Qrim Qatalà XCVIII

98


El seu món es divideix entre els llibres llegits i els que llegeix



“El món d’en Justinià és divideix justament entre els llibres llegits i els que justament llegeix.” Així em dibuixava davant la noieta qui volia seduir amb mon posat intel·lectual, alhora mostrant-li els dos immensos pilots de llibres amuntegats a esquerra i dreta de mon llit.

Tret que ella arrufava el nas, no volia grufar entre tal brutícia. I won’t prostrate myself agroof among this filth. I ara li surt la rectitud (la falsa rectitud) del militar de qui és filla. Vol que rectifiqui en les meues tendències tendencioses. Em diu que tot ho veig en termes de defecació: Et defequen al món; el món et defeca a la mort, i au.

Com me’n ric, em diu: Fot-te’n, foll, i mentrestant només fas el món una mica més indecent!

—És el món qui ens fa indecents, Glorieta, vull dir, Cèlia, my pet!

—I’m not your pet!

—Then I’m yours!

Eren tan ingènues algunes d’aquelles xiquetes! No sabien o pretenien no saber que els milions de casa venien justament dels films “bruts” produïts per mon pare.

I ara na Cèlia — qui en realitat es deia Glòria, però que com ja hi havia dues altres Glòries més veteranes entre el minyonam gloriós i flairós de ca ma mare, es feia dir pel seu segon nom de Cèlia — na Cèlia, doncs, la minyona aquells dies més dedicada al meu benésser de rei de la casa, arrugant les celles, em reptava i m’omplia de (suposats) penjaments: de coprolàlic, em deia, i pitjor (millor), de copròlata. Perquè no li agradaven gens (o molt, la molt garneua?) els poemes i proses líriques que li dedicava.

Mon pare, en Ninian Inraja, féu gairebé tots els seus doblers — milions i milions — amb cintes “privades” de dones cagant... Amb càmeres molt atansades feia rodar merdes fumejants per als secrets rics coprolàgnics del món. Als films, les magnífiques dones, de cul i popes imponents, sortien emblemàticament de rere ombrel·les de colors que rodaven lentament, i als morros els culs sensacionals se’t cagaven incessantment: immenses caguerades d’esplèndida deessa! Prou podíem, tots plegats, durant els tibats anys cinquanta i seixanta, abans la pseudo-revolució sexual dels darrers seixanta i començament dels setanta (del segle XX, estic parlant). De petit, havia vists aqueixos films de les ombrel·les i els culs marejadors cent o dues centes vegades; me’ls posaven minyones velles (retirades de l’ofici de princesa cagaire) quan estava massa nerviós i no podia clapar.

Abans no em permetés de llepar-li el culet, ai! En un altre atac frontal al plàcid diletant qui sóc, contemplatiu, indolent, i bon tros epicuri, na Cèlia, celíaca, em deia que no, que no trobava, doncs, “gens bé” que “sempre” parlés de la merda, que en versifiqués i tot! Trobava que “sempre enraonar ni tractar de la merda feia de nihilista”. No m’estalviava (massa mastegats i trits) blasmes i retrets; i evacuava diarrees de renys, i m’omplia, com dic, de severes (molt evanescents) oblocucions.

—Com pots ésser tan brut! Ningú no voldrà llegir mai el teus escrits.

—Prou els vols llegir tu.

—I greu que em saps després!

—Si la merda t’esfereeix, Amèlia, fotràs goig, galdosa. Si creus que hom hauria d’amagar la merda que tanmateix tothom caga, com si al món només s’hi valguessin flors i violes, Amèlia, només et vaticín patir (com tantes de senyores i senyoretes, a qui la propaganda “femenina” constantment decep i engalipa), només et predic que patiràs, doncs, de constipació molt arrelada, escanyadora, invasora, mortal. La merda, rai, dic! Tothom amb apoteòtics budells n’hauria d’estar immensament agraït. La merda un regal diví; comparada amb les malalties putrefactives, Amèlia, ecs! Tot és carn cosida, carn efervescent, carn rebentada, carn amb queixals putrescents que esclaten de cop-descuit, metastatitzats, a betzef. Xemicades butllofes d’horror. Símptomes vomitius a tot estrop. Tot és corrupció, en les infeccions i mals lleigs! En orrupte, de cop, trencant músculs, pells, teixits, els brolladors de pútrid podrimener solquen el cos torturat. I les nafres magmàtiques i repel·lents en les bombes de neutrons, i en les radiacions, i les erosions i les fragilitats dels cossos corcats, Amèlia, hi vols pensar? Em vols dir que no són totes aqueixes malalties mil milions de vegades pitjors que la sana merda natural? Veus els farnats i els carnussos virosos i que puden impossiblement a mort als cossos fètids dels malalts, i no et desesperes llavors, Amèlia, my pet?

—Per què em dius d’Amèlia, i si em dic Cèlia? —vol, doncs, saber, molt seriosa ni olímpica i circumspecta, arrugant les faccions en fútil màsquera d’odi, estrafent no gaire reeixidament un altre fastigós adotzenadíssim déu de buida repressora moralitat.

—Ja em perdonaràs; és que Cèlia és un nom que em duu a l’esment, què hi farem, la imatge d’un cagalló (i la Cèlia d’en Swift, també el seu més destacat atribut és que cagava, pobra dona molt presumida), mentre que Amèlia, no; Amèlia m’assuauja l’impacte, em duu “només” el mot immortal d’en Nabòkov, el mot que fa, si fot no fot: “Pelar-se la cigala amb la mà, quin doi ni desbarat! Prou fóra com cardar-se un amel”, i un amel... “Te’ns lloes, amel n’Enees, qui amb psoes de boes a proes de canoes de minses goes de Samoes a Lisboes, si ens hi incoes per les coes o cues, pels caps ens hi emproes i situes? A quines assemblees — on conrees, segons te’ns prees, no pas quinoes, odissees — no traus tu aqueixes idees panacees, n’Enees...? I no et duen les brees apnees? I ens vols amb lliurees de farisees lliurats a tes canoes com rees lliurades a mosquees?” Un amel, com tothom hauria de saber, és un fetus d’allò més malparit que hi ha i no hi ha, un fetus sense extremitats, amb zero cames ni braços.

—Calla, això és esgarrifador! Ets tan cruel i “mental”!

—Jo no em planyeria pas! Si per comptes de veure’m cagalló, hom em veiés en rosa vianda. Oi que hi surts guanyant? Tret que, en el teu cas, potser només t’hauria de veure com la mà encarcara..., garratibada; garratibada és el mot. Sempre venint-me amb sonses insípides lleterades indecents, com quan em dius que no hauria de parlar dels monstres ni de la merda, ni de la merda dels monstres de merda, quan, rere totes les façanes, tot al món orgànic n’és, merda; tots som merda reciclada, i demana’ls-hi, als teus “vegetals” de sacra vegetariana que sé qui ets, si no suren molt més contents com més i millors de fems no els femen! Tret encara que més que no pas melós i tou amel, Orlaca, ets l’urpa raquítica, massa eixuta i “reumàtica” de massa anar pelant la imaginada gran cigala del déu “moral”, i ara doncs tocant-me, a sobre, els collons.

—Què has dit? Orlaca, ara...?

—Condemnat pels elements “naturals”. M’ha vingut a l’esment en Malcom Lowry qui a Part Davall el Volcà esmenta que la cinta que es diu Les mans d’Orlac la fan al cinema part davant el qual el cònsol condemnat passa i repassa. Són les mans del perill imminent, de l’amenaça creixent, que pressuposen la violència que s’atansa, la tragèdia que, fatídica, s’amaneix en l’inescapable ambient. O ara, de boterut retop, potser més que no les mans d’Orlac veig la mà de goma, groga, morta, al capdamunt del barret del xiquet, i llavors dels innombrables xiquets, presoners del molt sinistre, diabòlic, mestre de piano als 5000 dits del doctor T. — on les tecles infinites esdevenen metàfora molt acollonidora de l’horrorosa inacabable eternitat — i no hi ha res més horrorós que l’eternitat. Ai. Prou record els mesos de terror cada nit en acabat de veure totes aquelles tecles tocades per sempre més! I ara em veig víctima novament. Per les garratibades mans de la masturbació assassina de l’estrangulador, qui amb convulses mans de prístines ungletes masturba colls per comptes de cigales! Les teues mans virginals! Car no em deixes ni respirar si tant em censures, my pet! Sóc l’angoixat artista de qui la dona que li adossaren és com pes mort que no el deixaria avençar en el seu progrés artístic, i, exagerant encara més, sóc l’artista amb una dona “empeltada” qui m’és com les empeltades mans de l’assassí als braços de l’artista accidentat a Orlacs Hände, el film original, que també m’impressionava de petit.
—Pobrissó. I empeltada t’estic, eh? I com te’m desempeltaràs? A base de fer-me relliscar en femta, a força de fer-me vomitar, de disgustar-me de tu completament?

—Ets tu qui m’assassinaries molt figuradament amb les teues ganes de voler-me fer “despensar” la merda, de “desemmerdir-me” per a estergir-me en vulgar moralista de merda, de “purgar-me” de tota brutícia molt saludable, com si sóc un faquir ple de falòrnies, o com si no hagués ja de menjar mai més, car només sense nodriment no hi ha merda. Ets tu, ta pura, pura, qui em purificaries amb purí purpurí de fems. Ets tu, tu, la de les mans qui “purguen” i “burxen” i “operen” al meu cervell per a traure-li la part “cagaire”... sense pensar, il·lusa, my pet, que si el cervell no caga, no creix.

