets a cap museu sense entrebancs de gent ni d’elements externs per a poder fitar-hi tots els detalls de la faisó més lúcida, nítida, inesborrable.
—I ara m’hi veig; sóc en un dels quadres antics de l’exposició; hi faig (què altre?) d’anònim comparsa.
—Entre els dels chor i uniformats adjacents, en aquesta rovellada gàbia de món rovellat, ens comptàvem desvagadament els dies, Tu ni deu mil, dèiem, o tu més de catorze mil. I en Porfiri, ancià perillós, callava, com callava jo, car ja passàvem, irrecuperables, dels vint-i-cinc mil.
—Per sort (per sort?), balandrim-balandram un llit ens cau aleshores dels espermàtics núvols. És un llit de ferro amb corretges, un llit de boig.
—Quina pluja més fàtua ni incommensurablement ultracuidada! Al terrat mateix, el rovellat ferroviari Indolenci Catalutxo, nogensmenys il·lès, es va treure de l’infern una voluminosa pistola i començà a engegar, beneit del cabàs, trets contra el cel.
—En Jacint, del Centre Terratremolístic, l’advertí que allò només agrimaria els núvols i encara més els volcans que s’hi celaven, cel obsessiu, eruptiu com envejós alquimista libel·lat de frau.
—Ens reguardàvem, els egregis marginals, que tot allò no augurés una nova ocupació massiva canfelipútrida. Hi ha fenòmens còsmics inautenticats que només el decor dels més savis hem mantinguts encriptats, com si érem els patòlegs massa caritatius qui amb vernissos de bondat us amaguem les precoces ombrel·les de mort general a trenc d’esclafar-se-vos sobre, ni espetegar-vos-hi damunt.
—Entre els nostres, en Porfiri veu ara que en Meleta Topan, un dels atletes amb els qui sovint anem als cims més alts a péixer-hi — a péixer-hi, ep; no pas a fer-hi péixer cap ramat de mefítics, gens higiènics, cretins ni gallines — ans doncs a péixer-hi de faisó personal, individual, per remots, electius, selectes, indrets, entre les proliferants, rares, floretes, lluny de plets i trets, lluny de brutals lletgeses, de fums eixorbadors, de sardònics rivals, d’irrespirables tigres, d’ires carregoses, de guerrers i pantalles de rucades, de flascons i tronades, de fems conspicus i eteris, de fecals, reumatoides, ociosos, oligarques, emperaires, i forçats i còmits i xurma annexa — en Meleta Topan, doncs, fa cap, dels llimbs dels llors i bordets, com n’Hipòmenes mateix, al capdavant de tota una infanteria de cadells, amfibis, cactus i cigonyes, a portar’ns belleu socors; a tots ops, a ficar’s de nostra part.
—Aquell còsmic niu de puputs, la palesa decrepitud de les galàxies, l’espai qui abruptament es dilatava o s’estrenyia, els bibliòfils qui, des la finestra, guaitàvem amb astorada horror el cel, les variades guspires qui com pul·lulants immundícies ombrejaven l’ultratjós caos on ens evaporaria la mort, la temptació del bombat soliloqui, els de més entre nosaltres la trobàvem d’allò més difícil de sobrar.
—Qui més qui menys, tots, inclòs el repel·lent Papimerdet, en Corneli, a qui, ulls apagats i acamptes, nogut per jussanes hemorràgies (no li fregava suara en Furaci, l’abnegat, pitiriàtic, victimari o estiracordetes del mal torcat Torquat, cremes de santònic?), se li enrampaven els músculs risoris, i només aviava, per la part del cul, flèbils gemecs, tothom, dic, hauríem volgut satíricament ventriloquar amb veu enjòlit el presumptuós gastroenteròleg del soldà, explanant-li a sa molt pega excel·lència els pecadets del seu paltruu en els elevats amples sonors termes de l’astronomia, mes alhora capgirant totalment el pastís, com qui diu, és clar, explanant als companys les presents terribles distorsions universals en els mocosos termes que els iàtrics pallassos no han de descriure qualsevol merdeta de molt idiopàtic mal de panxota.
Torna a Sorrent, Nimrod, i esguarda per la finestra. La torre qui sola s’ensorra. S’ensorra sola i no pas per cap esquírria de cap ídol carallot. Colt per idòlatres infames, entonàvem, ennuegadament nasals.
La catacústica aboleix l’harmonia — es diu, en Porfiri Capoll, mag esguerrat qui, com nosaltres, esguarda finestra enllà els esbufecs dels vicissitudinaris botxins qui, autòmats epidèrmics, alçapremen les rels de l’astorament fins que el roure de l’horror no s’estimba entre les planyents revulsions dels ociosos beats — i a l’empiri els zenits, com automòbils embalats cap als estavellaments i les sorolloses destruccions, fracassen com galàctics miratges; bords miratges on hi clisses, no pas diàfans gessamins de divines lleterades, ans enceses histèries de Sols artrítics qui a abominables urpades i queixalades no esclataran, íl·lico presto, per a endur-se en acabat en llur torniol bojal cada crèdul planeta qui molt decebedors mai no assoliren d’atreure.
—En Porfiri, amb els nervis de punta, pell llefiscosa, ulls boteruts, cos d’ofegabous, llofra, reflectit al vidre de la finestra a través de la qual esguardava els contemptibles borreus torturar innocents davant llur clientela, xurria i arribatge de miserables cretins, llofra, dic, rere seu, arribar abillat amb setins el pàl·lid dandi, en Corneli Papimerdet, ell qui, amb el banal coratge d’un monstre qui l’aventura d’un món enganyós sedueix, sense ni saber encara de caminar del tot, ja eixia claudicant del bressol, i tot seguit, i amb quin compulsiu vertigen, no esdevenia, gens neguitós, cònjuge del cirurgià qui, bo i encoratjant els músculs altrament apàtics a indecents coincidències on el turment guanyés punts, reeixia la peripècia beatífica de fer dels seus titelles de carn cavallers priàpics, de qui les grasses colobres s’apirrossessin i, com prènsils joguines de mútua seducció, fos llur fat ineluctable de júnyer’s de bracet, petés qui petés, d’empertostemps, d’on les dolors perhom aneu a esbrinar, hom se’n fa càrrec, car, per causa de llur prensilitat inherent, un cop preses de bracet no poden fer altre que aquest de bracet es torni torcebraç, i el torcebraç per força ha de resoldre’s tard o d’hora, sí ves, en trencament de serp.
—La flaire del bec del cucut emmerdat del malastruc favorit Corneli, de qui el replec o anastola de la nafra del seu anus regala tostemps cert inestable cosmètic, el qual, en oblic procés, acaba en suc al pinzell del cirurgià amb què aquest llavors pinta la desdentegada boca dels patidors, ompl de ganyotes el vult ja prou fastiguejat d’en Porfiri Capoll.
La pudor al còccix cagat del desgraciat cortesà Corneli, de qui el rugós mig nafrat forat del cul regala tothora cert suc si fa no fa volàtil i alhora pastós, el qual tanmateix ben dissimuladament subreptici, ço és, fent-se el poca-vergonya tot i que tothom en sap el secret, fa servir per a pintar-hi els pèls del pinzell del seu company de llit, el cirurgià, perquè aquest l’apliqui a les arnades genives dels desdentegats condemnats, repel·leix encara més palesament (arrufa el nas, fa cara de prunes agres) el flamini oficiant, l’arximim Porfiri — així ecoics, litúrgics, revessàvem.
