Paladí Valentí, l'Anna el contradiu

Diàleg sonat. La meua dona Anna rep el paladí Valentí, mestretites bestial.       Sovint em disfrès de dona com ixc d’aventura. Tothom sap que les dones, no solament en saben més (de tot); com enraonen, en revelen bon tros pus (de tot, de tot), que no pas els histèrics dissortats tostemps per la testosteronota emboirinats, i qui només parlen de rucades, com ara de guerres i futbol.   Tant se val. Em feia doncs llavis i celles davant el mirall com vaig sentir la meua dona renegar de ferm. Es veu que havia vist per la finestra atansar’s el vergonyós paladí Valentí.   -Nein, aber was für eines schmutziges Schwul... De quoi je me mêle...? Mais encore toi par ici, connard...? Lluís, hier ist der blöde Komplex Gefolgsmann... (em sembla que va dir, car quan remuga ni sa mare no l’entén).   -Qui…?   -Aquell carallot qui a Catalònia ha de defensar els castelladres perquè no hi tenen prou defensa, es veu...!   -Ah, aquell santimoniós, nasal, capellanufós, missós i pudent home de seny, de qui els vímets o nervis són tan trempats i el vit no gens. Com érem escolanets ens la pelàvem als morros de l’hostiari, ens tocàvem la pera mentre tocàvem la campaneta.   -Deixa’t d’ostietes; què li dic?   -Envia’l a pastar cols. Merda, li dius que estic netejant els fusells i que sovint se’m disparen sense avisar; no, li dius que tornc a ser al manicomi; no, que me n’he tornat a la Xina; no, que no hi sóc, o que tinc el piu enferritjat a mal trau; si em veu més tard, li dius que sóc la teua cosina Semprònia-la-mateixa-enrònia..., i, si em diu re, em pensaré que m’ofén i que se’m tiraria de cop-descuit, violaire, i doncs li fotré un batzac amb la bossa que duc sorrada de sorra que li asclaré la cassola on s’hi amaga la nou eixuta del cervell, pobre betzol.   -Que hi ha el senyor Lluís...?   -Es tut mir leid, gnädiger Herr, aber gestern in der Nacht er verschwindet...   -No kheibla span-i-oli...?   -Keine ahnung, ich versteh keine wort...   -Span-i-oli! Togos! Flamencou! Viva franco!   -Malaguanyat, on t’has perdut! Ja pots fotre el camp; no ens fem pas amb gent tan destralera. Li tanco la porta. Som catalans.   -Ah, català; uf, escolti!   -Du bist doch der Bulle, oder?   -Mani?   -Que fots cara d’ésser de la bòfia. Et penses que no t’he clissat.   -No, no, escolti, sóc molt català, i ja sap que català i bòfia no s’adiuen... gens!   -“Sensing large schemata, the hoary wise man saw the world as simple-minded geometry a baby could comprehend, and yet nobody but the birds understood the simplicity of everything,” són mots molt pregons d’en Lluís, el filòsof.   -Oi que escriu estrany, amb un present d’indicatiu sense terminació, vull dir, amb terminació zero, i amb un subjunctius, i uns mots obscurs...   -Sap què li dic, que fa el que vol; potser és un ruc (ell); potser li agrada així; qui cony és vostè per a criticar això? On són les seues lletres de crèdit? Vull dir, qui se’l creu...? Té (ell) un estil barrejat, on tot el que val s’hi val, tot sigui que sigui prou català, de dalt a baix i d’esquerra a dreta de la geografia d’on la nostra cultura, urcosa rai, ix. I què? No li agrada (a vostè), doncs faci’s fotre; diu (ell) que vol un vocabulari total, amb un gammat tan ample com pot, que abasta tots els clàssics del territori, d’ençà de les beceroles de fa dos mil anys fins ara mateix, tot sigui que no sigui, com li dic, enverinat...   -No, si no dic...   -Si que diu, i massa.   -No vol deixebles? Podria (jo) voler ésser un deixeble del gran filòsof...   -No em foti riure!   -I ell què? Molt filòsof, però obsedit, obsedit malaltissament, per exemple en els veïns...   -Vostè en diu obsessions, i ell en diu passions, i una de les seues passions és veure la seua contrada lliure d’una puta vegada, da, i tak kharoixe, ribiònok!   -Eh...? I tot el que diu, molt viat amb trets feixistes i fanàtics – fanàtics d’aquells com aquell qui amb poc que el tret li surti guerxat ja es “canvien la camisa...” D’això volia parlar-li.   -Poc el coneixeu. Sempre va en samarreta i a córrer, l’home, i esparracada, déu meu, un filòsof distret a collons, si sap què vull dir. Camisa, cap. No el puc dur enlloc, cregui’m.   -Era figurat. I allò dels “xarnecs”, quin tufet ètnic, no digui!   -No sé què entén vostè per xarnec. (Ell) no s’entén gens amb els xarnecs, no, li fan fàstic, de fora vénen i pretendrien treure’t de casa, amb els peus per endavant, per a més anticor; t’anorrearien amb esquírria, home, i quin paper els has de fer...? Festetes? Si es captinguessin, encara com aquell; aleshores probablement cap tap, comprèn? Tothom qui va a d’altres bandes respecta on hom li dóna aixopluc i tec. I cal pensar que molt de xarnec (els de més, sens dubte i de bon tros) són autòctons enverinats. Els addictes a l’autoodi, capeix? Ara, les xarneguetes és diferent, veu? Amb les xarneguetes es fa d’allò milloret. Som com el Sartre i la Bevre, cavà que ho veu…? Units i cardant cascú pel seu costat, si pot (i triant-s’hi, això sí; res d’arroplegats), i mai amagant-ho, per poc que l’altre se’n volgués assabentar: pebret a la relació altrament massa fada, hi copsa...? Ara, no es faci idees, ca? Altrament, ja veig que vostè és molt “estranyet”... Poc l’emprenyaré pas gens. Ara, parlant d’epítets “ètnics”, no s’ha sentit mai a dir “polonès”, posem per cas...?   -Sóc molt ample de màniga; si es pensa...   -Moixoni, cavaller estrenu. Sap el conte del geni dels desigs...? Tres marrecs de per ‘qui prop, a la Florida, passejaven per la platja i troben un geni de dins una ampolla que de casualitat desclouen i qui diu: Galifardeus de mon cor, els atorgo un desig a cascú, i diu el primer dels marrecs, home, doncs que es morin tots els “niggers” (greu insult per a dir negre), i diu el segon marrec: doncs que morin tots els “hispanics” (greu insult per a dir indi sudamericà), i diu el tercer dels marrecs: home, geni, no cal ésser cap geni, sense niggers ni hispanics, en tinc prou si em pagues una cerveseta...! El filòsof Lluís en féu una variació perquè us n’adoneu si les seues “obsessions” són amples de gamma. El déu dels cristians, el dels moros, el dels jueus, els tres captaires esparracats, enverinats de religió, déus sapastres, sanguinaris, rancuniosos de caldéu, es passejaven cascú pel seu cantó per una costa pedregosa i rònega. Va aparèixer molt senyor un déu molt més poderós – Buda? – qui prèviament havia colgades innombrables claus a l’aspra sorra. “He perduda la clau del cotxe”, els va dir. “Qui la trobo, li alleraré el desig que vulgo. Sabeu que sóc com qui diu cap de la màfia local i puc fer el que em roto. Sóc allà baix, repenjat a la barra de la guingueta, flautejant una orxateta.” El déu dels cristians havia trobada una claueta i havia anat cap a la guingueta, “voldria que em matéssiu, car així pujava a contemplar’m jo mateix, i què millor imaginable que contemplar’s un mateix per l’eternitat més eterna, vós...!” – féu el cristià, sempre fastiguejat d’elleix. Va vindre aleshores el déu dels moros: “Feu-me màrtir ara mateix, així podré gaudir en oasi paradisíac de verges i ventijol a betzef.” Arribà més tard i mandrós el déu dels jueus: “Què demanaven els altres...?” ­– demanà, murri ell. “Que els pelés...” – respongué el déu més poderós. “Home, si els pelàveu, amb un refresc com el vostre en tinc prou.”   -No me’n riuré perquè no sóc antijueu, i perquè no s’ha de mancar mai el respecte en coses de la religió ni de re.   -Eh, aixanta la mui, predicador. Deixa’m dir’t allò de les xarneguetes. El duen de bòlit, pobre Lluís...   -Mes crec haver sentit a dir que és tan lleig...   -Home, no és re de l’altre món; ara, a lleig el guanyeu...   -Mes crec haver llegit en els seus articles..., o li diré una contesta molt ploramicosa seua a una de les meues corrosives crítiques on deia que es “volia morir lliure”, “i viure independent; que bonic fóra poder gambar pel món en termes d’igualtat. No sap vostè l’esfereïment de sentir’s dir de castelladre pel món...! Hom ens identifica justament a qui ens tortura. Quina gràcia. És com si teníeu polls al cap i us deien que el vostre cap era el d’un poll...!” I després encara se sulfurava i alçurava bon tros. “Caguendéu, xeic, ets tu? Quit pulling the leg of this model citizen, shit. Pep, si ets tu, escriu-me a l’adreça del costat, and forget the fucking charade. Tinc d’altra feina, saps? Senyor