—My pet, encara? Ets tan... tan...

—Pedant?

—Pudent!

—Pudent, oi? Em ve de la merda; deu ésser que sóc més merdós que no el comú de la ciutadania, my pet!

—Prou pets!

—O vols dir: pets prou! La qual cosa és exactament el contrari, Trinitat, com prou saps. (From Enough farts! to Let’s then have more of ‘em farts!)

—Trinitat...? Perquè sóc tres persones alhora? O perquè sóc tres vegades més “persona” que no tu? En intel·ligència, en beutat... i en netedat.

—No, no; tots som tres persones alhora... Tres pel cap baix...! O no podríem pas viure en aquest món d’hipòcrites; ens mataríem tots plegats en mitja hora; cal amagar-se sempre, i cal amagar sobretot la veritat; si fins i tot amaguem una cosa tan “natural” com la merda!

—No pas tu.

—També, també. Molt més del que voldria; com has d’amagar que tens un cervell que raona com ets entre els fanàtics de déu i la religió... has d’amagar i mossegar-te la llengua que no digui les veritats de la vida com ets davant la gent qui manen i s’auto-aristocratitzen amb ceptres i trons daurats, i miralls, i soldats amb sabres relluents... i sedes i maquillatges i perfums... i es fan un cosmos cosmètic, i s’hi tanquen dins, hermèticament si podien! I tot això, justament i inútilment, per a amagar fora la merda que amaguen dintre! En realitat, et deia, falaguer, Tri “Nitada”, que amb tres nits al llit en tens prou per a “buidar” de suc, i doncs d’essència, deixant-ne només la pelleringa, com qui diu, l’home més ferm, vigorós, ni vital. Oh! I ara que deia de ferm, i abans esmentàvem el cònsol del Volcà, què me’n dius, de tot això, Fermina, què me’n dius...?

—Fermina? Perquè et sóc vermina?

—No, no, ai la pobra!

—Perquè em veus com una altra bèstia “on the farm” o “dans la ferme”, una vaca, potser, o una somera, al mas?

—Malpensada! I si fos que és que et veig tan ferma, o, si no això, tan ferma en les teues opinions, que...

—O tan fermada a tots els teus desigs... però això, què més voldries, il·lús!

—Tornem-hi! I jo, pobret de mi, que t’ho dic perquè et tinc tanta de consideració que veig en tu els dotze fermions de què tot, absolutament tot, és format dins l’univers.

—Segur que no, mentider!

—O, si et veiés com a cap de bestiar al mas, Selena, et veuria potser com a cabra.

—Selena? Perquè em veus llunàtica? Comprenc, comprenc, com una cabra, inconstant. O em veus licantropa? Felina?

—O et veig sempre a la Lluna, Dèlia, perquè tampoc no en pesques gaires.

—De què...? És Dèlia un nom de peix...? Dèlia, Dàlia, delit, deler, daliniana... Gala, galena, galàxia, Galina, Gagàrin. O és que em trobes tan escultural i pitonissa, endevinant-ne més que no et creuries (i pescant-ne més que no et penses!) com l’oracle (l’oraclessa, es deu dir) de Delos?

—O és que et dic de “fi... Dèlia”, perquè em portes fidelment el corrent, Adela.

—Uf, i jo em veig “psico...Dèlica”, perquè n’acabaré amb un maldecap; i Adela, ara...? Perquè m’ignores com si no hi sóc?

—Et volies suara “escultural” com l’oraclessa a Delos, i de sobte no tens ni cos? I si de bell nou tenia l’esment posat en el contrari? Adela “a...Dèlica”, és a dir, indeleble, inesborrable, Mecònia, my pet!

—Mecònia, ui, malament; com la caqueta del nou nat!

—O perquè em fas dormir... i somiar, Mèlani, Melène, my pet!

—Ecs, tu, això ja no és caqueta de nyec; això és caca seriosa, i perillosa... de sang païda i tot.

—No, no; t’ho dic perquè sota la façana impol·luta, tu també tens una ànima negra, amb petites brutícies i pecats amagats...

—Potser tinc una ànima de negra... Amb molt de ritme i cançons, segons el tòpic, samba, calipso, xaixaixà...

—Cançons rai, tens, Potifar, Putifar, Putifer!

—Putifar perquè et clavaria totes les banyes que volgués? O perquè et sembl una botifarra?

—No, no; banyes tu...? Pots i fas, mes què hi pot fer ningú...? Sobretot quan el teu Pot és de Ferro, i raja Rovell, my pet?

(...)


Tret que aquell joc dels noms declinats (com frèvols vaixells als grops i torbs de l’erudició, o com bombolla a la lava de la imaginació) és un joc que es perllongava gairebé fins a l’infinit... i llavors ja ens rèiem massa... rebolcant-nos pel llit.



~0~0~



Em lilaren el tomàquet, i patir-hi un munt


Aquesta deu ésser la història d’ahir. Curiosa, collons. Tenim la casa feta malbé i hem cridat el lampista i l’electricista que vinguin a posar una mica d’ordre al món de l’aigua corrent i al món del corrent i prou. Tant el lampista com l’electricista els de casa m’han deixat a mi que els vigilés. Quin parell de rares aus! Tot i que a casa no fa ni fred ni calor, un té massa fred i l’altre evidentment el contrari. Ambdós són grassots i lletjots, fastigosets. El lampista va abrigat fins al nas i quan el veig posant cola a una peça helicoïdal que no sé pas on deu anar... i ho veig tot alhora tot tan desajustat que gos dir-li: D’on s’ha degut descollar això que encoleu?

Tret que no vol o pot respondre’m. Com no diu doncs res, que li dic: Senyor lampista, i més fortet encara, Senyor lampista, i ja cridant: Senyor lampista!

Ara fa: Eh? Parleu amb mi?

Dic: Sí senyor.

—Ah, com dèieu lampista, pensava que parlàveu a algú altre.

—Que no sou lampista, doncs?

—Sóc calafat.

—Calafat? No són els calafats els qui aparien ascles i forats a les barques?

—No ho sé com ho dieu els catalans, els francesos com jo en diem calafat del que vós altres aparentment en dieu lampista.

—Calafat, n’esteu segur?

—El del Sud així en diem, amb e final, calafat-e.

Li haurem de portar el corrent. Evidentment aquell paio és boig — o me’n pren, i menteix amb tota la cara.

—Bé, doncs, senyor calafat-e, us demanava on collaríeu ara aqueixa peça tan estranya?

—Aqueixa peça ràdio-dentada aparentment és la clau de tot el disbarat ni daltabaix d’on aqueixa casa i les veïnes són greus reus. Tota gotera ací i al voltant, penyora de la perfecta situació ni (això va d’ell mateix) col·locació d’aqueixa peça bàsica, cabdal, pivotal; on, un pic collada a lloc, tot serà de llavors endavant estanc, hermèticament estanc. Hi podeu pujar a cavall.

He fet uh-uh, sense creure-me’n mig pam, i he anat a veure què fotia l’electricista. L’he trobat per terra, inconscient, potser dormint, o mort, o amb algun atac, o havent caigut, atordit; com devia tindre calor, anava pràcticament nu; portava un vestit de banyar antic, tot negre, molt esfilagarsa i estretet, amb tirants; tot i que doncs, teòricament, el vestit de banyar antic li hauria hagut de tapar el pit, tenia uns pits tan desenvolupats (uns pits de dona grassa) que li vessaven pertot, i esguardant-li la carranxa, me n’adon que sota la petita tireta que li maltapa l’entrecuix no sembla haver-hi re; i si fos tot plegat dona, doncs? La curiositat pel sexe sempre l’he tinguda forta. Veient que semblava mort o adormit, he gosat aixecar-li la tira de vestit de bany entre les cuixes. No, res. Sota, no hi havia cap mena de sexe. Es veia operat. Però no hi havia ni cigala ni ous ni foradet del cony. Res. El del forat del cul més avall. I allò era tot; unes cicatrius antigues i potser un foradet minúscul amb una vàlvula, per on, amb ajut de qualque tubet, devia potser pixar.

En aquell instant s’ha despertat.

—Fèieu una becaina?

—No, és que m’he esvaït. Dec tindre gana.

—Ara us portaré qualque refresc repel·lent clafert de sucre i també quelcom de més sòlid i ben greixós. Us farà patxoca?

—I tant, i s’agraeix!

—I com van els fils?

—Tot bé; tindreu la llum i els llums tot d’una i perfectament sincrono-sintonitzats abans no tingueu temps de fer una altre singlot.

—Singlots? Per què voleu que singloti? Sóc dels qui singloten rarament.

—Doncs el proper... el proper... el proper badall!

—Badall? Ara anava a fer-vos-en un, de ben greixós, com m’heu demanat.

—Assenyaladament!

—Escolteu, sou electricista, oi?

—És clar! I dels bons!

—No sou pas, diem-ne, ebenista, maquinista, o mariner? És que el lampista m’ha dit que és calafat.