—Tornant al quadre a la paret, que, per cert, era al costat de l’indigne Gos Vermell, que no havent guanyat mai re de re, llavors, més tard, mercès a l’empenta massiva de certs venuts crítics propagandistes, havia guanyat durant tres anys seguits (!) el millor premi, el premi únic (només calia fer un cop d’ull a la classificació anual de les obres del món encunyada a lloc d’honor a tots els monuments triomfals de cada població), i en realitat no era aquell quadre del gos roig altre que una vulgar imitació del celebrat Gos Blanc, merescut guanyador del premi gros cinc anys seguits, on, en el cas del Blanc (de fet, de nom sencer, Gos Blanc Damunt la Neu), es tractava d’una llenç, com dic, tot blanc, amb un contorn buidat que representava la silueta d’un gos de raça llora, barrejada, que, moble, movible, aquest perfil buit de gos, qui sap per quin mètode, segurament magnèticament, era sempre adossat al llenç i l’observador, com dic, el podria a lloure bellugar a un indret o altre de tot el quadre, i així el gos blanc en fons blanc es trobava on al mirador millor li abellís que es trobés. Doncs exactament el mateix s’esdevenia amb el Gos Vermell (Gos Vermell Damunt un Sol Qui Es mor i Fuig, segons el títol sencer), on el blanc en blanc es transformava servilment en vermell en vermell, i el gàlib, el perímetre, la franja o frontera o mèdol arbitrari, les orelles, el musell, les potes, l’esquena, el ventre, la cua, del gos vermell, de la mateixa raça incerta que el blanc, per comptes d’ésser fet potser de cinta de filferros i plàstic blanc, era fet de filferros i plàstic vermell. Quina vergonya de crítica decrèpita, corrupta i degradada! Qui se’n fia a hores d’ara de les classificacions universals! Ecs, vós, de tot plegat, i tant, i tant.
—Doncs bé, tant se val, tornant al quadre a la paret on hi faig quin paperet? Car d’això es tracta, de saber què hi faig, car no tinc pas esment d’haver mai existit durant el molt antic, històric, icònic, període on el quadre fou concebut, i tanmateix, on hom potser diria, Oi que no hi coneixes ningú? Per què capficar-t’hi? Això rai, natural! Tots hi serem, amb els desconeguts, a la cruïlla de les divuit cantonades.
—Mes no, car el cas és que... (Quins desconeguts? Quines cantonades?) No, no. Hi conec tothom! Tothom, si més no de vista. I certament els personatges més importants els conec, i els conec prou, els conec pel nom, i pel motiu íntim i tot. I això és l’estrany, vós, això.
—A baix, per exemple, les obsèquies i gori-goris semblaven que foren esplèndidament tot just conclosos vora un clot qualsevol del cementiri, quan el botxí Torquat, qui menava la cerimònia del que en deien sacrifici...
—En deien (escandalosament!) sacrifici, tret que ningú no se n’escandalitzava, cap dels cretins idòlatres de ninots xarons en nínxols pudents d’esglésies repulsives qui ara eren, com ramat bestial, vora el clot.
—El botxí sacrificador, dic, doncs, quan els egregis marginals, suposa en Porfiri, es pensaven que ja havia collons conclòs d’una puta vegada, va prendre inopinadament encara revolada i es foté a continuar enraonant en mots que ningú, i menys els qui de çassús (i àdhuc de ben enfora) no raíem, poc era capaç de gens capir.
—Deia, em sembla, si fa no fa que en la pols indolent, claferta d’oldans somieigs, d’espatllats vertígens, d’ennuvolats enyors, tot de sobte les simptomàtiques esfereïdores fragors dels aücs lleonins com ferotges torniols no s’hi aixequen, fragors llavors que els impurs abruptament una deu d’èczemes molt peniblement no els causa que a tesa els asclen, i que a aqueixos vacúols de caòtica amputació s’hi sargeixen tot sols onírics dimonis arribats expressament per les neus roents que a tundres, estepes i taigàs flamígeres apareixen, on s’estintolen embrionaris com carcasses escorxades qui els emmirallen, perquè l’espill es trenqui tot d’una i perquè engolits per la indignada pols s’esvaeixin per sempre pus transportats a uns orcs hermètics.
—La resta del chor de gossos perniciosos, erisipelatosos, impetuosos, se’ns trasbalsava el programa, i romaníem a l’aguait que el mestre corifèic no ens indiqués què cony se seguia; chor esglaiat, el nostre, corprès, encantat, a mig solfeig, amb el no pas menys supersticiós septet tot restret, impedit, constipat, ell mateix perdut en quest sense eixides.
—On el repulsiu saig dels bufons sacsons, ho aprofita potser i creu que per a avui ja n’hi ha prou, on, tantost de gairell no plega doncs de fotre de merdosa bòfia, se’n va a fotre de puta o de putaner, tant se val, per endreçúries força perilloses; voluminós, esborrat, revoltant, ara vessant a l’atzar fels de greuge, adés bescantant amb rèquiems i calúmnies paleòlegs i cleptòmans, o menant amb robusts cobles, amb teses xàquimes, enjondre els delicats arpistes (en Timoteu i en Perpetu; l’emprenyadora Marquet no pas, les dones fent-li massa fàstic) amb els quals sos lloscs afers duu més o menys a terme, bo i endinyant-los alhora faristols a indrets altrament no gens atmosfèrics.
A qui feies l’aleta tot tocant(-te), Timoteu? — li diu, burxant-lo odiosament, car troba que massa el torben els irregulars eixamenaments que d’amagatotis i somnàmbuls, de tort, a tall de crancs, sovint no endeguen els castrats musics.
—Va inserint-se-li a la zona incerta una voluntat irresistible d’àvol flautista de qui hemorràgies hostils no li inundessin el juí perquè amb llengua trenquívola molt ofenós no s’adonés, munificent, a un bolc inexhaurible de violents jocs de maixelles, on, amb passió de basilisc, les clavegueres de la seua pusil·lanimitat no se sobreeixissin.
—Ençà davallaven per les serralades circumdants els incompatibles sorges qui sovint coronem de llorers perquè conquereixen als arcaics bordells, entre antipàtiques orgies, les més descoratjadores ans rovellades de les joguines eròtiques, amb les quan hom ha mortificats secularment innombrables cagots d’esquerdades cigales.
—Al tron la carronya arximímica, en Porfiri Capoll, amollava fluixet i com si li requés recargolats eixarms. I tanmateix prou sap que, de les nafres causades per la cerimònia, poc ha cap possibilitat d’esdevenir mica pitiàtica. Car el món és irreparable. Si pogués fer ploure ara mateix, amb les facultats renovellades, el miracle d’escurçons i escorpins i llangardaixos! Si li ploguessin, encara millor, tombats dels trapezis, alats acròbates qui armats de forques i coratges no escampessin als quatre vents la damnada congregació d’inútils. Si tothom hagués la vocació d’escombraire, quin món si més no habitable, car oi que l’únic esforç que paga la pena mai de fer és el de treure brutícia? Ausades cada nou jorn amb el mateix sacre esforç del cagar, hom...
—Ocupació perenne, Jacint. Fot-te’n del cretí mort i de tots els cretins qui tan cretinament no el vetllen. I al voltant escombra-hi; escombra-hi, tenaç, escombra-hi.
—I apa, prou; amb aquesta lliçó, exilia’t; estort, malda i, si pots, sura i tot; troba’t el quadre adient, car qui sap?
—Ara, tampoc sense ni com va ni com ve, esclataren més fort, polifònics, santimoniosos, els enguantats ancians, qui inestables, com qui servés cap obelisc, servaven, monocrom, un gira-sol orb.
—Uixers, eixees, i d’altres bidells i ordenances, amputats mandrils tots, de qui les sobtades llefardoses plagues els volien espècimens geriàtrics qui ululessin en aquaris, amb polsegoses mortalles de moribunds ens treien furiosament d’aquell bordell de miserable suburbi.
—Enllà del marc, martellejat pels rellotges de la mort, tota altra esdevinença expirava. Au, bah. També amb la teua desaparició, desgraciat consol, l’univers mateix, Jacint, s’extingirà.