dandi patorrat qui pot (té lleure a lloure i li és lícit i adu concebible de) canviar de camisa! Quan ho entendràs! Tot el que ens allunya de l’independència és dolent; tot el que ens hi apropa és bo. Cavaller Valentí, paladí del pobre castelladre, el pobre molt armat castelladre qui, amb gossos d’atac feixistes com jo ganyolant-li per les faldilles, no pot anihilar’ns en pau...! L’odi em ve de la lletjor, paladí Valentí; no voldries pas que em suïcidés, per lleig... I qui sap, potser tu ets tant geperut com jo; no tant estrenu ans equànime, i formós d’escreix, com et veus, cofoiet corcadet. És clar! El cavaller Valentí no tingué la llengua arrencada de petit, i els modèlics castelladres no li arranaren cap braç ni l’escamaren ni li buidaren cap ull. Ell és un bell espècimen pujolista molt comprensiu i va a missa cada dia i, com veu la cagadora ambulant, es treu el capell pollós i regracia els déus borbònics dels dalts.”   -Tot això és literatura. I es diu de lleig per guanyar simpaties. Us espanteu debades, gamarús.   -“Main Kàmfora” també era un llibre i les desgràcies que va portar...!   -Parlant d’arnat, les vostres idees de menfotisme davant l’anihilament de la cultura catalana...   -No, no; en dic “desacomplexat”, jo...   -Was für ein Wort ist Komplex...? Bist du ein arschleckende Verfolger von der Jung...?   -Nein, ich... Escolti, ja sap què vull dir... Desacomplexat...   -Gens encomplexit...?   -Sense manies, estrenu ans equànime...   -És clar, sense les manies dels qui lluitaren i lluiten per la llibertat i l’independència... Tots els qui la bòfia occeix i tortura cada dia perquè tenen la dèria molt carallot de voler ésser lliures... Sense manies, a l’inrevés dels maniàtics de la llibertat i l’independència qui lluitaren i lluiten contra l’invasor, tots els esguerrats per la bòfia, tots els qui al capdarrer fugien de les cambres de tortura, tots els martiritzats, tots els tractats a puta baqueta només perquè voldrien ésser ciutadans amb tots els drets. Ja sap què va dir en Carbonell. Va dir la prudència, però volia dir el pujolisme imperant (tots aquells anys perduts de botiflerisme oficial, de col·laboració amb l’enemic, de llepaculisme monàrquic i fofialita)... Que la complacència, la passivitat, el “desacomplexament” no ens faci traïdors, va dir...!   -Cal viure la realitat catalana com si no res...   -Com si no res, com si et donen pel cul amb un atiador roent i fas veure que només et toquen el voraviu una miqueta amb una plometa d’estruç, estruç, així...?   -Jo el que dic que no cal emprar el llenguatge de guerra que empren ells, perquè van millor armats i el que volen és una guerra per a acabar més de pressa...   -Car acabar acabaran, oi? Acabaran amb nosaltres a poc a poc, i voldrien fer-ho de pressa, i aquesta és l’excusa per a no piular...   -Piular sí, però amb criteri.   -Criteri...! I això de què fa tuf...?   -Allò de maltractar els... De dir’ls de castelladre, de xarnec, de merdanyol..., és feixista, com qui diu. Paraules perilloses.   -Ah, sou el Wittgenstein bis! El Wittgenstein de reserva, setanta anys endarrerit. “Què fotre’n d’una filosofia que, tant d’estudiar’n, i l’únic que et permet és d’enraonar amb una mica de gràcia sobre qüestions si fa no fa abstractes de lògica..., i en canvi no et serveix per a millorar’t com a persona i, davant per davant de les qüestions quotidianes, no et fa consirar-les amb més serenor..., i al capdavall no t’afegeix pes a la consciència, ni t’aixeca doncs part damunt cap periodista qui empra paraules perilloses només per assolir els seus fins miserables...”   -Això va dir? Doncs tenia raó.   -També va dir moltes de bestiades. I va dir sobretot que si ens volem entendre hem de definir les paraules que fem servir. Si vós voleu diu per “feixista” un malparit, l’encerteu de mig a mig. En Lluís és un malparit com una rata disfressada de mamut, com dieu. Home, malparit ho havia d’ésser; no hauria sobreviscut a cap guerra sense ésser malparit; mes, com dic, abans d’entendre’ns en re, d’antuvi cal definir què volem dir. Si en Lluís diu que feixisme és nacionalisme d’estat, qui collons és vostè per a dir-li que no ho és... Si doncs no n’esteu content, aneu a fer volar milotxes, com diem a la Lluisianna. En Barthes va dir que escriure mateix era feixista, que parlar mateix era feixista, pel fet que el llenguatge mateix és tot entreteixit de verins dretans. “Ordre en detriment de la justícia i la llibertat”, això vol dir dretà. I el llenguatge és de dretes, enverinat per l’ideologia de l’escarransiment. Parlar és dir pare i mare i emocionar-se’n sense solta ni volta, i imaginar tot de lligams mafiosos familiars; és dir amor al propi predi (per merdós que sigui) pensat com a pàtria; és violència contra el nou; és predicació i evangeli i encarcarament dogmàtic; és odi a l’estrany i, per extensió, a l’“estranyet” (vostè se n’hauria de doldre més que ningú); és ignoràcia arnada que a través de les dites tradicionals es disfressa grotescament de “saviesa”. Si tot fos “feixista”, més valdria doncs no dir res – deixar els missaires dir missa, mentre als bancs del darrere els joves simis ens la pelem – i als del davant, ridículs, xarons, carrinclons, mudats amb samitells i farbalans, els simis vells foten la mona... Més val viure com bèsties, car dir re ni lluitar per re bo és “feixista”. Això voldríeu els qui definiu malament la paraulota. No, home, no; el llenguatge és elàstic i es pot afaiçonar. Nacionalisme d’estat i s’ha acabat. Això és feixisme. I xarnec... Hum, us he dit la seua feblesa, debilitat, per les xarneguetes...? I que l’atracció és mútua...? La dona d’un el va convidar l’altre dia al magatzem. Deia que volia triar’s roba interior i que preuava molt l’opinió d’en Lluís, un home de tantes d’idees, i bones... Se li emprova davant per davant tota mena de calcetes i sostenidors... Què volíeu que fes...? Se la cardà allí mateix... I l’altra, a l’hora del berenar, que li plantifica el peu sense sabata a la carranxa, part davall la taula, com en Lluís és al meu costat, i ella és al costat del seu home...! Se la feia espetegar aquella nit! I sabeu l’hipocondríac que és... Per això és tan escatològic (ell en diu “escagatològic”, és clar!), perquè sempre es pensa que no caga prou bé. I érem plegats jugant a pòker, i tot de sobte es va aixecar, groc com l’ull d’un gall i se’n va anar a trucar l’ambulància. A l’hospital hi correguérem tots. Es pensava que havia tingut un atac de feridura. I no havia tingut res. Es veu que l’endemà privadament el visita la dona qui tenia a la vora jugant a pòker, i li ensenya la cuixa tota pessigada... Es pensava que es pessigava la pròpia cuixa i no sentia res, i per això es creia que estava ferit, i de fet estava pessigant la dona de la vora, i ella rogeta, i patint, i escalfadeta, i ja fent-li l’aleta i l’ullet, pensant-se que cardarien més tard, quan ell s’esventa cap a l’hospital, carallot! No li ho direu a ningú, però no fa gaire es va fer amb un extremenyeta de catorze o quinze anys qui no sabia un borrall de català i ara, del moixó, la minyona en diu virot, xil·la, matràs i, què em sé jo, viu pipiripip..., i, de la cuca, fufa, xona, parruf, taboll... (tret que taboll és moro per al fruit morè), i ningú no li empata la basa en el coneixement de les variants comarcals de tota Catalònia pel que fa a les apel·lacions de la cardància i els instruments adients, si veieu què vull dir...   -Sí, ja se li veu pels escrits que és molt brut...   -“Brut, lleig, malgirbat, i “estima amb desesperat dolor aquesta terra”, “que voldria veure lliure i independent abans no es morís”, cosa que vostè, el desacomplexat, poc pot dir gens, content de veure com les “circumstàncies” la roseguen fins a fer’n no-res... I tan a frec de llibertat com ens l’han ficada els qui caigueren i cauen defensant-la...; no podem trair els qui ens llegaren aquest present perquè l’acabéssim d’esmenar d’una puta vegada... Ah, tant se val, parlant ningú no s’entén; ah, guaiti, la tieta Semprònia, la meua cosineta...   -Que elegant...ah! Vol discutir de modes...?   -Deixi’m estar, viciós, que una és casta d’allò pus, i, a més, és tard i cauen gotes...   -Tinc mitjà de locomoció...   -I jo què et penses que tinc, bleda...? Au, a pastar fang, i no tornis, que ja et conec.   -Quina família més brusca!   -Verge, ximplet, quin emprenyador més gros!