—No, no; jo sóc electricista i prou. Fins i tot quan era a la guerra, de soldat, enmig dels vasts deserts, en feia, d’electricista, i de res més. Mariner? No sé ni quin gust té l’aigua! Us agrada riure, a vós!

Mentre reculava me n’anava adonant. Tot era fet una merda. Ni el lampista ni l’electricista no semblaven fer altre que anar espatllant encara més la casa. Quan tornarien els meus trobarien que ni ells ni jo (encara menys jo) no servíem per a res.

He anat a la cuina, on era abans els obrers no fessin cap; hi era fent un film, on la pèrdua de l’únic tomàquet que em creixia a l’hortet, car hom me l’havia pispat, m’havia semblat la tragèdia pitjor, i el camell que feia vessar la palla del got! Era un drama molt dramàtic que m’havia succeït aquell mateix matí! Era l’únic tomàquet, l’únic tomàquet que en tota la vida no havia reeixit a fer créixer, si us plau! No en podia estar més orgullós! Era un tomàtec tot rodó i vermell, i grosset: una beutat de tomàquet, i algun malparit havia passat i me l’havia pres. I com un boig, el protagonista del film (és a dir, jo) anant doncs de cul pel món. Veient a tots els altres hortets dels veïns milers i milers de tomàquets intactes, tan grossets, rodonets i vermellets com havia estat l’únic meu, i ningú no pispant-los-en ni ningú fent-ne ni cas, com si tothom oblidés els miracles, i jo bleixant feixugament, angoixat, moribund, amb ranera, cercant el meu tomàquet robat pertot arreu; i debades! Així que el protagonista (jo) torna a casa desolat i no sap si s’hauria de suïcidar per culpa d’aquell fatal infortuni, fins que tot d’una té una darrera idea salvadora: farà un film del seu fat tan malastruc, i per això se’n va amb una càmera de fer cine a la cuina i alinea tots els ous i els ordena que cap no es bellugui mentre filmem, Acció! I l’ou qui es bellugui, ja ha begut oli, car encontinent el fregirem. A ou fregit, el càstig molt cruel hauria d’esfereir tots els altres ous, els quals de blancs i bruns passarien, amb la passió, la por, la ira, i la vergonya, al vermell del tomàquet emblat pel lladre més maleït ni maligne del món. Aquella al·legoria tan poètica hauria d’haver portat joia i esper a tots els pobres éssers trepitjats, disminuïts, humiliats i espletats d’aquesta terra tan inhospitalària, escrua, injusta i criminal.

Li portava a l’homenot de la calor el badall de llard amb mantega i un got ple de la beguda més repugnant que et puguis imaginar (una cocacola) i la casa relluïa, tot semblava funcionar, cadascun dels llums encesos, i totes les aixetes i dutxes rajant xiroiament, sense estossec...

N’estava encantat. L’electricista s’ha empassat teca i mam amb dues mossades d’ogre, i l’home del fred, el diguem-ne doncs calafat-e, s’ha desabrigat una mica, ha aixecat una mica el tapanàs per a mostrar-me, en un somriure ample, queixals corcats i tot.

En aquell moment, la família ha tornat. Tot eren felicitacions. Els ous aprofitaven l’avinentesa d’aquell ambient de felicitat per a anar, amb potes molt curtetes, cuita-corrents a agençar-se com cal, cascú al seu lloc de la nevera. La nevera bategava de benaurança i d’acontentament – eren els ous sobrevivents, els quals bleixaven molt alleujadament.

Després acomiadàvem els obrers... pagats ells amb tritllejants doblers... i nós altres amb toves satisfaccions.

—Salut!

—Salut! — responguérem, potser una mica irònicament.

I allò era una bassa d’oli. Tots enamorats amb la meravellosa transformació de ca nostra.

Només ens hi mancava el tomàquet adés lilat qui sap per quin dolent dolentot, home lleuger al qual ben mal profit li fes.

Com l’enyoràvem – i sobretot jo – el tomàquet rodó, grosset, vermell, i la seua molt optimista nota de color i de vida a l’hortet. Sense ell, tot semblava tanmateix una miqueta naquis, tot semblava fer curt, anar guerxo, no fer el pes, un si és no és esguerradot, sense atènyer la bona mida, tret, és clar... tret que la perfecció sense qualque petit rebrec ni tap – llas! – la perfecció perfecta tampoc no deu existir... ni en els films més acomplits.



~0~0~



El més perfecte dels humans mai no parits fins ara, us dic


El malaguanyat Ignasi va néixer només amb un forat — hi menjava, cagava, ensumava; hi pixava, cardava, parlava; i hi veia... i hi sentia les cançons dels elements clements i inclements... Ah, i hi respirava! Per això quan he dit que hi cardava, hauria d’haver dit que només ho devia fer amb molt de compte i només segurament amb un ditet molt primet, no fos cas que s’escanyés.

Cardava? direu; hum, un home doncs amb conyet...? No; un home amb un foradet. No és pas el mateix. Car home, rai. Al contrari, era un Apol·lo, era un Adonis, era el míster Univers més míster Univers de tots! Car no he dit pas que no tingués cigala, ni plec d’ull del cul, ni orelles, ulls, boca, nas... L’únic que dic és que els tenia sense foradar... Els tenia per a fer bonic i prou – i prou que hi feien bonic, prou que hi feien forrolla, i patxoca, i tropa, i goig...! I prou que eren admirats per l’urbs i l’orbe, com dic!

Malauradament, un dia caigué malalt i els metges no li trobaven el foradet enlloc.

–On teníeu el foradet, Ignasi?

Mes ell es feia el desentès; no volia revelar a ningú on l’amagava; era el seu gran secret. O és que era un noi i un heroi molt sensible i molt comcaleret. El foradet quelcom massa íntim; una íntima intimitat massa íntima per a dir-la a qualsevol. Potser li era una mena de virginitat que es desava per al jorn gloriós on es casés.

Calculaven ses eminències que havia d’ésser, el foradet, per força en lloc descobert, car altrament el bell noi no hi hauria vist; hauria ensopegat pertot arreu; i menjar sempre menjava privadament, ningú no l’havia vist mai menjar; i cardar només ho havia mai fet (i no gaire) amb el dit petit, i els dits petits no esbomben mai de debò els secrets.

Ara, el foradet amb el qual també veia el món, no el podia doncs tampoc portar amagat rere els vestits. Era als genolls? Car sempre anava vestit amb pantalons curts. No, no l’hi trobaren als genolls. A la mà? A la cara mateixa? Al clatell? Enlloc, pobrets de nosaltres, enlloc! I ell morint-se, i els metges desesperats.

–Com trobarem el foradet. Potser el té embossat!

Per això l’immergiren sencer en banyera, per a veure d’on eixirien les bombolles de la respiració i les del païment. Tret que les bombolles no eixien d’enlloc; bombolles no hi havien; zero; allò havia d’ésser per força malaltia mortal.

–Se’ns quedarà a les mans, un míster Univers tan ben parit; el més ben parit de tots mai al món; espècimen de perfecció inapel·lable! Quina pena, vós!

Amb el foradet tapat, el malaguanyat no hi devia veure... ni ensumar, ni sentir... ni tastar... ni pixar, ni cagar... ni respirar...! Quin martiri!

–Potser se li encallava un didalet?

El més savi entre els metjolles va alfarrassar que quin condó no posaries a un ditet sinó ja un didalet? No volies tampoc quedar prenyat amb la semença del dit més passatger! Allò hauria estat un compromís! Doncs amb un didalet el ditet prou s’hi escorria, enlloc d’escórrer-se al foradet.

Ara doncs portaren, ses eminències mèdiques, grans magnets, per si de cas el didalet encallat al foradet hagués estat fet en metall. Llas, poc hi hagué gens de sort! No el van pas trobar! Potser era una didalet de plàstic!

–I si fos un foradet tan minúscul com un dels porus a la pell? Comptem-li els porus un per un! Bufem-hi un per un amb un ventallet fet expressament!

Dit i fet, els savis s’hi posaren. Amb embuts i lupes i xeringuetes, i el ventallet miraculós que bufés i xuclés dins cada porus del cos de l’estatuesc Hèrcules pioc.

Llas i rellàs, cap resultat!

Devia servar el foradet a l’ànima no pas vista pel comú dels mortals – això decidiren llavors, no gens científicament.

Per això cridaren els falorniaires de la religió, els quals, grotescs, amb repulsives bromeres, i urpes de bruixots, entre la matràfola sacarina i l’agra camàndula, li cercaren i trobaren mants de catralls i bobanys d’ectoplasmes i esperits, i d’àvides ànimes, i fantasmagories rai, i li espremeren els eidòlons i les emanacions, i les aparicions i les repeticions, i els espectres i pler de vàpids (no gens sàpids) cagallons pareguts i semblants, i llurs esgarrifadors aücs, i els tampoc no gens opacs retrunys metafísics del seu ens enze i enzement manuclejat digueren els estrafolles copsar esfilagarsats ontocom en el temps i l’espai.

Aquells abjectes carallots l’acabarien de matar amb llurs repel·lents exorcismes i comoniments dels collons.

–Encara respira...? – demanàrem al cap d’estona.

Hom l’auscultà.

–No.

Malament rai, malaguanyat! Ens quedàrem tots plegats amb un pam de nas. Baril muló, nogensmenys; immarcescible i tot, segurament. N’hi hauria hagut per a plantar-lo d’estàtua enmig d’ufanosa font en jardí nemorós.