(...)

—Aquest és el vaixell
Qui em duu a l’altra riba.
—Com es diu aquest riu?
Aquest riu es diu vida.
—Llisca llisca vaixell
Llisca amb suavitat
Llisca sense entrebancs
Riu de realitat.
—A les vores hi ha neu
Cobreix la neu els morts
Qui per les vores rauen
—Catifes fas de neu
Blanques per a les platges.
—Els morts ja hi arribaren
Sota la neu s’enfonsen
Goles endins a platges.

(...)


dissabte, de juliol 29, 2017

Cinquè d'Escorrialles




—Quan els llepaculs feren vaga, ens vérem obligats a llogar torcaculs.
—Vés a saber per quins motius els sempre fidels copròfags prengueren aquella incongruent posició; potser trobaven que la femta que ingerien no era darrerement prou nutritiva?
—Nosaltres, rai. La despesa, en havent llogat els torcaculs, prou ens pruïa, és clar, mes encara ens arreglàvem. Ara, quan els torcaculs a llur torn (potser perquè se n’adonaren que ens havien pels collons) decidiren també de fer vaga, llavors malament rai, car haguérem d’anar amb els culs sempre cagats.
—A la llarga la situació esdevenia insostenible, i és així com al capdavall sorgí, com matacà de la brutícia, la carrinclona secta dels solidaris. Els solidaris eren uns il·lusos qui propagaren durant una estona força efímera l’absurda doctrina del torcament de culs recíproc, és a dir, tu em torques el cul, i et torcaré el teu, i això no pas en parelles d’intimitat ultramerdosa, ans teòricament en cadenes infinites de candidats naturalment betzols, fins que el betzolisme s’estengués a la totalitat de la població! Tantes de bestieses! I quin ofici més repugnant, que no? Tant se val, car al cap de no gaire ja eren tots morts. Periren de fàstic, car una cosa és la pròpia merda i una altra de ben diferent la merda d’altri, no fotem, vós. No érem pas nosaltres els qui havíem nascut per a rabejar’ns en merda. Ni llepaculs ni torcaculs. Nosaltres érem senyors.
—Fou aleshores, ara quan la situació esdevenia revera desesperada, que qualsque revolucionaris ensopegaren en la solució. Hagueren la feliç idea de torcar’s el cul personalment! Hom es torca el propi cul ell mateix, i au, prou romanços, vós!
—Vérem com d’inanició moriren, copròfags desnodrits, els inútils llepaculs. I com moriren d’inactivitat els ja no prou servils torcaculs.
Au, a la merda tots plegats — diguérem, divertits, i amb els culs tanmateix si fa no fa polits.

(...)

L’artivici hec de l’artifici.
—Sense vici, la merda de la vida és llavors merda absoluta. El vici n’atenua, si més no un bri, la virulent totalitària merditat.
—L’artivici és el vici d’artifotre pler d’artificis, tants com el cos et pugui suportar; car tots els vicis es veuen limitats en els seus admirables efectes per la resistència del cos que els aixopluga.
—Personalment, és clar, l’artivici hec d’artifotre tothora un artifici o altre.
—Enlluernat pels focs més esclatants d’enjondre, sempre sóc fugint, adreçant-m’hi com decebuda fascinada falena. I vet ací que tot el que faig no sigui sinó enlluernat artifici.
—A tot el que faig, tot hi és artificial. No hi ha res de genuí, en el sentit absurd que hom entén el mot genuí, car en aquest sentit re no n’és (de genuí), altre potser que l’infinitament petit pinyolet (vés a trobar’l!) que sotscenyeix la ubiqua matèria.
—A fer l’artifici m’hi empeny, com dic, el meu artivici. Parlant d’artifotre, tot allò artifotut per mi no és doncs re sinó artifici.
—En cada diguem-ne producte meu, la llengua hi és artificial, l’entrellat ho és, i l’ésser i el desésser d’allò fet (allò articardat), i el raonament que aparentment el sustenta, i, en fi, la mateixa substància sencera.
—Artificial. Artificial tot. I, amb el meu inherent inveterat artivici d’enganyat artífex, cada eina ploguda del cel m’és aleshores doncs vàlida per a artifotre l’artifici.
—Car hipersensitius, rai, mos senys...
—Sorolls llums flaires tasts tocs excessius, m’atueixen.
—Hipersensitius, mos senys gens assenyats repleguen senyals artificials pertot arreu, i llavors n’artifan això o allò. —Car sóc pur artifici — res estable, tot precari, leri-leri, a trenc de rompre’m en mil bocins.
—Tots els meus components són artificials — i disgregats, què esdevindran...? — tots plegats, ací i allà, qui sap a quines parts d’altres insospitats artificis en acabat no foten cap.
—De l’art més descordat, tot és descordadament part.
—Viure és assajar artificialment rai d’organitzar-ne molt provisionalment i curta un bocí que no trigarà a esclatar per a anar a espetegar, cascun dels ignars components, a tres quarts de quinze l’un de l’altre en tènues organitzacions no pas tampoc verament volgudes; estocàstiques, casuals.

(...)

—Els quatre rats qui m’han tractat, tots quatre m’han trobat (ep, segons em deien, o els sentia dir) que sóc inaferrable.
—Un xicot molt taral·lirot, t’amolla un estirabot que sembla que vulgui dir alguna cosa, i quan te’l tornes a escoltar te n’amolla un altre que sembla dir tot el contrari. No sap ni on para. Tocat.
—Un ninot sense paleses conviccions. Desagradable. Adust. Sense passions, tret amb, de cops, de lluny en lluny, rares rauxes que no arrenquen d’enlloc.
—Imprevisible. Gens fiable. Buit. Fet de no res, d’àtoms esbocinats, de pols, de cendra escampada pel vent.
—Inaferrable, d’elements altrament lliures ventissament circumscrit.
—“Inaferrable” — magnifica definició, hi subscric. Vull aferrar’m i no em sé pas trobar. Què més voldria que aferrar’m, vull dir, part dedins, aferrar’m a alguna seguretat ni fermesa ni agafatall del que sóc... En tot el desésser, ensopegar-hi qualque apòfisi de l’ésser que mai s’hi imbriqués...
—Carallot, debades. Identitat inaferrable, com peix llenegós en ollal de vescs.
—Identitat..? Quina...? Invent vacu. Què fotre’n?
—No, cap. No puc. Un zero; nul. No n’hi ha, no, gens. No hi és, no. Enlloc.

(...)

—Sense mot no hi ha concepte.
—Sense concepte no hi ha l’angoixa afegida d’un nou nus a la curta corda de la vida.
—Tot nou concepte és buida paraula i sempre afegeix a la complicació.

(...)

—Ara que finalment m’he metamorfosat en cagalló ambulant, quina casualitat que pertot arreu on vagi al món hi pudi a merda com si el món mateix en fos fet.

(...)