No sé què en feren. Els metjorris el deuen tindre desat en buada hipogea, hermètica, entre els altres secrets i misteris encara no mai ni mica escatits.



~0~0~



[Amb rima i sense (3)]


Sense supersticions


Enlloc no seràs lliure si abans no t’alliberes

Allibera’t de cada merda imposada

Tota influència és maligna

Al fer la mà tota “autoritat” religiosa política “moral” econòmica “natural” i somàtica

Ni les dones del culet bellugós qui amb ullet de foradet de cul i bocota de cony
criden endinya-me-la endinya-me-la
Ni els bisbes putetes temptant-te amb llurs ídoles carrinclones
que branden com godomassins
Ni els maleïts saigs assassins claferts de porres i insígnies
Ni els encarcarats legiferants amb llurs “progressos” cap a pitjor merda
Ni els sorollets dels dinerons fantasmals a les butxaques buides
Ni els ximplets desigs del cos animal
Ni les empentes descordades dels elements caòtics...

Enlloc no et duran sinó a la mort de l’inútil badoc
Mai a la llibertat de la possessió teua personal absoluta de l’instant.


(...)


Sense supersticions


Ningú si abans no s’allibera és lliure
Tot el que t’influeix t’emmalalteix
Tota imposició tramet al riure
A cap autoritat donis relleix

Ni les dones amb llurs forats de carn
Ni els bisbes amb llurs masturbacions
Ni els armats qui a la tortura s’acarn-
issaran Ni els directors d’accions

que ho adoben tot perquè tot empitjori
Ni els capricis del cos i la natura
Ni de calers i gràcies la fretura...

Sinó a deshora et duen i al desori

Mai on et vols... que és a la plenitud
De l’instant on vius... sense cap embut.



~0~0~



[Amb rima i sense (4)]


Tota recepta et duu a perdició


—Qui va amb receptes, va, babau, d’esclau.
Diu en Gustau abans no cau al cau.

Ara haurà de sortir d’aquest infern
Ell qui no és acròbata ni cavern-
ícola, espeluncaire, escalador.

Tret que, tot llest, s’hi troba un ascensor.
Ascendeix fins a alçades tan enormes
Que els prats bucòlics perdien les formes.

—Aquest és el món (es deia volant)
De prop infern, de lluny gargot borrós
De l’exacta mesura cal ullar’l.

A les palpentes pel terreny boirós
Ets tu només tot sol qui va guaitant
Fins que no n’obtens el punt ideal.


(...)



Cou-te el món


Cou-te el món de tal faisó que hi trobis cap gust.

Si te’l cous al gust d’un altri malament rai:
Parlem de basques
d’indigestions
de malalties al ventrell, al cap,
de disgusts,
de fàstics,
d’avorricions.

El món només tindrà el gust que li donaràs.
Tasta’l sovint mentre el cous
no fos cas que t’erressis en els ingredients.

Llença el món si el tast t’ho diu
i fes-te’n un de nou en les distàncies
sense fer el mateix error jamai.

El món és mal·leable i prou s’hi troba de tot
per a pastar-lo, això rai, com cal.



~0~0~



Caus farcits al laberint flamejant qui enmig rau del desert inundat


Els patiments i l’atrició dels qui part dedins ens transita la processó
Ens voldríem hostils iconoclastes bàrbars volcànics
I a canvi ca nostra s’ha omplert de gentota estranya ventríloca insolent
Grotescament fèrvida
I no ens tornarem a veure les orelles fins que no hagin fotut del tot lo camp

La canalla tothom ho sap dolenteries rai
No els cal cap exegesi mental quant a llurs arravataments ni rauxes
Emancipats de les càrregues de la responsabilitat arrenquen cap el que surt
I si és un bunyol la gent gran el maquillarà
I si és una veritat la gent gran la tergiversarà
I si és amarg sacarinament i xarona ja prou ho vestiran

I enmig el naufraig sóc l’aufrany qui s’envola cap als cims

Només em despertaré en la solitud

De moment hauré corregut una darrera correguda damunt l’herba de l’escola
I al rerefons els gossos buixint i poc en feia gens de cas
I potser tinc el musell barrigant endormiscadament a calze i calicle
Entre les cuixes de la vella cal·lipígica

I coreògraf vaig saltant sèquies i braçals
Sense ramalades ni follies ni esglais apamant espais i esplais

I em deixaré il·ludir per el·lipsis i el·lipses mastegant farratge rere la soca del roure

I el cagaire del temps haurà cagades les hores

I tornaré als petits recambrons sense eixida
I als corredors desolats i als rovellats vàters estrets de parets d’antigues merdes corroïdes
Perquè sóc poble entre el poble menut
I poble sense cabals fort desgraciat
Qui s’emboteix si pot pertot arreu d’estranquis i disfressat d’ombra quaix invisible
Emprenedoret incògnit amorf ambigu autònom desconegut
Entre les rajoletes groc viu i les parets blau cel i les finestres modernistes

Un dia o altre decidiré què hi venc
I llavors amb els profits què eixamplar ni desenvolupar

Perquè ningú altri no hi càpiga.



~0~0~



Palinòdia (o entonant la mateixa oda, adés massa exaltada de la meua galifardeuesa, mes llavors més tard desdient-me’n; desdient-me’n repetidament; ah, i amb, cada nou intent, desdient-me’n més malament)



Ai Qarlets, ai Qarlets, Qarlets!
Ets com érets, i érets com ets;
sempre arrosant-te a les parets,
sempre omplint fèrvids paperets;
sempre fenyent pèrfids retrets
contra tu mateix... I als guarets
bordant, i enviant als canyets
a qui els alleves greus destrets,
renegant de promeses i plets,
flastomant contra els focs follets,
i el firmament sencer dels quiets
estels que als orcs també remets.

A tot això passes rasclets;
a cadascun dels uts i ets
del que has dit no admets
haver-ne esment, i treus esplets
del fet que sols els barrufets
enmig d’enlloc els desuets
brams teus sentien, indiscrets,
que aviaves contra els estrets
congosts i amples cels de merlets
que són núvols, tènues fumets
sense llengües, ni bruts ni nets
ulls, no, ni orelles, ni obsolets
guants de boxa, o punyalets
amb què tornar-s’hi, amb boigs ruflets
atupant-te fins que t’omets
tu mateix dels qui han tiquets
per a viure, com bons vailets,
encar dos dies de ballets
entre els qui en treuen benifets
de l’ésser en pau, tot satisfets.

Tu, tantost en públic, hi ets
la gata moixa dels mansuets
fats afalacs a torts i a drets;
dels farts i agres contrafets,
dels torts palinòdics decrets,
i els “greu que em sap, senyorets”,
tot contret en contrits constrets.

Mes, si érets sol, som-hi alirets!
I les imprecacions que emets,
ai, tothom, als calçotets
cagant-s’hi...! O a tos ximplets
lòbuls frontals de molt mal fets
conceptes davall els barrets,
ja fotent-hi uns quants de bolets!

Vaivens, de tan abstrets, restrets,
que et fan sols saltar els cargolets;
ara te’n manquen tants, Qarlets,
que no encertes els carrilets;
massa et desdius, vas en coets
d’amunt i avall: alt als palets
d’erms i rius, i cingles secrets
i solius... I fent espinguets
nyeu-nyeus als fort curulls indrets
on amb llengües com fuets
la gent llencen gams i àvols gets
de verins com papabenets,
capellans de càustiques llets,
mentre afollen torts minuets
de ralls rucs i els platerets
passen, i pagues doncs, i els rets
fe de submís, i ara arremets
contra els valents qui al gaironet
admires, i rages suquets
fats, repulsius, agres, dolcets
i, arrossegant-hi, lleig, t’hi mets
més baix que no els llimacs amb sets
de veure’s accepte amb tastets
lents i triats, i si amb untets
se’t baden com hàbils magnets,
t’hi rovelles, i de verdets
t’emmerdes, i entre llurs pertrets
n’esdevens un, o dels versets
que diuen un dels més coixets.

Dónes al públic sems peixets
i, sol, rabiüt, te’ls menges, xiclets
del desdit; tot els fets, desfets.



~0~0~


Quina bolla! De trobar-t’hi (dins el laberint infinitament emmirallat de la casa sens fi) l’embrió de qui en d’altres avinenteses no hauries estat!


Per tal de no pas pagar el pàrquing, m’ajec la moto a l’esquena; damunt la moto hi llenç una flassada força acolorida amb motius geomètrics de tonalitats prou colpidores, i esperant mon companyó, qui roman a la botiga comprant els queviures per a la nostra excursió final, em mantinc entre els posaires de la plaça; hom àdhuc em pren per posaire especial (per comptes d’anar nu o gairebé com tots els altres, vells i joves, tan ben tallats i enformosits, vaig sobrevestit amb l’astoradora flassada damunt els bonys estranys de la moto així feta invisible); el que els humans practiquen a la plaça depèn naturalment d’allò que els humans allí reunits prenen per essencial o per accidental, ço és, pel que per a ells és natura o és violació de tal concepte ambigu i al capdavall molt carallot; car per què acceptaríem una mena de posaires i no pas una altra si no fos doncs perquè estem posseïts per certes manies que hom ens inculcava de petit; hom ens deia Això es fa, ço és, és natural i s’adiu a raó i a seny, o Això no és fa, ço és, és contra natura, és foll i criminal; trobem natural quelcom perquè s’escau d’adir-se al model on certs avantpassats esculpiren la matèria, i trobem absurd, o pitjor maligne, quelcom que xoca amb l’arbitrari model imposat vulguis no vulguis pels altres (els precedents i doncs predecessors, tots morts i podrits, mes no pas, llas, llurs repel·lents models, els quals només ens semblen si fa no fot harmònics perquè generalment no som prou capaços o en certs casos prou valents per a conèixer res més), quan de fet res no n’és (ni natural ni no-natural), car natura no existeix altre que com a construcció mental; gypped and euchred by the original exploiters, els del pecat original, ço és, la primordial falòrnia, encara ens serven pels collons, i sobre ens fan bufar.