—Així és com va sempre, vós. De petit que me n’adonava. Hi ha algú qui avui hi és, a la botigueta, bo i pouant a un sac de segó amb un lliurador d’alumini per a servir-te’n una bosseta, i demà te’n trobes la fotografia al nínxol del cementiri. N’Aristarc Verdura igual. Un dia el viu viu, l’endemà el viu mort.
—Llavors quin altre estrany cas d’hipermnèsia. El quadre es repetia. Anava a dir la darrera vegada on el viu... Mes ho haig d’esmenar, car tota aquella acció la reveia, i per xo diré la segona darrera vegada on el viu...
—Car qui sap. Potser perquè érem bessons bessonats, un cop el cremaren a ell i ara em cremaven a mi...? O a l’inrevés...? I allò que van veure els seus ulls ho veien els meus...? O el que els meus veieren ho veien els d’ell...?
—Tant se val, tot xo no aclareix res. I diré el que haig de dir, que la segona o tercera o enèsima darrera vegada on el viu... fou novament quan pitgí el piu, i ell son cos i el taüt de pi mig corcat que l’encaixonava foren furiosament cremats. La dona del crematori (em fa que era la mateixa de l’altra vegada!) volia fer-ho tot ella, engegar les flamotes, fer veure que s’amargava, menjar-se el xeflis, espolsar les cendres, i dir passi-ho bé i tot, i au, el proper.
—Mes eu, bada, coneixia prou les lleis per a saber que la família teníem tot el dret de fer-ho nosaltres mateixos. I n’Aristarc era un germà bessó meu; érem, tothom se’n recorda, érem com els llegendaris “piïs”, vós, com aquells “ocells besats”.
—I ací inclouré aqueixa nota sobre la bona empescada del flequer del nostre barri, a la carretera de Corbins, el del millor manró, a qui si se li besaven els pans i els havia de desenfornar alhora..., i quina en va veure doncs quan li vaig parlar dels piïs. Llavors, xo féu, dels “pans besats” en feia propaganda com del darrer crit en pans, i en deia, apol·linairament rai, com qui diu, en deia, dic, “pans piïs” i en venia un plec, perspicaç negociant de molt aristocràtica família gitana, com nosaltres.
—Tant se val, ocells besats, dic, n’Aristarc i eu, qui, com els cèlebres “piïs”, han de volar a parells, car cascun dels quals, vull dir, cascun dels dos, només ha una ala, i han doncs de volar ensems, fins i tot capiculats si s’escau que ambdós duen l’ala al mateix cantó, o en companyia molt estreta, com n’Aristarc i eu, si cascú duu l’ala al cantó oposat, car al capdavall molt esquerrà ell; eu, ai, dretà rai; o l’inrevés.
Qui m’ha matat, havia dit amb vult desesperat, abans l’embòlia o l’infart, o, a tots ops, l’atac sobtat no se me l’endugués.
—Com el sabia si més no aitan hipocondríac com eu, pobrissó, d’antuvi qui en feia gaire cas? Mes llavors, estès damunt la pollosa màrfega, eu véu com ell veu com se li atansa l’eterna foscor, sent que avall s’enfila pel forat sens fons, s’escola, passa ultra, s’esmuny enfora i enlluny i enjondre i enlloc, duana sense retorn avall, mèdol darrer, mòdol, eixauc, embega, embut d’un sol vector, car la resta és duad cap al nul oceà... I bona nit, vós.
—Per ocanes darreres, vides perdudes s’enfilen, en gola de lleó. Parant tarumba, l’aspriu Aristarc, es fon, es fon, rodolant cap al canyet, s’hi afegeix, hora de calumniar, amb les darreres escorrialles de cap força, tota noció rebuda i, d’esme, ai, inclosa al sensori i consirer, tota aproximació de transcendència. Tururut i au, ja ho he dit.
—Un capellà fou cridat, qui sap per quina capdecony xafardera de l’escala. De primer em pensava que el paio era una mica ruc; després me n’adonava que n’era molt — molt ruc; un d’aquells incansables xerraires qui se’ls veu aviat la imbecil·litat que duen damunt. De més, no és pas que no el conegués, car prou que l’havia clissat abans. Cantonada de Sederies, maurava magre i gras d’una cegueta monstruosa qui, per no res es deixava tocar la xona. Pell bruna, complet negre, corbata i sabates caquis, manxant-se a través de cap a trau a la butxaca, buidava el buirac a la cantonada mateixa. Llavors el veia bo i esmunyint-se’ns tot arrupidet, alhora beneint-se com un beneït beneit. Et condon tots els pecats, i tant, i tant. Ves, no en parlem més, que jegui el boc al llaç i que tot romangui com ho trobem, car, més ho enterbolíem, pitjor no ens anava.
—Tantost aparèixer li vaig dir que es cerqués la vida on hom (cap datpelcul de cervell ratat) se li cregués les infames falòrnies. Go busking elsewhere, mate; you’re not wanted here.
—Transfiguració del ximple pretès demiürg en podrit paràsit curull d’estupor.
—El viu que com pàmfil colgamorts cosificava els cossos com mobles d’orc o paradís, i la testosterona se m’esvalotava. L’hauria atupat i tot, tret que era l’hora de ficar foc al momificat cadàver, i me’l treia del damunt com moc d’entec.
—El fonògraf tocava absoltes o quelcom d’altre de dolorós — dolorós a les orelles, sobretot, per xo li deia a la paia que l’apagués, ço que la fàtua féu, no sé si dir-ne cínicament o paradoxal; a tots ops, bellugant mamelles i natges com si fossin elements cosmològics perniciosament sotmesos a qualque sobtat desumflament de l’errònia bombolla universal, on tots plegats xauxinàvem, pecs.
—Viu llavors que els sòrdids sistemes hormonals dels antropòlatres (tots els qui s’aprofiten dels cossos d’altri, i especialment dels cossos sens vida, com ara, com dic, colgamorts, capellans, i d’altres maleïts indigents dedicats a les pompes fúnebres), amb aquella irreverent intrusió i aquella triomfal sortida de to meues, se’ls convulsionaven, i per infiltracions histèriques de quines brutícies glandulars d’allò més mal ginyades, oblocucions hiperbòliques i feroços retrets fútils se’ls desaglutinaven dels pudents gorgs ineducats dels confusos defectuosos més íntims senys llurs, i se n’engargussaven irreversiblement.
—Ningú, per molt llumenera, no n’hagués tret infinitesimal rovell, de tanta de closca impertinent. Per xo en pagava tanta de concernència, a res que d’allò que diguessin valgués la pena de fixar-m’hi, com a la possibilitat que, fossilitzats enllà dels mil·lennis, llurs enquitranades espinades en col·lusió amb llurs carns severament disciplinades a les regles de l’empedreïment, per infinita o asimptòtica inalterabilitat de galgades paral·laxis, entressin mai en col·lisió amb cap del meus més remots interessos.
—Al contrari, com si sóc novament en cap jungla fonamental, bo i èbriament puntuant-t’ho amb les peülles, cridí, Perish all survival! Mort a tota supervivència! I porc-espí eriçat entre els amenaçadors ombrívols colraves, fugí les carrinclones cridaneres lluminàries d’aquell xaró escenari de crematori i, encara amb els ulls tots empaitats per grinyolants pampallugues, entrí a la cafeteria de la vorera oposada a sopar-hi. Servit una cascada llampant de gambes i caragols a la planxa, de sobte despullat de tot confí, esdevingut beuarra i lúbric, per la dissolució ràpidament deteriorat, tota fortalesa moral esvinçada, mentalment ofert a les més despietades orgies, m’adoní al bordell més proper al tripijoc massa enginyós on sóc macabrament submergit per un oneig incessant de multiplicades xones. Tot un exèrcit d’immodestes beutats, llurs joiells intercrurals rajant cruels mels d’extinció, m’hi amorrí enfonsant-hi els ullals fins al carpó.
—D’aquella solemne esdevinença n’eixia amb la reputació superlativament millorada. L’altre Aristarc, deia tothom, els febles tant com els durs, els gais i joiosos com els pansits, els folls i desancorats com els savis tocats i plens de tics, els qui amb els forats dels cul sagnants demanaven més benaurada humiliació com les altres atroces bandarres més ximples que el cagar cap per avall...
—L’altre Aristarc, amb la seua ultradegenerada odissea, com ens ha avergonyit! Quin superhumà amb totes les de la llei, collons! Ens ha jaquits la resta innoble dels engossits bípedes barallant-nos per les quatre crostetes romanents de ronyós declivi virtuós. Només ell, heroi sense parió, ha pogut fotre peu a l’espaterrant primer llivell que duu a la descoberta de la intimitat mai sollada pel trepig de cap altre exploratori pensador de roent vit lluminós de laberints essencials il·luminador a l’ànima ignota d’uns cossos astoradorament dotats de sistemes de científica defecació! Com la seua proesa no ens mig desarrela finalment de l’atròfia mil·lenària! Filets de plomes de dinosaure comencen de llevar a les nostres indignes pells fins ara tan coriàcies que calia la seua única heroïcitat per a si més no una miqueta oscar. Naufragats androides, per quins episodis sempre idèntics on ens perdem en oceans de bestieses dogmàtiques on el timó per força se’ns torna a trencar i el coll ens tornem a rompre als esculls de la tria errònia.
—I així anar fent. Quin en fa cap cas?
—Mut augur en la crònica calç viva de l’única veritat, els tòtiles paralítics de la idea fixa, maligne i coratjós com serpent qui no revela on rau el moll de l’os del que cal de debò conèixer, resolguí d’ometre’m, i jaquir-los doncs que s’acabessin de podrir tots plegats, paranoics cagots, devotament arrapats a la perniciosa vaguetat de llur primitivisme que, de la biologia, n’ignora àdhuc la triple absurditat d’un parell de natges i l’encesa mà avuncular qui molt lascivament no les subjugaria.
—Orquestrat laconisme el meu que els nusos dels ressentiments estrenyien entre els planyents insectes de qui la inconsútil amplada d’ales rosegava gradualment, bo i atansant-se’m, els abissos de la més axiomàtica insanitat. Minses teranyines d’arpegis pianístics, d’espurneigs de xafarderies, d’hilaritats mig ofegades, de cofis-i-mofis de llepafils, i emboirats parpelleigs pels espiells i els més verídics telescopis o perspicils, no pas que em fessin més estel·lar l’estada.
—Compel·lit, em desembeiní com entremaliada crisàlide qui refusa l’intermediari reialme dels eruptius sorolls i les errors de percepció. M’emanaven pudors d’incinerades escombraries...
—Cremí, cremí, i forçant la màquina, amb un xut de tisora, silent, el xou cloguí.
—De l’altra part de l’hermètica vidrada portella del forn, qui ni quants de la claca, dels conxorxats, se’n curava encara? Cap ni un. Tots semblaven, recargolant renecs i marrameus fecals i insolents, cardar pels descosits.

(...)

De cavall a cabell.
—Quan era pintoret de calms paisatges naturals, després de l’etèria visió del místic cavall blanc qui va vindre a llepar-me el visatge mentre m’adormia sota l’om, una segona miraculosa visió fou la del cabell blanc, de granada ans higiènica femella, sedós, ondulat, copiós, que apareixia al cap del lleugerament conegut qui venia a embadalir-se davant la magnífica dona qui hi jugava amb la seua filla a dolços jocs de blana pilota, i el petitó de tres o quatre anys qui s’aventurava una miqueta més lluny, bo i recacejant pel maragdí prat brins i insectes, bolets i molses, caragols i llangardaixos.
—Feia anys que coneixia molt part damunt el personatge. Era n’Aristarc. N’Aristarc era un home tranquil, d’edat un pèl avançada; de cabell negre, curt i escàs, força calb. L’estrany fou aquell primer migdia. A un dels marges del prat maragdí hi érem un altre pintoret de cavallet i jo. Sota els oms, pintàvem oques i estanys, de vegades cavalls, de vegades lluentors intergalàctiques de papallones i escanyapolls ensumant llises fulles de vern i esclatants floretes de tamarius.
—N’Aristarc va veure la dona bellíssima i en romangué extasiat, ja ho he dit. Bocabadat. Tot fou u, veure-la i l’espars cabell fosc que de cop i volta se li tornava cabellera esponerosa, saníssima, sedosa, tota blanca; un esplet impressionant de rulls setinats, un nivi cascadeig de velluts i laques, de finíssims glaçats caramells que espurnejaven al Sol. I, qui sap si animat per la força quasi-samsoniana del cabell ubèrrim, no gosà llavors atansar-se a la dona i a la noieta, i al titó, al xicotet, els tres magnífics exemplars de la perfecció humana. Rossos, colrats, esvelts; amb cada parpelleig que feies, estàticament estatuescs; tres ultramundanes meravelles. I llur mel·liflu enraonar. Mare i filla, tot jugant, cantussejaven, diabòlicament enjogassades, una melopea evocativa, un recitatiu melòdic, sublim, inquietant, misteriós. El titó, allunyadet del grup, només en coneixia dubtosament una estrofa, i l’anava repetint gairebé sense adonar-se’n, mentre es perdia en els curosos recaceigs de l’ameníssima natura del voltant.
—Hipnotitzat, n’Aristarc romangué ben a prop dels tres espècimens impecables, i quan fou hora que els tres retiraven, retirà amb ells.
—Sé que aquella migdia mateix, mentre els infants feien la migdiada damunt l’herba de llur jardí, n’Aristarc s’encauà al mateix jardí en un sot herbós i hi jagué amb la magnífica beutat. Copularen extraordinàriament i silenciosa. N’Aristarc n’eixí transformat. Lluminós, gairebé translúcid, surant en núvols, sense veure-hi de cap ull, tornava al parc. Fou llavors, abans no perdés la cabellera, que assagí de pintar-lo, d’afegir-lo al meu paisatge.
—L’endemà tornaren. Tothom hi tornà. Sota els oms, no gaire llur de la segla amb els verns i els collverds, els dos marginals pintorets rabassudets, efeminadets, bonhomiosos i negligibles, els dos pintorets insignificants a qui les galtes grassonetes el mític cavall blanc un cop s’abaixà a llepar-los.
—Enmig del prat fresc, el miracle humà de mare i filla, i el preciós entremaliadet marrec, tots tres vellutadament recitant, i suaument jugant, i beatíficament esguardant adesiara els vols màgics de les efímeres.
—Jagut a un sot herbós no gaire lluny, somiós, rabit, posseït, elevat, n’Aristarc, a qui els pobrets quatre cabells tot de sobte se li havien tornat novament profusa cabellera de lluents ones d’argent.
—Ja es veia n’Aristarc segurament fruint novament de la dona meravellosa. Si ahir se li lliurava, avui se li lliuraria. Tret que no comptava ni ell ni ningú amb el cop d’ull que, tot tornar-se’n, la deessa féu distretament als quadres que pintàvem els dos no ningús. Al meu llenç que, pretensiós de manguis, vaig cofoiament creure que s’hi aturava un bri de fugaç estoneta, va deure guipar-hi n’Aristarc transformat en arcàngel.
—Tant se val. Entre arcans símbols si fa no fa tremolosament astronòmics, ell hi levitava, resplendent, com qui diu fosforescent, coruscant, lentament i eternament reglotat pel gorg monstruós, l’abís llegendari on bull o pus tost xauxina el pàmfil univers, com ara qualque mena de terriblement augmentada noctiluca, enjòlit, vull dir, en sempiterna apesantor, ingràvidament, imponderablement suspesa enlaire, antropomòrfica noctiluca ell, doncs, llisament, imperceptiblement, sallant per les negres aigües mortes de l’espai, àdhuc lleugerament nimbat pel llambrall, el miralleig, d’aquell fantàstic gambuix de cabellera extraordinària, en fi, allò que se’n diu més o menys un ens arcangèlic, com bé pretenia, amb la meua prou humil traça, en afixar-ne la remarcablement transfigurada figura, un cop bellament extreta de l’estranya realitat.
—I ara, endavant. Darrere les tres molt excel·lents imatges de la perfecció antropomètrica, l’abundantment i blancament esbullat Aristarc.
No, no! — vam sentir que feia llavors la femella incomparable. I força alçurada, li feia signe a n’Aristarc que no els seguís, que se’n tornés, que els deixés en pau.
—N’Aristarc no comprengué el cas. Per què? Per què? — van sentir que deia, aturat —. Per què fugiu avui, si ahir...?
Ets l’arcàngel! — va cridar, positivament esfereïda, la beutat meravellosa.
—N’Aristarc es va tornar de plom fos. Arcàngel...?
Ens destruiries. Ens destruiries tots.
—Pobre Aristarc. La cabellera sumptuosa li desaparegué de cop i volta. Tornava a ésser un homenet com un altre.
—S’atansà als pintorets qui, astorats per l’escena no depenyien, tot d’una onírics, sinó somieigs de flonges especulacions. Va dir, Què ha passat?
—Els dos pintorets sense cap altre protagonisme només ens vam arronsar d’espatlles.
—Sense comprendre re, cap cot, lentament anant-se’n, n’Aristarc desaparegué.
—Desaparegueren també l’escultural família de perfectes espècimens sobrenaturals. Família adorable; de tan formosos, ideals. Fugiren aquella mateixa nit. El meu mut company pintoret també desaparegué l’endemà. Mai no vaig saber veure sinó de confuses esquitllentes cap dels quadres que reeixí de pintar. Sempre se’ls amagava molt putament de gairell.
—Cap dels cinc personatges d’aquell fet no els vaig veure mai més. I ara, sol, jo, què hi pintava...? Res.
—De vegades em reca que no li hagués gosat dir a n’Aristarc qui em pensava que era el marit de la beutat única. No pas que en fos cert del tot, mes hauria jurat que el seu home era aquell estrany qui de vegades em semblava que travessava el prat maragdí, ivaçós com llampec roent, com com una ventissa taca de pintura tota vermella; una pinzellada espectral, incorpòria; un veloç flamareig.
—Sabia, no sé pas com, que era un home omnipotent, molt vermell, amb banyes i cua, irònic, somrient, despietat. I que aquell badoc de n’Aristarc, carallot d’ell, n’hauria sortit al capdavall ben socarrimat.

(...)

—De pas, havia vista la meua espinada qui, pinzellada vermella, se’m fonia tota sola, llunyana, soliua silueta, ratlla de l’horitzó avall.
—I jo romania fos com plom.
Espinada, espinada! Tornaràs...?
—No tornarà mai més, taca vermella al vermell del crepuscle, somort llampec, llepia incerta, llepet de merda desaparegut al llenç del cel negre.
—Ah, al raconet indistint, com s’escarranseix encara, el pintoret cagat.