Ara surt de la botiga carregat del que ens caldrà mon companyó, en Lleonci M’h.

—No saps quina una me n’esdevenia —em diu en M’h.

—Quina? —que dic engegant la moto.

—Era comprant aigua de banya de cérvol per als síncopes —em diu, assegut ja al seient del darrere, i jo sentint-li-ho dir doncs fort malament, amb el soroll de la moto, i entre els espetecs dels elms, car els tenim molt atansats— i oidà, ara amb tu, Qalbet, però m’he revist jo i na Lloret endevinant els mateixos topants. Estrany! Me n’adonava que tot el que farem, ja ho feia amb la dona fa trenta-tres anys! Durant l’altra fi del món. Amb el cometa estantís qui enjòlit hesitava si s’anava a estavellar-se’ns damunt o no. I heus que en aquell instant, t’ho voldràs creure! Hi havia na Lloret també comprant, amb no gaires sous, fragàncies i caluixos, i ous, i ous de bous. Als mateixos indrets on ens perdérem irremissiblement, avui hi vaig amb en Qalbet (que li dic, i em diu) Doncs prou pots! Li he volgut regalar un llibre, i aleshores m’ha dit, Estigues-te’n, ja no treu cap llegir re. L’he trobada molt desmillorada. Li he regalat un tornavís, que ha acceptat somrient.

Al cap d’hores de muntanya, trobàrem l’indret. Davallàrem per l’abrupte cau. Tornàvem a ésser a les clavegueres... o a les catacumbes.

En Lleonci M’h em conta com els va anar aquella vegada.

—Havíem perduda una capsa de llibres pel laberint indestriable de latrines que comuniquen les nostres biblioteques subterrànies d’interdits catalans — per les escletxes a la roca, a tall de discretes espitlleres, hi perceps els bots i les barques subversius que rellisquen pel riu — n’hi ha de disfressats de tartanes menades per bous i tot! — n’hi ha de rem, com si qui els menés tingués sempre prou lleure — i llavors hi passen, rabents i rabiüts, fotent trets a tort i a dret, els de l’acollonidíssima bòfia feixista...

Entre d’altres omissions, diré que ara sentírem arpegis de llaüt. En seguíem, com qui diu (exagerant) encantats, l’esclau (esclau en el sentit d’indicació, d’indici, d’aup o de rastre), el rastre estètic, doncs, fins a un petit forat parit com el cau típic d’un rat o ratolí en el sòcol d’una paret. Qui hi fica el nas també subversiu, en M’h o en Qalbet...? L’hi ficava jo; i què hi veig...?

Hi albir còsmics esquemes transcendentals que ara banyaria fàcilment en un frenesí de no gaire lúcids superlatius. Me n’estic tanmateix. I dic només que hi veia paral·lelismes amb les meravelloses meravelles engendrades pel vi. Vaig encendre un cigarret. Allò havia estat un orgasme.

—Un orgasme mental, M’h —li dic.

—Fes-me’n cinc cèntims. O gosaré ficar-hi el nas jo mateix?

—Gosa-hi, saps què et dic? Gosa-hi, home, i tant.

Pobre Lleonci M’h! L’impacte visual me l’estaborneix. El diguem-ne xoc fòtic fou tan gros i fotut... si en tornà viu (amb prou feines), no en tornà pas gens sa del cap.

—Què haig vist, Qalbet, què haig vist? —feia; o més col·loquialment—. Collons, collons, collons.

Li fregava alls als polsos; li donava que xarrupés en aixarop l’aigüeta de banya; l’engrescava amb metàfores i al·lusions als mecanismes químics d’allò que belleu havíem mig albirat pel foradet, mes com els dos érem autodidactes, ni jo no era gaire explícit ni ell hi entenia mica del que li deia.

Que què hi veiem? Doncs, home, goges, per començar. Sempre m’ha plagut abans d’aixecar-me, perdre’m en mons de fantasia on els cossos imponderables cardem pels descosits... tret que allò que vèiem a l’altra banda de mur, pel foradet gloriós on també hi hauríem ficat més que no l’ull, si ens hi hagués capigut — ço és, el cigalot i tot — allò no era pas fantasia... Si més no el que jo havia vist, car ara el dubte em neguitejava que fóra possible que en M’h hagués vist quelcom de molt diferent. Potser no pas com jo les fermes cariàtides hipogees qui amb llurs cossos de sílex escrú sostenen el cresp esfèric sencer tot ballant i saltant i fent el ruc, i d’ací tants de terratrèmols i volcans i aldarulls i trontolls, i estacions capgirades, i figurades fins del món. Belleu ell hi veia tot d’angoixants malsons, belleu, en lloc de cariàtides terràqüies, en lloc d’enzes d’infern delitós, de cimbells de siluetes molt engrescadores, hi veia entitats horroroses vinents de dimensions insospitades i fetes amb matèries molt repel·lents, llefiscoses, regalimoses, podrides, cridaneres, fumejants. Qui sap si, al capdavall allò que mai cascú veiem — i pitjor (o millor) si ho galivem a través d’un foradet, car l’espectre lumínic (diguem-ne) llavors es concentra en un punt fix i concret, no gens abstracte, general ni distret — qui sap, dic, si allò vist, no depèn pas del que hi hagi o manqui d’haver-hi, ans de la qualitat mateixa de l’ull que pretén de guipar el que tanmateix, d’una manera o altra, hi deu si fa no fa haver, i tot segons els llums de la realitat i les llums de la consciència de l’espia mateix. Em reca ara de no haver-ho fet prou bé, doncs, de no haver-li demanat a en M’h exactament què hi veia ell. Potser el panorama canviava completament. On jo hi veia paradís o infern delitós, ell el darrer horror dels més lleigs monstres ganuts, amb baves corrosives i ullals de verí i unglots d’urpes infectes assenyalant-lo que se’l venien de mantinent a cruspir de viu en viu, per exemple.

Ara, jo rai, amb sorteta, car aquelles goges “meues”, quina musicalitat, quines fragants exhalacions, i quin surar enjòlit tot harmònic, i quina arrogant promiscuïtat, de sobines suspeses entre dos suaus ventijols o airecelets, o prones amb pler d’alades llengües putatives que s’arraïmaven, papilionàcies, a dolçament fregar-los ans subtilment llepar-los els culets! Com un pagerol, hi romania badant, encantat i rabit, anticipant qui sap quin paradigma de revelació monumental, o quin rabeig encara al goig més transgressor i decadent... mentre, destrossat moralment, en M’h s’havia arrossegat fins a la boca d’eixida, tentinejant havia trobat el vehicle, i en un horitzó d’estalzins, fent espetegar el llord tub d’escapament, tocava el dos esmeperdudament. Ell i la moto encontinent s’estimbaven, mes d’això només me n’assabentava molt més tard. De moment, en la meua bombolla icosaèdrica, assaborint-ne, a cada plec, la totalitat (visual i invisible) de l’espectre, mon apetit mostrava proclivitat a consumir-ho tot, d’on que, de mica en mica, el foradet es tornés foradot.

No sé on he acabat ficant-me. Diu en Nit Xe que qui massa es fa amb monstres, n’esdevé; qui massa ulla l’abís, l’abís l’ulla. Potser és això, doncs. Fitant massa adeleradament les monstruoses meravelles d’un esdevenidor promesament màgic, els monstres triomfals, de beutat embalbidora, se n’han adonat que visc. Tot d’una l’embruix es romp, i torna el bec porpra de l’espectre, ja no hi veig més enllà; i, davant, rònega, ha tornada la merdosa sòlita realitat. I aquelles lleugeres deesses s’encenen com feixucs titelles, com fustes corcades penjades de metxes o blens d’un sostre enrajolat d’esques.

Molt enfellonides esgavellades meduses, es conjuraven ara a heure’m, es plevien a plomar-me amb el pretext que amb raigs oculars tant penetrants els fiblava la bombolla llur. Iconoclasta, tot espiant-les, les feia caure totes de cul; literalment, car d’enjòlit que eren i gaudint i gaubants (i amb tanta de gaubança gaubaven que aquell gaubament era altament encomanadís), totes les qui fins ara foren goges magnífiques es foten llavors molt estrepitosa trompada (dedinsdefora, daltabaix, damuntdavall, davantdarrere) i, per la inèrcia, amb quin líric esglai... de mantinent esdevingut estrident pinyol, grinyol, garranyic, espinguet, escarritx i perllongat ganyip escardalenc i esgargamellat.

Si catacriptes eren polides, atlètiques, libidinoses, luxoses i enlairades, descobertes són lletgetes i heretgetes, són constretes, magres, convictes, contrafetes, insolents, no gens hedonistes. D’innòcues bacants a mènades voraces.

I són vellarres recalcitrants, punitives, exasperades, palingenètiques. Són vermiculars, són larves, tampoc no gaire elàstiques. Ara, qui hauria mai predit la força dels cuquets negres? Amb llurs facultats electromagnètiques poden tancar de cop la boca del cocodril ferotge qui potser se m’empassaria d’un mos; com poden aixecar pesos (roques i quers de milers de tones, molt sòlids, massissos, concrets) feixucs d’allò pus, i poden fer-los caure al cap de cap enemic, esclafant els cranis dels cocodrils com hauria cascun dels cuquets pogut esclafar la meua miserable carcassa si de debò hagués volgut. Recony, i ara doncs, és clar, com em sap greu les mil-i-una que havia fetes abans per tal d’arranar-los amb les estisores, bé de cap al cap, ran de coll, bé de cap a la cua on em fa que hi duen àdhuc fibló, ran si més no el darrer segment, i això tantost anessin eixint del foradet on s’havien embotit. Les dones (sempre ho havia vist) els volien tothora i tantost morts, els cuquets negres; collons amb els escarafalls de les dones, pensant-se que els cuquets eren tan verinosos, amb un musell amb quatre forats i uns ullets porcins (vull dir, els cuquets; les dones pitjor rai, encara més porcines, vull dir; i boges com harpies o tervagants: Mata’m això ara mateix! Quina horror de verm maleït i segurament letal!). I ara els simpàtics cuquets em salvaran la vida, no fa? No fa?

No, no: em titllen d’oprobi, de filigranat seductor ans destructor (corruptor immediat) de verges. I ai els crits de víctimes que avien! Catastròfics! Esveltes serps de verins llancívols se’ls tornen les llengües que, un moment ha, llepaven molt còmplices, complagudes, i estètiques i virtuoses, conys i culets. I ursines atrocitats només puc esperar-ne si assoleixen d’assolir-me. Car han esdevingudes gegantines, paleozoiques, sàuries, espúries, i tot els és tabú, tret, d’arqueòlogues, mocar-me com peix, espinyolar-me com cirera, disseminar-me com sac d’ossos esventrat.

Vistes de prop, com perden, redéu! I llurs ulls incandescents, com cremen i maregen, i et fan perdre el coneixement! Hipnotitzat els sóc, com conillet per l’escurçó, el pistó, la pítia, el pitó, el basilisc, la raquítica maga dels mals averanys qui amb llavi contemptuós i quilític, bordant, vota espargir-te, sempre impel·lit en cercles infinits, ensems a la catorze o quinze de les més llunyanes constel·lacions.

Sucumbia a llur collita; em tallaven les cames com la falç el bri. I ara tornaré a somiar en la pel·lícula de les ombrel·les. Es mereix tot el bombeig rebut. És un peà a les dones de bell cony. Pel nexe de culs i culs, amunt, salvat. Era en cruïlla, llençat com rebuig. Una de les galeries devia dur enfora, cap al cadàver corromput d’en M’h; l’altra potser enlloc, a la set, a la inanició, a l’escarransiment total. La tercera? La tercera al pinyol roent o ull orb de l’esfera psicòtica. Calia triar, com sempre; sempre cal triar, i allò m’ultra, i és ultratjós.

Som-hi doncs amb el projecte insoluble de l’anar escorcollant en les pregones estructures blaves de la imprevisibilitat. Per graus instantanis, transferint l’observació del reialme inconsútilment soldat a la regressió infinita de la nafra encetada a la pell còsmica... al reialme germinescent, latent, fecundat per la topografia màgica dels nàquissos desviaments simultanis amb què el somni monolític malignament no t’empaita.

Ets el fitó dels efluvis omniscients que regeneren la impotència sacrílega, immaculada, diferent, que, bel·ligerant, malda per omplir-te el crani de bonys, camps de mines per on les tímides evasions de criteri cercaran la substància especial de qualque apocalipsi o metamorfosi que et transformi en un altre obtús guerrer, qui, aidat d’eixarms i conjurs, molt acollonidament es fiï de l’esplèndida, erràtica, instrucció per a guanyar-se el guardó que el consagra extingit.

Per les sabanes del ziggurat abstrusament anava esgarriat. Pas a pas fins als impassables cingles curulls de foc líquid, i sense guals ni ponts ataüllables aumon.

Opistotònic em rebrec intrínsec, i hi havia una guingueta, i a la guingueta un rebost, i al rebost peculi, i amb l’humil peculi pagaré un gotet de vi de pixallits. Allò em revifarà. I renegaré de les esferes massa vagues perquè poguessin esdevenir vedrunes que marquessin distincions a les quals tampoc no afluiré. Tota estratègia és conjuntural conjectura, i a la prehistòria hi sóc per cercles com més anem més cenyits. Ni llangorós ni letàrgic, anorreador de tota indulgència, la meua ira respon a les infàmies de medes i eunucs, de camarlencs qui untuosos em vendrien afrodisíacs, i dels batllius qui llurs presos pecuniaris emboliquen en tremalls per a fer-se’ls rembre per llurs avials predecessors, qui agres i no gens agraïts, lúgubres acorden circumscriure (l’amb prou feines bategós farcell) al ritme macabre de l’electrocució.

Tornaria al rebost a percaçar-hi aquest cop qualque altra llepolia (un brou de tast fugisser) que em redimís al meu torn d’aquesta estocàstica esclerosi, aquesta gòtica aposiopesi dels sentits mútuament juxtaposats. Balafiant fogoses corregudes tanmateix, eventualment me n’adonaré de l’evidència, que la cosmologia de l’exili és epigenètica, que només amb himnes rovellats ix del formiguer de les ombrívoles quinta-essències, i ara m’aturaré doncs a meditar sense cinisme, sols esperant que valís autòctons i d’altre muladís banals s’escanyin, i em retornin a l’esment les hostils experiències del món de les rebel·lions, els sorolls de la meua moto quan s’embala, dicòtoma, cap a l’ahir, i ensems envers el paradigma rival del futur. Car tercera via mai no hi ha.

Com refer (desfer i tornar a fer) aquella duja tan tremenda de crims i transgressions de magnituds tan titàniques? Joguina dels spoonerismes, pensava’m al llot, al rabeig del fang, surant nici i plogut, i llençava’m al pot, al faveig del rang, rat en suplici nogut.

Sense moto, relliscant avall, els sorolls em deien que hom continuava de perforar en la roca de la muntanya del ruïnós castell per tal de fer-ne encara més i més cambres, enfonsades doncs fins al cor de la prohibitiva elevació, on les catacumbes de l’aire dolent molt perniciós, i el garbuix indesxifrable d’atzucacs subterranis, feien ominós niu; tanmateix, de fora estant, hom hauria dit que aquell casot no era pas gens remarcable entre els altres de l’antic carrer estret al llogarret abandonat; ausades, no semblava pas gran cosa, mes part dedins, les cambres, no gaire grosses, amb les més velles i atrotinades davant, de façana doncs molt impròpia, decebedora, presentant com qui diu les plagues llebroses a la pell, amb tot de forats i bocins i clots, amb murs, parets i envans arbitràriament mig afegits, que tanmateix, si hom sabia fer-s’hi, potser menarien a nombroses d’altres cambres més petites, i darrere aquestes, com més anàvem més aprofundides, les novelles, ja fetes petites d’inici, les cambres, com més anàvem més colgades, les quals llavors ja esdevenien incomptables i eren noves de trinca i hi habitaven o raïen éssers o ens més i més estranys, repulsius.

Sempre hi ha viscut en Gaietà. A ell veníem a veure’l, el malaguanyat Lleonci M’h i jo.

Mon cosí Gaietà aquell altre dia la seua confessió em va jaquir baldat. Em deia que sovint, d’amagatotis, es fot damunt la façana més estètica i surt al carrer amb el cos fragmentat.

—Am i odii alhora, Qarlets; androgin, som un hom de pregons odis, som una dona de pregons afectes, eixarrancada.

—El cuc solitari jugava al solitari amb els naips dels meus budells, i quan no jugava al solitari, s’esmerçava sencer al vici solitari — sóc jo qui trontolla mentre ell es trastorna — més tard, lleterades de cuc m’unten els budells; que bé doncs que no cagaré!

—Amant de llefiscositats, l’okra, els cargols, els bolets, les ostres, les lleterades... pol·lucions, porrasses, pèrdues... I per adrògins estimulat, trempant i escorrent-me si sóc a prop de dona amb vit, sibil·la o gallimarsot, mig-i-mig vori i banús, transgènere, indecís... Pits, cabells, llavis de dona de pell fineta... el pipí penjarut l’únic que li roman del mascle; em pensava en casar-me que la meua dona n’era un; mes ja ho veus, cosí, me n’escuncen de ben crespes; no n’era pas; tot dona, què hi farem, mala sort; ara, això rai, res d’estrany (o, si res és estrany, tot n’és també); la vida és tota de bolles (casualitats) feta.

—Dius, Gaietanot, que em trobes què? — Així demanava’m parer / n’Iracundina Sabater.