(...)

—Arrufí el nas, amè sarraí qui esteta fiscorneja
Mentre a escena malgaix esplomatgegat continua el kabuki.
—Flagrant valedor del flogist flàccid cantusseja florilegis de captiu
Qui així dissuadeix els putxinel·lis de guardonar bocs ni voltors
Que reconeguin penedits per comptes únicament
La indústria feta al forn de la pollosa formigueta.
—Orador superlatiu, gripau clandestí entre noctiluques
Tragué del portabagatges un manubri i un piolet
On críptic i remot amb ruptures d’urpada
Abrupte pinta a les catacumbes llufes als espantalls.
—Al zoo a la zona dels enzes ell i jo quin parell d’inútils plepes
Als vèrtexs del nostre camp de visió quatre crancs orbs i prou.
—Mes tot d’una l’eterna balbesa del horitzó s’avalota de cruïlles
On reconeixements fantàstics ens encenen.
—Exhausts posseïts efectivament reconeixem desvetllats
Rere el camuflatge la presència de l’indestructible nitrogen
Qui espolsant rutinàriament tota altra intransigència
Foc calat, cabdalment empeny l’any.
—Indigne hom es ret finalment a l’evidència
I plegant veles i pinzells entre polsegueres d’amiant passa avall.

(...)

—Sem a l’any mil nou-cents setanta-cinc. Em dic Dolors i vinc de Perpinyà. Mit-ací el flamer i allà és la glòria. He vinguda a Cotlliure, atreta com babau falena. “La Gàbia”, companyia d’amants al teatre, diu que assaja una dramatització de la meva novel·la Bales des del cavall i a la bestreta. Hi era atenta d’allò pus i qualcú em crida l’atenció, em diu si, parlant de cavalls i trets enviats pels qui colquen en praderies, malvats, contra indis irredempts, sabria pas qui és en Marcel-Llorenç Descavalls. Dic que ni puta. I em diu l’actriu mediocre, Doncs és un personatge pintoresc com pas gaires, vós. Adés molt colt per les forces repressores, viu ara vell amargat en un mas pus tost fet malbé penjat a la gira del Tallaferro. Diu que m’hi pot menar amb la seva mobileta.
—En Marcel-Llorenç Descavalls, nom autèntic de qui signava les seves obres pseudo-serioses amb el nom estrany d’Aristarc Verdura, i amb el re-redundant o tris-tautològic de Vit Sardina i Bisbe les tres o quatre obres teològiques que escrigué abans no posés seny i es tornés ateu i pornògraf, havia aquell vint-i-sis de maig setanta anys. L’havien nat a Prats de Molló començant el 1905. Havia estat un excursionista empedreït. Havia pujat el Canigó, segons ell, vuitanta-nou vegades. I encar el pujaria si no m’haguera tornat ranc d’anar fotent guitzes als Solexs qui ens omplen el camp i els caps d’empastifs i de sorollada, panteixant va dir, efectivament, en pic d’etzibar puntades rai al precari vehicle de la meva amiga, amb qui, entre tombant i tombant d’idíl·lic rost, havíem berenades (i en ombratges de pins prou pus!), i ara ens enteníem força més avantatjosament que no férem pas ahir a escena, on tot i que a l’obra només hi feia (vull dir, la companya, pas la petita moto) d’indi assassinat, ho feia, oidà, ben malament.
—Tant se val. Com dic, la rebuda fou famosa d’allò menys. Només treia el nas i, carranquejant i a frec de fotre’s daltabaix el llindar, se’n va anar a malmetre el vehicle, i totes dues, la meva companya, qui es deia, em sembla, Eustàquia, i jo, qui l’esperàvem al pedrís de davant la porta de ca seva, en acabat que en trucar ell sortís a la finestra a dir-nos que faria cap tantost, i s’havia escolada una hora, i doncs, sense pus ni pus, com dic, ara aviava escarafalls a tort i a dret.
—Què us pruu tant doncs, l’avi? — li demanà l’Eustàquia.
—Em fuigs ben lluny, deletèria! Només t’ensumi i em despertes Mitridats entre adins i teguments, llepadums, entrellats i bessonades — va respondre l’avi Marcel-Llorenç (o l’avi Vit? o l’avi Aristarc?), bracejant i fotent empentes, i, bo i tornant a separar, amb aire enfurismat, les quatre fustotes que li feien servei de porta, s’endinsà al mas destralejat, i nosaltres dues darrere, musclejant i un bri enriolades com les gallines.
—Aparentment es ficà encontinent a un rebostet que hi havia lla mateix i n’eixí seguit, bo i mastegant desdentegadament un bocí de cotna de pernil molt perfumat.
—En un remuc, fulminà, Ecs, vós, res pus anafrodisíac que les putes escarransides qui damunt fumen!
—Home, Llorençarrí, quines coses de dir; pas que fumàvem! Com psicopàtic repulsiu hieromonjo, com mistagog amb els calçotets cagats, tot t’és esquizofrènica equació faitissament resolta en escàndol. On hauràs l’honta! I com ço que pas que et veiéssim ben pus ortopèdic, ans de gratituds estàtic? Car, sòmines, qui et creus que contarà les teves pòstumes vicissituds sinó aqueixa i eu?
—I com dues lascives eugues de cursa, bo i martellejant de rònegues peülles, li trepitjàrem capriciosament els incompetents rovellons o moixernons que se li eixugaven al Solell dessús una escala repenjada sots una finestra bòrnia. Hi ascendíem immunes als penjaments que ignívom tornava a adreçar-nos. Entràrem a ca seva per l’esguerrada finestra i iconoclastes estripàrem a l’atzar, entre la pols i les floridures, aquell cementiri de lligalls i de volums pollosos, de baldufaris i mamotrectes de texts de llonga data ratats i re-ratats, bo i cercant-hi, dejús, belleu qualque full precursor on hi lluïssin de debò esclaus o indicis a cap de les sarcàstiques savieses que mai li brollaren, qui sap per quina bolla ni xiripa ni astruga escaiença, ençà del si fa no fa hemisfèric conopeu cranial, per a veure’s pus tard fossilitzades en un dels seus patracols ostensiblement il·luminats per la ploma estèril de la seva encara pus anciana repatània sor, llurs operacions paral·leles, foll mecanisme de vana gimnàstica del qui cus i recús, i sargeix i resargeix la mateixa inguarible plaga, fórmula emprada a lloure per a la reproducció dels malsons ultratjosament anodins anomenats, al caòtic oceà de l’edició d’adés no fa gaire, llibres permesos.
—Panòptiques, ans no fes cap, bo i claudicant pòtolament i geperuda, l’abjecte guinyolet, ell amb la seva escanyada escopeta d’assassinar enrancits gitans i d’altres vestigis espectrals, protoplasmes encoberts, pleonàsticament fuits de qui sap quins metzinosos califats, ja havíem, a cicles de nerviosa estuació, eviscerats, en olles de metall, on jeien inermes i tots impregnats de petroli, per a només amb un llumí ésser fets cendra instantània, envolupats molt secretament, entre els arnats arnesos de cavall i les falses honors i pler d’altres oripells en filagarses, els seus originals de sang. De sang, hò!
—Extraguérem qualsque texts, ja a hores d’aleshores gairebé convertits en polpa, i tractàrem de llegir-los. Què era aquella tirallonga d’oradures! Traumatitzades, romanguérem una bona estona fora de tot remei. Fins que sanglots ens brollaren dels pits, com crits de cornac finalment segregat del pes del pèrfid elefant qui l’esclafava.
—Com ara banyades pel llum boirós de cap molt sòrdid llevantí bordell, espaordides joguines de fang a mans i pixes dels nostres repel·lents segrestadors, nines inundades pels mal encarrilats raigs de lleterades azotúriques, si d’antuvi marinàrem en el desesperat nihilisme del pobre espletat, ben tost nogensmenys, intrèpides, no sols desdenyàrem les virilitats d’aquells suposats perduts, ans exacerbades les nostres curiositats pels torts jeroglífics que suraven al suc vermell que el Sol ara enlluentia, vàrem, incendiades, amanir-nos per al contraatac.
—Maleït col·laborador feixista! Abominat narcisista qui amb emblats cofins recollires, de les febres del genocidi, les més esplèndides i menys opaques il·luminacions per a llavors convertir-les en les entròpiques escombraries de la teva clamorosa complicitat amb el règim de l’enemic.
—Malparit! Depènyer com a teves, en acabat d’haver-les esfereïdorament deturpades, les vigoroses savieses dels nostres sacrificats!
—I amb aplom, mentre aquella irascible carronya finalment entrava a l’esquàlid sostremort dels seus depravats misteris, saltàrem nosaltres, llambresques com musculades panteres, a la polsegosa cort, entre les enriolades gallines, qui ens llençaven, com pruents llevantins qui ens volguessin encara per a llur llord bordell, salaces picadetes d’ullet, i aixecàrem els ulls amb zel anarquista per a esguardar aquell espantall eixut qui es volia llençar frenèticament finestra avall perquè es cremava com es cremaven tots els retalls robats, mes li mancaven collons per a fer-ho, i riguérem foramesura, més que més que molt grotescament l’espotzim de la seva sempre fètida boina era ara encès com ble d’incert ciri d’infames absoltes.
—Amb veu de lloro datpelcul i a mig rostir, xisclava, Qui só! Qui só! I àdhuc els quissos ploraven de rialles.
—Fugírem amb tots els estorts animals quan la casa encesa cuidava ensorrar-se amb l’adipocerosa mòmia de la inservible sor dintre, i amb l’avorrit botifler, qui escrigué ditiràmbiques llaors als qui covardament ens endogalaren, mercès als abjectes badalls que davant el sacrifici del nostre poble les dogmàtiques forces europees viroses no abocaren, finalment horriblement menjat per les rabiüdes flames que sanitosament vindicatives no havien sorgides d’ençà dels retalls de papers estripats escrits en sang pels martiritzats presoners del règim canfelipútrid.
—Com a tots els repulsius enemics a qui només desitjàrem llavors i sempre oblit i anorreament, contàrem viure encara prou anys per a encertir-nos que ben tost ni gall ni gallina no se’n cantaria, de les execrables produccions d’aquell maligne aprofitat.
—Diguérem ensems, Això rai, que re no dura, i encara menys ço que mai no pretengué escriure el maleït botifler Verdura.