—Crec que les gallimarsots són les antigues amazones, / deesses rai, mes no pas merdetes ni bufones, / ans molt potents, i tots els voltants anorreant! — Li responc finet i alhora fugint fort, i tot cagant / llets com minúscul aranyot qui hom es cruspiria / si abans doncs no es fonia.

—On vas, capdecony? — diu n’Iracundina, / abans d’ensopir-se i roncar i petar com no sé pas quina / infernal màquina natural, / potser en somnis esmolant-se cada queixal / amb els ossets més rudes que em romanien a la despulla, / mentre jo, passant estret i sedós com fil en agulla, / com dic, he fotut el camp / tan lluny puc, com prou fa l’aviram / a mig eixalar / i doncs encar / amb prou enrònia i facultat / de prou esquitllar-se’n, tat? / d’ésser plomat, i cuit, i cruspit / aquella mateixa puta errònia nit.

—I també et parlaré, Qarlets, de mos veïns alemanys, filibusters qui, amb baticor, i d’edat avençada i tot, tot ho volien, acrobàtics, filustrar. Quan ens trobàvem ens compreníem perfectament, ells amb llur anglès ranc, jo amb el meu alemany de bot-i-fora; perfectament, dèiem, assentint, amb somriures i capcinades, rai, perfectly, ausgezeichnet, mes no pas gens, car aitantost arribats a la cantonada, com en un somni molt detallat que s’evapora en aixecar-te, tot i que un instant abans, lúcidament dormint, àdhuc t’admiraves dels mots tan exactes i ben triats que s’hi escunçaven en una situació filosòfica i enlairada, ells, la parella alemanya, i jo — ells suposem-ho, i jo segur — ens n’adonàvem que no havíem comprès re, que ni allò que l’altre havia dit, ni (pitjor) allò de què un mateix s’havia empatollat, no jaquia petja a la consciència, que tot romania doncs totalment oblidat, no jaquia, dic, traça ni osca, ni tan sols evocació, al cervell.

—És clar que hom mai no ho sap, el que pensen els personatges; que hom només pretén endevinar-ho. I si hom es té per personatge, vés a endevinar el que penses; t’hi has d’aturar i, en lloc de pensar en re, pensar en què penses, és a dir, pensar en pensar, que equival, a fi de comptes, a pensar en un mecanisme abstracte qui es dispara sense ni com va ni com ve.

—Tant se val, Qarlets, aquest és el fat on la vida ens condemna. Per comptes de multiplicar-se’m els cossos per tal d’assolir un destí, se’m multipliquen els destins perquè al cap i a la fi no reïxi a assolir-ne cap.

—Aquest és el somni que no se m’esfumava aquest matí. Anava amb la moto per una llonga carretera, directe cap al meu destí, quan una cruïlla se’m trifurca. Quin dels tres camins agafar, em dic, i ràpid, car no vull pas haver de passar la vergonya d’haver destorbat el tràfec insistent del trànsit. Triaré el primer forc, el de l’esquerra. El primer forc no duu enlloc. S’acaba d’espetec als camps. Cap enrere doncs i agafem el de la dreta. Aquest no s’acaba mai, es repeteix en un paisatge insuls eternament. Som-hi enrere i triem doncs el tercer. El tercer sembla el bo, el qui em duu al destí... tret que llavors et salta davant una altra cruïlla forcada amb tres camins. Si agafes el primer no vas enlloc; si agafes el segon, no s’acaba mai; si agafes doncs el bo arribés a una cruïlla amb tres forcs... i la teranyina és infinita.

—Una cosa record haver-los dits als alemanys. Si que sou fosquets de pell; fou (no sé perquè assumia que eren germans, i casats), fou la vostra mare negra, potser? Allò evidentment els feria d’alguna manera, feien una ganyota muda. Parlàvem immediatament de quelcom de molt menys delicat.

—Una columna negra de fum molt espès s’elevava de continu d’un fumeral monumental instal·lat al cul de llur jardí. Potser s’hi cremaven cada dia una miqueta més allí dins, cremant-hi alhora què altre, em diràs. Això em plauria saber, Qarlets. M’havia proposat de demanar-los-en discrets aclariments, tret que abans-d’ahir...

—Era abans-d’ahir, o l’altre? O deu fer ja algunes setmanes i tot? Oi com s’escola el temps, Qarlets? Tant se val, diguéssim l’altre dia, els vaig sorprendre, la parella alemanya, enfilats perillosament en bitlles de llenya d’aquelles que en diem pilons, curtes i amples; i s’hi enfilaven, precàriament, com dic, i avençats en edat, com dic, només per a espiar els veïns! Ai, pobrissons! Sorpresos pel veí més xerraire i obert al món, amb la seua moto amunt i avall, pels indrets més ignots, i ells descoberts! Excés d’empegueïment els mena al suïcidi! Ningú no els ha tornats a veure al veïnat. O potser fugiren durant l’espès de la nit. Qui sap. Misteri. I el que devien haver sentit aquells pilons! Si haguessin vinguts del bosc de Dodona, quines no ens en contarien, tat? Potser com el fust dels argonautes, fet amb fusta de Dodona, ens deien què fer. Si fugir o suïcidar-nos, per tal d’arribar al destí tan gruat. Aquells pilons, apilats ara en torres altíssimes, veig que els marrecs del barri (sembla haver-n’hi més que no mai) hi pugen; a alçades inversemblants, Qarlets! Diries que atenyerien la lluna... o llur destí. Em fa por que s’hi faran malbé les cames... o esberlaran els cranis... s’esguerraran... o es trencaran el coll. El cop de l’ànec. Nyec.

Li he manllevat un paraigua i he tornat capcot cap a ca meua. Sense moto, sota la pluja, per tiranys rosts, trobar casa no fóra tampoc bufar i fer ampolles.

Tret que de sobte, oidà, automàtic, ja hi sóc.

—Has portat les espelmes que has sortit a cercar, Qarlets? I tanta d’estona, havies de trigar! — em diu ma mare, desconeguda, tot just he entrat.

—Espelmes rai, prou n’hi ha —responc—. Qua candles we’re fine, mom.

I he obert el calaix de la cuina. N’he tretes cinquanta-tres. Les he anades encenent; llavors les he anades plantant damunt taules i tauletes de casa. Ambient tremolós. I la casa és plena de gent, desconeguda, molt més desconeguda, encara.

Correspondències misterioses. Fer-m’hi no puc, amb ningú. Car què hi fan? I qui són?

Car tot i que sabíem que l’avió on venien s’havia estavellat i no hi havia supervivents, a l’hora convinguda se’ns presenten nogensmenys. Sencera, l’oldana família qui esperàvem, apareix (qui esperàvem fins que no ens assabentàvem de l’estavellament, és clar). Mes ara, tant se val, els meus, i sobretot ma mare, els reben com si fossin els de debò, i amb escarafalls i afables ganyotetes rai.

Ma mare, xiroia, tocant amb dring de platerets l’hora de sopar.

Els morts s’asseuen a taula i semblen endrapar si fa no fa com persones... Hi ha un galifardeu qui es diu Maurici qui em segueix malignament amb els ulls... Jo, molt neguitós, de seguida m’he fet escàs, sempre allunyat de la taula on s’entaulen... A mitges escales cap amunt... Ara a un esglaó més amagat de dalt de tot, ara mig espiant a un esglaó de més avall... No m’amagaré mai del tot a la meua cambra... Massa intrigat per quins crims horrorosos els fantasmals intrusos no cometran...

Aquell menjador de llums embriòniques és com l’indret subterrani on els esgarrifadors misteris de vides extraterràqüies no s’ha congriat... Car qui deuen ésser o no ésser aquelles figures alienes...?

Tot hi és fals i sospitós; i perillós, molt perillós.

—How can you —li dic a ma mare, carregada de plats—. Com pots prestar-te a aqueixa farsa macabra?

La hipòcrita em respon admonitòria: —Nen, cal fer bon paper; cal fer bon paper sobretot als estranys, i com més estranys, més; no fos cas.

He desaparegut (mig desaparegut) durant tot el sopar. No he entès un mot del que deien; em semblava entendre-ho quan ho deien; mes, tantost dit, oblidat. Què han dit, em demanava, i no en treia l’entrellat, i deien una cosa nova, i creia entendre-la, i, en callar, com abans, sant tornem-hi: Què han dit?

Se’n van; finalment mig s’acomiaden; diuen adéu molt flascament, difidents; jo faig adéu encara més feblement, retirat rere tothom, arrupit, geperut tant com puc, com si ni hi sóc.

Ara ja estic més tranquil, puc respirar... Podré apagar les espelmes, podré asseure’m, sopar...

Ma mare xerra molt, mes no em cal escoltar-la, perquè no diu re. I no sé com pot dir que mon pare no és mort. Arrambat a la paret, vora la porta que mena a la cuina, de mon pare, encara no pas a dos pams de terra, només hi ha el seu cap. És un cap que sembla bloc de fusta dura, o àdhuc de pedra. Muntat damunt un petit cub verd, com ara si fos una capsa curta que li fes de pedestal. Em sembla que el cap li han glaçat amb aquella mena d’hidrogen líquid que tot ho petrifica en un instant. I ara ma mare pretén que mon pare encara es viu, i li parla de continu i li diu tots els xafardeigs i el que veu a la televisió. Una televisió de televisor sempre encès i espatllat. On tots els canals mostren sempre el mateix programa mut. Un programa enrotllat, molat en cinta infinita, estil möebius, crec, i que l’únic que ensenya és el mateix interior d’una cambra banal d’oficina pedestre, eternament anant de paret a paret, molt lentament.