(...)

—Un foc fiu perquè s’hi escalfés el Sol
Perquè la pluja s’hi mullés
Perquè l’heretge hi renasqués
Perquè s’hi desfogués la bruixa
Perquè hi sestegessin els fènixs
Perquè els insectes s’hi rabegessin
I els esfinxs més clar hi guipessin.
—Un mosquit gegantí s’hi atansà
Sos ulls negres i esfèrics relluïren flamígers
Eren com dos enormes mons bessons
Qui cuidessin d’espetegar d’un instant a l’altre.
—Creatura inaprehensible escolta’n el crit
Fins al pinyol de l’ésser el penetra el foc.
Sos ulls universos bessons a miríades relluents d’estels
Cert que no es vol pas guerxo de por que tot no esclatés.
—Llavors ses ales translúcides bo i guspirejant tremolaren
I elevaren un vent que trameté al vol el nostre món
On el gegant interromput en la seua contemplació del foc
Irritat fiblà aquell cul rodó i ple de blaus d’impúdic planeta
Que davant a fotre-li la fada gara-garota se li plantava.
—Volaren amb aquella acció els caps de milions i milions
Eren les orelles llurs ales i òrbites i eclipsis a pleret es manegaren
Mentre escapçats i doncs eixalats els cossos femarien l’indret
On el cap boterut eixorellat del botxí sens fi rossolava.

(...)

—Ves si ho sabia, carallot, peuplà i arrupidet, que a l’ampit del foradet que em fa de finestreta, al rònec, baix de sostre, sostremort que em fa d’estudi, hi havia, tanmateix puixant i abundós, el meu molt colt cactus.
—I nogensmenys ara mateix que sentia remor de les putarretes del jardí veí qui es fotien a prendre el Sol, com em llençava sense mirar prim a espiar-les!
—I alhora a fotre’m les punxes del cactus a l’ull dret.
—Pobrissó, em sagnava i tot, ep, i en acabat les seqüeles que per sempre més les fiblades m’hi deixaven, de tal faisó que miodesòpsies rai; d’ençà d’aquella gloriosa feta, m’entrevenen la visió set o vuit constants taques a l’ull, que per a més refinament prenen forma de vuits buits, negres i panxuts, ço és de forats de pany per a la clau, potser per a recordar’m per al que duri l’assidu espieta qui essencialment no só.
—Així i tot, amb l’ull dret fora de combat, qui es creuria que me n’estava un segon d’emprar només l’esquerre?
—És clar, vós, car qui en fotia cap cas de l’ull dret i els seus banals contratemps, si, delitoses putarretes, amb l’esquerre en tenia prou per a potser veure’ls els conyets!

(...)

—Sapigueu que en acabat del meu llarg període de dedicat escopòfil, descobria meravellat l’exhibicionisme. Els tímids beneïts de més a més amb una cigaleta minúscula, prou ens plau un ou d’ensenyar a xicotelles de vuit a dotze la nostra misèria que de cops, tanmateix, les deixa bocabadadetes i tot.
—Llavors, amb aquella descoberta, si esdevinc lliurat al nou esport! Més assidu en l’exhibicionisme indecent que en el perillós espiar culs, allò si m’animava!
—Fins que, ai llas, un migdia assolelladet que, jagut entre les canyes, mentre hi jugaven a prop, ensenyava el vitet trempadet a un parell de noietes de set o vuit, no me n’adonava, carallot, que també l’exhibia al gosset qui una d’elles duia a la voreta; el gosset, encara menys impressionat que les noietes, no sé què es degué pensar que veia, mes es rebolcà com una serp i m’hi foté queixalada.
—Minúscula que la feia abans, vós, i amb la mossegada en perdia, sobre, la meitat. De quatre polzadetes amb prou feines, passava doncs ara a menys dues.
—Un benefici se’n desix; la mossada del quisso em guaria del vici joiós, vull dir, de l’empedreïda virtut, de l’exhibicionisme.
—Quina altra virtut d’aquella exquisida mena diríeu que no triava a continuació...?

(...)

—La dona no vol cap planta amb punxes al jardí
(Que siguin les qui a mi m’agraden més se li’n fot, és clar, esmeperdudament).
—M’ha fet arrencar el bèrberis deliciós qui tenia amagadet entre azalees;
L’havia plantat feia una quinzena d’anys i cada any molt agraïdament floria meravellosament,
Tret que la mateixa meravellosa esponera de floretes primaverals en traïren la sacra presència.
—Malaguanyadet arbust de rels massa fortes i endinsades, rels musculars, d’un groc vivíssim;
Tot demanant-li tristament perdó, estimat bèrberis, les rels, poc he estat capaç de desenterrar-les prou
I es veu que amb la barroera operació l’assassinava,
Car al cap de poc, al seu exili, bandejat d’estranquis al jardí d’una veïna,
S’ha anat esgrogueint, les seues fulles, sempre tan ardidament verdes,
Ara grogues com eren les escapçades rels, i veig que se’m mor,
Se’m mor, llarg comiat, se’m mor irremissiblement...
I tristament i lenta, i cada matí, acompanyant-lo, rememorem temps feliços d’adés.
—Que la dona no ami cap planta amb punxes m’inclou.
—Sóc mala herba insignificant, furtiva, jull, xereix, cadells, blet o fenàs,
Qui com lànguid lacai, fàmul tímid, haig de romandre al servei silenciós de casa seua
I la meua punxeta haig de parar sempre molt de compte que no es faci notar gens,
Que no se m’enrigideixi mai, o prou corre perill, grogueta d’esglai,
De veure’s amb l’emprenyat zim-zam d’unes molt cruels tisores d’esporgar
També condemnada al sobtat no hi sóc.
—Minso branquilló ran tallat
Naquis arbrissó
De malarmat a desarmat en un bleix.

(...)