Aixecaré el porró, faré un rotet, rostaré els plats...

Mes al cap de mitja hora, potser menys, molt menys... tornem-hi, ells! Es tornen a presentar a sopar... La mateixa família morta en l’accident! La mateixa... o gairebé... Canvis en els personatges... ningú no és del tot el mateix... com si la mitja horeta els ha gastats...

El bordegàs Maurici, gànguil i matusser, i amb malèvola carota de malfiat, és encara més diferent... N’és totalment... és un altre... un altre tot canviat, ni punta de comparació amb el Maurici d’abans. Sí que sopen en una esgarrapada, aquest cop! I desfilen cap al llit, cridant com espectres esfereïts.

A knot of nudes, nus de nus. Tothom al mateix llit. Són vint-i-u. Nus indestriable de nus. I si els esguardes de prop, floridures als tendrums: neus letals. Llur putrefacció (rabent) feia camí.

Qarlets, te n’uges, d’ostar gent de ca teua, i al capdavall és perillós, les topades més i més greus, car sempre hi ha algú qui es creu, després d’envair-te, amb drets adquirits. Molt de discutir i d’argument, molt de brandar arpons i fusells; encara hi prendrem tots mal, i en què us val la pena? No hi tinc res desat, només el cos em serva sentit (i amb l’esquelet em serva i prou) i em serveix; tot altre m’embafa, baldereja, m’és nosa i obstacle. Per això, al capdavall te n’ostes tu mateix — vull dir, fart, fots el camp; ja s’ho fotran; merda de casa, pel que val!

Nits sense lluna ni celístia, me’n vaig a caminar incessantment pels camps — viaranys infinits de foscors on sóc sol amb el que sóc i prou — una entitat qui nua fen un horitzó tot negre i sense topants — un boldró d’afegitons de bocins variats qui si fa no fa en simbiosi s’imagina u i sencer, alhora tractant d’enfilar-se sense gaires pèrdues entre els components vers un punt determinat tanmateix ignorat.

Fent pila com feia pila (feia rodó, feia campana) de petitó – visitant llavors les vil·les dels benestants, i els rius i els prats i els horts, i els ramats. Les vil·les dels pagesos amb prou cabals, amb piscines i jardins; els rius amb pastors; els prats amb insectes i flors – mostrari lluent – horts amb bells pènduls fruits, figues, magranes, codonys, caquis, cireres d’arboç.

Cal caminar amb compte damunt els hortets que hi ha a la cresta de la carena. Ara que tots hi esperem l’esclat, encara hi hem de caminar amb més de cura. Trepitgéssim pas on (quelcom no) creix. Només als marges estrets. No volem fer malbé res abans d’hora. Que el cràter que tot s’ho enduu, s’ho endugui tot ben endreçadet, en cunç, perfectament distribuït, amb cada cuqueta al seu indret, amb cada microbi somrient al microscopi, conformat amb el seu fat de comú rebentament. Els hortolans fins al darrer instant amb l’ull viu que no els aixafis cap carxofa. O ni humil lletsó. Tot i que saben, com dic, que és imminent l’esclat que tot s’ho enduu. Esclataran els fels, els cors, els caps; esclataran els ventres, els pits, les caixes dels pits, amb les brèndoles de les costelles esgarriades com virons de buirac volat. Sobreeiximents sense solta ni volta, els ous, els planetes, els Solells... Aquesta terra massa aviciada pels nostres assidus, interminables, acaronaments, i ara, desagraïda, fotent l’espetec més bestial. Ens passem desigs de bon esclat. Fem nit, una darrera nit, als boscs, a les voretes dels rius. I en despertar-nos allí hi ha els desigs: petits paquetets, petites postaletes, amb floretes, amb llacets, amb caramels, amb joiells. I llegim-ne les dedicatòries a les cintetes imaginàries.

“Que el teu cap esclati amb millor pampallugueig que no esclata una carbassa.”

“Baldament se’t rebenti el cor amb més espectaculars llustrins que no es rebenta un tomàquet.”

Els hortets a la cresta de la carena, aneurismes a l’esquena d’ase del meu pit. Amb quina guitza no se m’esclata la bombolla on visc: plaf! Tot s’esgarria en sang, en foc.

Car avui de bon matí quan tanmateix havia tornat a fer cap a casa, el rentamans on havia volgut rentar-me una mica era insistentment embussat — amb un xuclador de bastó tractava doncs de desembussar-lo mentre escoltava la ràdio on ma dama Mort, la presidenta, propugnava, amb l’aprovació prou sorollosa de tothom, la solució final del suprem espetec.

Suprimim-los tots —deia— i tot tornarà a rutllar perfectament, com abans.

Veia de la finestra de la cuina estant, l’ombra de l’avió que volia posar-se en catàstrofe, virollant, filaberquinant, tornavisant cap avall. Vaig tornar a sortir. Trucava a can Lleonci M’h.

Tot se’ns esvalota al nostre planeta — tot és ara desordre, catàstrofe, i prou tost mort total; passa sota l’atzarosa influència de Mart, vermell, irritat i sobreïxent de sangs podrides. Al Japó, glaç que tot ho enferritja, paralitza; cada clau envernissada d’espesses capes de glaç; cap clau ni obre re ni de re no serveix; no poden obrir cap pany; els forrellats també encallats, les baldes enravenades, encarcarades, massa grasses no entren al trau ni al ganxo, inútils, balderes; res a tancar, res a obrir. Darrer tren a la neu, glaçada com pedres... Només a ca nostra, a la nostra pàtria, el bon oratge... ah enyor! Tret que els desesperats ja han llençats els gats qui troben pertot en pous secs perquè s’hi acabin de morir, entre ells devorats — adés cruel espectacle dels beduïns; ara, on res electrònic no fila, badant, hom, a caire de pou, guanyant-hi doncs una estoneta de lleure i rialles. Tres enormes volums antològics i dos minúsculs diccionaris molt atapeïdets rescataríem del fang mentre els agitadors xerrarien estridents ideant a qui fer la pell més dolorosa, i llavors doncs, carregats, jaquiríem enrere les gernacions exaltades i les biblioteques cremades, i tornaríem als pastorals indrets on només els vents i els arbres sobtadament romputs, potser també els esgarips postrems de la bèstia violada, interromprien la serenor del consirar-hi texts i pensaments.

—No trobes? Hauríem de pujar a muntanya, fos com fos. Cap on viu mon cosí. Ho veurem tot de més alt, més lluny. Tinc la moto engreixinada.

Els àvols malèvols visitants banals i adotzenats s’envolaven en qualque carraca d’avió part d’enmig de les desolacions del Colorado i ara que al capdavall volien aterrar, car el llivell de carburant mostrava vermell, les rodes tampoc no els volien davallar per molt que el pilot pet pitgés petges i premés alçaprems. Que s’haurà ara doncs de plantar de gratapanxa, es va deure dir, amb alcohol glaçat tanmateix a les venes. Entre l’asfalt i els hortets s’allargava una claveguera oberta. Dues formigues s’encauaven, aombrades per l’avió que a mig estimbar feia una remor remota de tro engargussat. De més a prop, abassegats, dos tatús foradaven noves catacumbes, esmeperduts.

L’avioneta groga, amb góndola penjada sota, a la panxa de l’aparell, es gronxava pel cel, com si volgués estavellar-se, mentre ma mare cantava cançons dels 1950. Els coberts a taula, les estovalles verdes, tots els objectes al menjador estampats en cuir. Incloses les llavors de carbassa. És una casa que haurem de vendre; la dona agent de vendes també canta, se sap les mateixes antigues cançons; veig que tothom guaiten velles col·leccions de noies vestides amb vestits de bany o amb pijames del temps de les melòdiques melodies. Tanta d’ambició, acabarem tots plegats a l’escorxador, vull avisar, tret que tinc por de caure pou avall, on els orcs esborronadors de miols m’embolica com bromera d’ofec. Amb una ampolla de whisky a les mans, he volgut fer avinent a tots els veïns i famílies que s’armin i els vigilin, vull dir, els malèfics espies qui hi tenim a casa, Pilleu els més agressius i inclements atuells que us caiguin a mà, i som-hi, car de mantinent envestiran; clisseu-los rere les cortines, i s’amaguen de la llum del Sol i tot. Llavors s’atansava l’hora dels adéus. Penjant ran de mur, part de dins, un dels veïns hi té un infant; el vol deixar anar, que s’estavelli entre els frenètics felins; un amic de la família, sense pensar-s’hi, se sacrifica, es llença ell mateix avall, es trenca les cames, encara fa un esforç per a empènyer els peus de l’infant amunt, o entomar-lo a baix. Mentre els gats se’l cruspeixen, he assolit potser de salvar l’infant a frec de caure, agafant-lo fort per les mans.

—No són gats —m’hauria d’haver dit en Lleonci M’h—. Són goges esveltíssimes qui ballen ballets encaterinadors. Esdevén-ne addicte, Qalbet. Tot és tan bonic!

Tret que es va esfereir. Fugí com boig. S’estimbà.



~0~0~