—Bondat, bondat, cal fer sempre bondat.
—No els portis mai la contrària ni els revelis mai re greu quan menen cap cotxe. Et fotran daltabaix de cap cingle, o rabents se t’estavellaran perquè n’acabis xemicat; el teu bocí més gros, prou que cap a cap didal, això rai, càpiguer-hi gens.
—Molt emocionals, emocionals, molt. I de l’emoció, mort se’n segueix.
—“Passionate intensity, l’eina mestra del feixisme”, paraula de mestre.
—Vaig conèixer un mec un cop qui es deia Aristarc Verdura.
—Un conegut força benestant.
—Carallot, va triar, passaven pel Garraf, i ella l’estimbava... Va triar, dic, força malament el moment de dir-li que n’amava una altra, que volia el divorci i que...
Patatxap, de dalt el penya-segat avall.
—La despulla, vull dir, la desferra, encesa, fou l’aigua de la Mediterrània qui l’apagà.

(...)

—Sempre m’han fet por les persones de carn i ossos, sobretot les dones, ésser malèfics, no te’n pots fiar mai. Escriptors plens de merda, molt “valents”, ço és, molt cagats, m’havien dit, en llurs llefiscosos gargots aplegats en llibres, que allò del cardar era la gran cosa.
—Ec! Quina guatlla, quina butllofa!
—Ho vaig assajar, Pigmalió de Pixa, no pas amb els esfereïdoríssims ninots de carn i ossos, amb estàtues, amb persones de marbre i pedra, i bronze i coure, i jo què em sé quin metall ni mineral.
—I abans i tot de batejar-les amb les escorrialles de l’esparsa saba de la meua ànima, ja me n’adonava que no, que no era pas possible, que el resultat, fet i fet, fóra desastrós. Car trobava que, sense excepció, totes les escultures si fa no fa antropomòrfiques, gàrgoles, mascarons, cariàtides, atlants, carasses, els mancava quelcom, no hi eren totes. Les sentia rere llur disfressa marmòria o metàl·lica com se’n fotien, cruels, dels meus apassionants intents.
—Llur riota esdevingué més i més obscena, la riallada més i més estrident i obsedida, histèrica, llarguíssima, i m’empaitava, ratadora, anés on anés.
—Em volia iconoclasta revenjaire i ressentit. I llavors me n’adoní. Eren boges, totes boges, putes estàtues. I doncs, això rai. Només em calia lobotomitzar-les. Lobotomitzades, es tornaven mansuetes, es tornaven càlides, es tornaven com cal. Per això em munia amb estilets, amb xins de butxaca, amb bisturís, amb cisells, amb escalpels... I, nocturn i caut, ja m’hi veus, ple de bona voluntat, a badar’ls el crani insà i escapçar’ls la tara de la insultant hilaritat al cervell.

(...)

—Què diu la meua metgessa, vull dir, la meua ginecòloga, quan li dic que, De cops em creix un bony al cony?
—Diu, Un bony al cony?
—Dic, Sí, una mena de dit.
—Diu, Un dit o un vit?
—Dic, Escolteu, a mi què m’expliqueu. Quan era tit, manaven els feixistes, com ara, però molt més acarnissadament, vull dir, assassina, oi? I tot hi era lliga del bon mot, d’on la majoria dels mots bons eren dolents, i tot hi era doncs censura, i tot hi era capellà llufaire, i re no es podia mai dir pel seu nom, així que el cervell se’m capgirava, i mai no he acabat de sabre què sóc.
—Llavors, cony s’escrivia bony. Vit, dit. Ficar el vit, picar el pit. Tocar els pits, ratar les nits, car tocar trobava la lliga que fóra mot brut, i en feren tacar, i tacar també els semblà que podria ésser brot mut, i en foteren ratar, i si els infants popaven, vull dir, perdó, vopapen els nets de les nits, els pares rataven doncs les nits de llurs mares. I mare era un gran insult, car mare implicava bony, i mare es tornà doncs pare, d’on que pare tofés pare, i allò a la lliga feixista els tocava els llocons, mes llavors, pitjor, car se n’adonaren, dic, els de la lliga, que lliga, ui, i se suïcidaren tots. Però abans, quan era tit, com dic, els capellans i els raquítics buròcrates del bigotet i les ulleres fosques, i els bòfies revinguts, t’agafaven pel carrer, o a l’església mateixa davant la padrina babaua, i se t’enduien a un raconet i et picaven el pit al bony; i tu eixies del racó amb un bony tot adolorit i sagnós, i potser llegies als llibres dels grans que els bonys eren humits i eren roses i que s’engolien tota mena de pits i dits, i sits i nits, i gits i fits. I tenien pèls i mels, i és a clar que aquest era precisament un dels moltíssims esculls i niells on s’encallaven definitivament milions d’escriptors de pa sucat i de cronicaires de mitja mitja (ei, d’aqueixos, com menys n’haurà sempre millor!), car vet ací que l’empastifament lligaire, capellanufaire i bofiesc de feixistes datspelcul trobaven sospitós el mot pèl, que “milloraven” en mel, tret que abans havien trobat mel mot de no gaire fiar-se’n i havien proposat de substituir’l per pèl, i així, es trobaven els escriptors embogits, ujats i enfeixuguits Sísifs del mot incert, canviant indefinidament, vull dir, incessantment, pèl per mel, i llavors, naturalment, mel per pèl, i si hi ficaven mels i pèls de bony, que hom s’ho imagini, si pot, mels i pèls es convertia automàticament en pèls i mels, i aquest en mels i pèls, i així, com dic, fins a l’infinit, tant córrer per a no bellugar’t mai de lloc, bucle infernal, hom es repeteix eternament caient, faci el que faci, al mateix bertrol de la immediata futilitat (fat d’altra banda dels tots els absurds humans, àdhuc els molt més intel·ligents que no els xucla-xerris i rellepa-estronts escriptors); en tot cas, el text que llegia de tit, de minyó, no deia sinó “els èls i les els dels bonys” on allò qui ho interpretava a la meua edat? Ep, i amb tot això, et malfiaves al capdavall, per inducció, que aquells bonys no fossin pas, tot fet i dit, els vulgars nyanyos, ans quelcom de més aviat devora el cul, que aleshores, és clar, no es podia dir de cul, ans es deia mul. I cert que hi ha muls amb bony i dit alhora, i qui sap a hores d’ara doncs on bòfies, capellans i buròcrates no em picaven el pit; en tot cas, mal rai. I mal és deia sal, i llet, pet. Et picaven el pit al mul, i tot i la sal que et feia, pets te’n rajaven rai, tret, és clar, que pet era una paraulota que la lliga del bon mot no permetria mai, on si de llet se n’havia de dir pet, i de pet, net, quin embolic no et feies contínuament, i de fet, d’això es tractava, de pujar la nova generació rabejada en la saó més assaonada del feixisme de faisó tan confusa que ja em direu d’on trac ara l’entrellat, mot que no es podia dir, és clar, car s’assemblava massa a entrellet, d’on què en treies al capdavall sinó l’enlletret, i per això em vaig fer lletrat, i per això sóc tan pec i ruc, i poruc, i datpelmul i capdebony, i no sé per què serveix aquest bony al cony, ni si tinc la mà plena de vits, en el qual cas de quin gènere em féu, vós qui en sabeu?
—Diu, Tu vés venint i amb el vits de la mà em continues gomboldant i pessigollejant lo bony, i sobre pagant, no fotem, és clar, per a això hi som, sobretot.
—Dic, Vós maneu, no pas?
—Diu la ginecòloga, I com ho saps!
—Dic, Dieu “saps”? Dic “pas”? Quina confusió, col·lega Gina! Les lletres salten i cauen i qui sap com copularan, vull dir, pocularan! L’enlletret és inxesdifrable, la llengua se’m güenlla!
—Diu, Això rai, llepa’m lo bony, i se’t guareix la llengua amb l’entrellet, i prohom lletrat amb el cervell ver cell tornes trellat.
—Dic, si fa no fa, Xaf-xaf, xef, xif, xof, xuf-xuf, xuf.


~0~0~

Eleuteri, Minerva, Emili, Gaietà

Eleuteri, Minerva, Emili, Gaietà
Quatre coloms de vorera

escriptor infernal - el pitjor del món

fa el savi Justinià Irajanrai, de qui n'heretí l'enrònia, que : "els qui assolíssim ÇonCòrrec o Senestorç sentiríem amb trepidació totjorn bramular muntanyes i oceans - i amb els palps tots drets - no fos cas que al capdavall tampoc no hi copséssim re", i crec que prou cal concórrer-hi, epígon de manguis, vós

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall