qq 99

99


Amic del cor


Aquell ouet me’l fiquí a la sina, i llavors quan vaig haver d’agafar el metro em vaig lligar el braç esquerre amb un mocador i vaig fer veure que el tenia trencat, i em vaig ficar l’ouet a l’aixella esquerra, i ningú no m’hi etzibava cap empenta ni cop.

I arribí a casa i li diguí a la mama que tenia un ouet fecundat i que veuria si el podria portar a terme fins que desclogués. I ma mare arronsà els muscles.

I al cap de pocs dies, heus-lo que amb la dent del bec el pollet fengué la closca i n’eixí tot xiroi.

I ara si érem amics! I jo donant-li amb compta-gotes aixarops i vitamines, i llavors farinetes sublims, i més tard grans selectes, i alguna pedreta per al grier, i alguna pansa perquè esdevingués el gall de panses més excel·lent que mai no hagués escatainat ni escarotat pel jardinet on passejàvem cada vespre, tret que plogués o nevés, i llavors romaníem a caseta escoltant heroiques musiques, especialment d’en Berlioz.

I filosofàvem ensems i li guaitava l’ull i hi veia que em comprenia, una espurna sàvia hi relluïa. Schopehauer, assenyaladament, era tant el seu preferit com el meu. I les caquetes que el gall magnífic no feia pertot el meu bocí de pis de dalt, on hi desava els llibres i les musiques, les anava recollint sense entretenir-m’hi gens, i les emmagatzemava en un cabasset, i llavors les duia a l’hortet. I no li vaig trobar mai entre les plomes ni puça ni poll. I la cresta i la barballera les hi eixorivia amb petits massatges molt maternals, i li pentinava el plomissol, i li netejava les ungles, i érem els companys més ben entesos del món.

I aquest migdia érem al jardí i he pujat a una escala de mà per a anar a apariar una de les casetes que pengen de les branques dels faigs on hi fan niu sovint cargolets, mallerengues i pardals, i he caigut de memòria i m’he trencat el coll.

No m’he pogut moure més. Cap de les comandes cerebrals no corren per la medul·la cap al cos. Malament rai. I he vist tanmateix ma mare qui sortia al jardí a estendre-hi la roba. Llençols, camises, samarretes...

Em pensava que ma mare em veuria, però no m’ha vist jagut a terra, incapaç, mig amagat per l’herbei i les canyes de les tomaqueres. No ha vist ni el gall, el qual, molt amorosament, al meu costat, m’anava llençant pedretes a la boca, que dec tindre oberta i que no puc tancar, com no puc tancar els ulls, ni cap dels sentits del cap.

Ma mare s’ha ficat endins. El Solell m’ha anat cremant. Després, el Solell s’ha fos cap a ponent. I el gall, el meu amic del cor, ha començat a clavar-me cop de bec a l’ull esquerre encara enlluernat. Perquè no tenia la facultat de fer anar ni llengua ni gola, no li puc pas dir, pobrissó, que se n’estigui, que em fa molt de mal, i que em priva de la poca visió que em roman.

I a poc a poc la foscor de la nit ens ha enfonsat en l’anonimat. Amb l’ull dret he vist o m’ha semblat veure, de gairell, un gossot qui m’ha fet por que potser volgués atacar el meu amic el gall. Sort que el gossot nocturn i traïdor, hipocrital, es veu que s’ha estimat més de fer el lladre. Estic segur que s’ha endut, a cops de mossades, els estenedors i tota la roba que hi havia estesa i penjada. I ma mare, qui sap què hi feia, sense adonar-se’n de re. Segurament ensopida davant el maleït televisor.

I llavors he vist amb l’ull dret els ulls molt penetrants del gall qui m’esguardava atentament, vinclant esbiaixadament el cap, ara devers aquest costat, ara devers el costat contrari, molt filosòficament, com dic, i cruel, macabra. I tot d’una el seu bec s’ha abatut damunt mon ull dret. I ja no he vist ni veig ni veuré mai més re.

I el gall hi ha insistit. Li plaïa un munt el gust dels meus tendrums, i em sembla que ha assolit de fer-se’m fins al cervell i tot. I de cop de bec a cop de bec, em va descervellant.

I aleshores hi caic. Tot això no és altre que un simple malson. Car prou sóc d’allò més viu i capaç. Damunt la meua barca ancorada enmig de l’assolellat, gloriós, oceà. Quines coses d’imaginar en el somni! Que un gall amic meu se’m cruspeix els ulls i, per via dels tendrums i ossets de rere els ulls, el cervell i tot.

Boig, el corrent marítim s’escorr a banda i banda de la meua barca. I ara se m’atansa una tropa immensa de peixos gegantins qui neden ran de cresp! Em passaran per la vora; els saludaré amb joia, amb bons desigs, amb dolça companyonia de contemporani llur, d’un altre qui com ells gaudeix d’ampla vida! Tret que tantost em veuen espiar-los s’enfonsen i deuen passar (tret que de faisó invisible) vora (o davall) la barca, car se sotsobra de valent; efectivament, car reapareixen ja allunyats, sense haver-se desviat gens, encara drets en llur travessa dels deserts marins, ininterromputs en llur intenció.

Ah bé, tant se val. I ara me n’adon que el meu amic el gall continua de menjar-se’m el cervell. Que el que em pensava que era al·lucinació era veritat, i el bell somni marítim no era sinó al·lucinació d’un cervell com més anem més minvat, i confós.

Car em faig un embolic entre les realitats que em rauen a l’aguait en corrues incessants. I ara què faig? Ah, lúcid i hàbil a la fi! M’aixec de per terra on havia feta una llarga migdiada i corrent pel jardí, espantant amicalment el meu amic el gall, cridant la meua mare que vigili que hi ha un gossot lladre qui ens vol pispar la roba, dient als peixos que portin el meu missatge de benvolença i benaurança a totes les costes dels illots fantàstics i exòtics on faran cap, obriré la porta de la cuina d’una revolada i em faré un bon berenar.

Ultratge idil·li ocellaire. Avantatge orgia. Ou urubú. Rovell verí. Obsedida mortalla que em duu el gossot? Bordell bordell! Càmfora! Metà! Nèctars i daus. Mare mare! Quina casualitat! Atots esporàdics! Aleatorietats de l’estocasticitat. Aristarc...

Amb mig cervell... que es va apagant... Tundres tendres. Brucs. Tasses de bruc. Pimpinelles. Carlets verderols cogomes. Orellanes. Fredolics. Quiquiriquics... pipiripips. Purpúries. M’estic morint... morint... morint... Em deia...? Aristarc...? Verdura...? Feixuc... feixuc.

Neons neus bolles bombolles obscenitats. Esllavissades de nyaps. S’ericen les agressions... Se m’enduen rosegat... En trontolls de basts curulls... vessats... devorat... A la voreta del foc... Estàtic. Onades bromeres. Invisibles... Gegantins... De dret cap a llur port.

Mort... mort...?



~0~0~



Càncer


El cos m’ha post al cos un ou molt íntim.

Aquest ou s’espelleix en petit monstre ganut.

I aquest monstre entranyable
se’m cruspeix — molt llefec — murriet!
els millors òrgans.



~0~0~



Descensor als orcs


Avui, abans les tres xicotes qui serveixen als taulells no sortissin de la botiga, com les sentia enraonar, molt afalagades, del fet (tanmateix un bri suspecte, modificaven) que tres minyons les esperessin cada vespre fora, i fessin veure, elles, fal·laces, en acabat de pintar-se i perfumar-se i agençar-se meravellosament, que allò al capdavall no els semblava gens com cal, els he suggerit que sortissin doncs per la porta del costat, saps què? que pugessin pel carrer de l’esquerra, i que de tota faisó tornarien a trobar-se amb la boca del metro que les distribuiria cascuna a ca seua i sense haver-se topat segurament amb els falaguers pretendents, als quals haurien ensenyada llavors la lliçó que no són cap d’elles xicotes fàcils d’engalipar. Quan els propietaris de la botiga, home i dona, també han sortit de la botiga per a anar a ca llur amb llur cotxe de ric, i m’han interrogat amb els ulls quines me’n trac de la màniga, els he respost rient: —Tothom es complau amb el conegut; jo m’hi complac; vós, senyora, us hi complaeu, i vós si fa no fa, senyor, amb allò que ja us és conegut. Les noietes assoliran el mateix resultat per vies diferents. Això encara ens complau més. Això sincronitza, com qui diu, el plaer del retrobar-se amb el conegut, i al mateix temps amb la il·lusió que hom hi ha atès per vies d’aventura, ço que realça la impressió de reeixida familiaritat, de ben quadrat esdeveniment temporal. Les noietes, tot i que passant de biaix, gairebé d’esquena dels noiets qui pacientment les esperen per a festejar-les fins a ca llur, amb llurs rialletes inevitables atrauran (això si abans un dels noiets desviant l’esguard distret ja no les filustrava), atrauran, dic, els esguards dels pretendents. Per vies diferents, el mateix resultat conegut i esperat. Això el plaer apuja bon tros. M’han guaitat sense dir re; se n’han anat alçant les celles i intercanviant un cop d’ull incert; sempre han suputat que, innocu i tot, no hi só de debò tot. Després he romàs a la botiga per a enllestir-hi l’arqueig del jorn, i llavors tancar-ne les portes i, prement-ne els alçaprems que em donaven trenta segons de coll, armar les molt terribles alarmes. Car de tot això i més en só l’encarregat. Acomplertes les tasques, au, m’he enfilat també cap al metro. Quan n’he sortit vora ca meua, dues gitanetes ploraven assegudes a la vorera, respirant els fums nocius dels vehicles dels rics. Mare i filla, molt lletgetes, pudents. —Algú les ha robades? atonyinades? volen uns dinerets? Com no em responen sinó amb sanglots, ja fotia musclejant el camp, quan la mare, rabassudeta i malgirbada com una sud-americana, m’ha dit: —És que tenim molta de por. —Por de l’inconegut, segurament! (he perorat). Només de l’inconegut tenim mai por; car com deia avui mateix als propietaris, en el conegut ens complaem, sempre, i bon tros. Llavors m’han mig contat llur trista història, de fet, la mare contant, doncs, i la filla ni piu; encara ara no sé si en sap, d’enraonar, i ja devia tindre uns cinc anys si fa no fa. Es veu que viuen al soterrani de l’estació. Amb les altres netejadores. Hom va als soterranis per un ascensor que hi baixa. No s’hi pot davallar de cap altra manera, que elles sàpiguen. La qüestió és que, un cop tancades als soterranis per a la nit, els trontolls misteriosos, i els sorolls horrífics que ixen de certes cambres secretes, amb crits esgarrifadors i batzacs enormes que cuiden, fent tremolar els murs, ensorrar el sostre, les tenen amb els nervis esfilagarsats i no saben eixir d’aquest dilema; hi han d’ésser si volen guanyar-se les escarides garrofes com de bon matí — de fet, encara de ben fosca matinada — les sirenes criden eixordadores els qui han de netejar totalment l’estació per al nou jorn que s’atansa, hi han doncs d’ésser, dic, i alhora, si hi són, no poden aclucar l’ull durant tota la nit, esfereïdes, esborronades amb els infernals rebomboris i els molt cruels esgarips d’escorxador maleït que els martellegen els murs. Cada vespre que han de tornar als soterranis el despenen doncs lamentant-se amargament i adolorida. —Quin martiri, senyor, si sabés! He romàs feixugament rumiant l’afer uns tres o quatre minuts llargs, mentre la barbeta de boc amb ungletes d’elegant mercer lentament em pentinava. Llavors els he dit que n’esdevenia protector, que, tuïtiu, sota l’ègida aqueixa nit de dissabte les duc. —Us empararé, gitanetes (o indietes sud-americanes, tant se val); us en fieu; sempre só qui dóna els millors consells. Els dic que som-hi, que baixaré a les cambres prohibides amb elles dues i que vigilaré tota la nit contra els monstres misteriosos qui tant les nourien, pobrissones. Hem caminat fins a l’estació, una gitaneta a cada cantó meu, la mare tremolant de por encara més fort que la menudeta. On és l’ascensor cap als soterranis. I oi que, si doncs només va als soterranis, se n’hauria de dir descensor?Anava a dir-los l’enginyosa pensada, demostrant-los alhora si en só, de savi, tret que llavors me n’he adonat que, un cop a baix, el descensor prou havia per força d’esdevenir novament ascensor per tal de portar-nos a la llum i a la felicitat del conegut diumenge. Així que només he anat xiulant, benauradament. Hem arribat a l’estació, i gernació rai, encara. Viatgers i viatjants a betzef, i els qui els rebien i acomiadaven. Plenes d’emoció, les meues brunes odalisques grassonetes m’han assenyalat en un racó perdut una porta metàl·lica que devia doncs ésser la del descensor infernal. Ens hi hem esperat fins que no s’ha oberta sola. Elles dues s’hi han ficat i, estrebant amb llurs sengles manetes, també m’hi han ficat a mi. I ara doncs esperant. D’altres gitanetes – o el que fossin, atzeps no gens esvelts ni elegants, de faldillams cebacis i pitreres guerxes i bombades, i mans i visatges de cuir enlluentit per l’aluder molt avesat del mal temps, pels escots alhora endevinant-los que sí, que els pigments de llurs pells tèrboles (ronyoses?) tampoc no foren, part de dins, ni nivis ni negrals, tot just cúprics i au – d’altres “indígenes” doncs, s’hi han anades encabint, cinc o sis, vull dir, a la gàbia que ens duria als dominis hipogeus dels follets malignes i els ogres goluts, o potser dels inquisidors sempre fanàtics i botxins. I ep, que amb una altra hurí esbufegada qui s’hi fica ja començàvem d’anar estrets, i allò feia massa pudoreta, ferum i suarda d’harem, com qui diu, i els he dit que sortia un instant, i les meues gitanetes han fets i estrafets uns vults tràgics i histriònics d’aquells que t’haurien d’esberlar el cor i tot. Jo nogensmenys apaivagant-les, amb un somriure excels. Que no patissin, que no les desertava pas; només volia fotre un cop d’ull pels voltants, no fos cas que trobés unes escales que duguessin al mateix indret sense haver d’esperar tant. I veus-t’hi la pega que, tantost he tombat l’esquena, el maleït descensor automàtic s’ha engegat i ha descendit. M’he trobat amb un pam de nas. Ara hauré d’esperar el proper viatge. Pobres gitanetes, patidoretes de mena, m’esperaran a baix amb candeletes! De moment, he borinotejat; i no, no he trobades pas enlloc les escales que menessin a baix. Llavors, m’he anat cansant d’esperar. Les hores s’escolaven. Els perdularis dels voltants, i pitjor, les autoritats qui els molestaven, feien l’ambient desagradós. Els banals, en cavi, la gent, minvaven. Vols-t’hi jugar que aquell era el darrer viatge del malparit descensor? I jo havent perdut el viatge. Ara m’he emprenyat. Havia de trobar un forat d’escales que baixessin, per força. Doncs, no; caca. Totes les portes blocades, barrades, tanmateix, i ningú mig oficial a qui poguessis demanar raons. Cambres secretes, rai; mes, com dic, totes hermètiques, amb metalls molt durs protegides, inviolables. I ningú ni entrant-hi ja, ni eixint-hi. I en acabat pitjor, la fauna nocturna ha anada apareixent. Els qui no es cansen mai d’esperar l’endemà. Ensopits, badocs, dispèptics. I l’ascensor sense oferir cap mena de senyal d’activitat. Totalment mort. Vés a endevinar com ara, part de sota, pateixen les meues gitanetes; quins suplicis interminables! Nit impenetrable. Entre la fauna, esdevinc un altre no-ningú no gens congru; algú dubtós, sense gaire flama, ni mig encès ni mig apagat, o al contrari, mig apagat i mig encès... empatollant-m’hi... caient de son... com ells, un altre dissortat sense enlloc altre on anar a raure. —Fementit, em rept, fementit! Els daves la teua paraula de cavaller de fresc adobat! Llur protector, hà! I les lliures als dimonis més demoníacs de les pregoneses sacrificials, martiritzadores! Mare i filla totes soletes davant l’horror inendurable de la més agressiva de les nits! Com ho resistiran! Malament rai, malament rai! I llavors, ben arrupidet a un raconet, m’he adormit, i he viscut un somni tan agradable i segurament buco-còlic, vull dir, bucòlic, que, com m’he eixorivit, cap a les tres de la matinada, les baves em tenien la corbata xopa. Amb mal a totes les articulacions, sense com qui diu ni esme, automàticament, havent pla oblidades les cuproses gitanetes, content del somni que he mig apuntat a un paperet, sí ves, a fil per pua, me n’he tornat xano-xanet cap a ca meua. Mentre desenfilava els esglaons cap al meu soterrani sense monstres, ni secrets ni misteris horrorosos, encara somreia com si avui, com sempre, havia assolit de fer la meua feina fil per randa, vull dir, Filotect, el molt constructiu mercer, com cal, com sempre, amb totes les seues tasques acomplertes, sí senyor, moderadament satisfet, i amb raó, ell (vull dir, jo) sempre tan equànime i filosòfic, sempre tan mesurat, sempre amb les millors intencions. I ei, si en acabat no tot li ix pas com qui diu de faisó òptima, vós, sempre ho he dit, sí ves, què hi farem, prou ho hem intentat, prou ens hi escarrassàvem, prou hi ficàvem una certa mig enderiada voluntat! I prou ara que m’hauria plagut de poder-hi consignar ací el somni de l’estació, on l’escalfor germanívola prop les fètides índies, i les mels persistents a les genives del record del jorn suaument despès amb les molt tocadetes i posadetes dependentes als taulells i amb les delicadetes clientes presumides, m’havien segurament induït a somiar d’arcàdies i pastorel·les, tret que... Tret que també és pega que la mateixa nit, ara al meu llit doncs, tingués la sort de viure-hi un segon somni delitós i, a les fosques, entre els papers de la (pseudo-)tauleta de nit, hi volgués escriure les impressions del segon somni, i a les palpentes hi “escrigués”, sense adonar-me’n, amb el bec on el llapis no hi duu pas la punta de grafit, ans hi duu la gometa d’esborrar, i ai, pitjor! Hi “escrigués” amb la gometa justament al mateix paperet on oblidava (sí ves!) d’haver-hi ja mig escrit el somni primer! M’havia tret els paperets de la butxaca i els jaquia, com solc, dins la “tauleta”. I ara, veus-t’hi, en lloc doncs d’afegir-hi els mots pertinents, hi esborrava els que ja hi havien... d’on que ni del somni darrer ni del primer ara tampoc no en pugui dir futil·la. Tornem-hi, què hi farem! M’he tombat cap a l’esquerra i hi he vist encara la dona dormint. He vigilat a no eixorivir-la mentre m’aixec. No és pas que la toqui mai; és com tocar una serp! I em preparava, carallot, per a anar a obrir la merceria, quan me n’he recordat que encara no érem a dilluns. Només a quarts de set del diumenge. I em fa que he dormit poc; per què? Ah, per causa de caritat. Per causa de caritat envers les gitanetes. Confiéssim que han sobreviscuda la renegada nit. Toca ferro, Filotect! Llavors, mentre abans d’apariar-me l’esmorzar, só tancat a la comuna, i em neguiteja que no recordi les arcàdies dels meus somnis, amb llurs pastorel·les, i sorel·les, i vampirel·les, qui eclògiques m’adonden entre fruiters i ramats, he revistes, als escenaris refulgents del magí, les gitanetes i la deguda caritat (una mica no pas gens reeixida) que els he retuda anit, i, de fil en agulla, he revisada la caritat que em dugué a adquirir n’Ofídia, la dona qui tinc (o em té). La meua dona és nipona, i és llarga i prima i freda com una serp. La recollia quan havia (ella) perduts fills i conillets. S’havia volguda suïcidar i s’havia llençada al riu. Del pont estant, tothom se l’esguardava balbament i flasca, i ningú no aixecava ni un dit. Sense ésser gaire valent, vaig atansar-me a la vora del riu. La presumpta suïcida, nua com verm, tota mullada, a mig ofegar-s’hi sense moure membre ni fer-hi cap paper, hi semblava tanmateix, i més a causa de les petites revesses dels cresp, llonga serp d’aigua. M’hi llencí gairebé de cap. L’estrebí per un cama fins a la voreta. Un murmuri, mig de desaprovació, mig de desencant, ens saludà. Poc en fiu cap cas, i ella, és clar, menys. Me l’enduia a casa, i ara d’això ja deu fer any i mig o dos. Aquell mateix diumenge on la rescatí també m’havia aixecat molt aviat. Com feia bo fora i abans de no pas gaire, tantost el Solell escalfés prou, es desclourien les flors dels cirerers, vaig pensar que al jardí de l’emperaire hi mancava gent, i m’hi adrecí. Hi era sol com un xut, de moment. I veus-t’hi que en aqueix jardí públic, tot hi era encara, aquell matí, carcasses: de coloms i d’altres ocells i aviram (oques, ànecs, pollastres, faisans...), i de bernats pescaires, de gantes, d’esparvers, de milans, merlins i sebel·lins ... i llavors d’esquirols, i de gats i gossos, guineus, cavalls, infants... Els carronyaires, diguem-ne, o els escombraires qui s’enduen les carronyes cada matí, aquell, pel que fos, encara no havien arribat amb llurs escombres i sacs, i pales i contenidors, i gasos i líquids de neteja. Car cada matinada el dos cavallers macabres, Nit i Mort, hi han dipositat ritualment (com penyores sacrificials? què ho sé...!), hi han doncs esbarriat, arreu del jardí de l’emperaire, mant d’animal difunt i de nyec i nadó... perits tots plegats per causes dubtoses i motius amagats, i de bon matí, com dic, cada matí, llurs sèduls pillards passen (els assidus pillards d’en Nit i en Mort), molt ordenats, passen a fer-hi net. He tornat enrere, no fos cas que els impedís la feina, i he fet cap, per comptes, al passeig central. Amb les anades i vingudes, s’havia anat fent una mica més tard. I ara doncs era passejant pel passeig central, i hi vaig veure arribar la nipona Ofídia amb els seus cinc niponets. Tots sis, ella i ells, anaven molt ben engiponats. I anaven rectes, disciplinats, marcials. I, ben ensinistrats, obeïen llur mare sense versions ni condicions. Érem tots plegats, vull dir, ells i jo, i els comparses de la gernació sense pes, gairebé davant el monument a certs herois escabetxats pels podrits imperialistes d’ultramar. Una reixa altíssima, molt elegant, tota pintada de negre lluent, encloïa un espai tot de marbre blanc i impol·lut, sembrat molt escadusserament amb certs cossiols o escocells on plantes florides exposaven, amb un gust perfecte, llurs magnífiques flors. Llavors, tot i que era palesament prohibit, la nipona va badar lleugerament la feixuguíssima reixa i hi féu encabir, entre els ohs i ahs esfereïts dels altres passejaires qui s’havien aturat i inclinat per tal de retre llur respecte als molt colts herois sacrificats... (Escopinava ella com verinosa serp: —Betzols!) I... Ah sí, i... l’abrinada i molt senyorial, divina, nipona hi féu encabir, doncs, al sacre lloc, els cinc seus fillets molt disciplinats. Els fillets, vestits tots cinc, com ella mateixa, de blanc absolut, duien cascú un conillet tot negret arrambat al pit. Ara que eren dins, l’altívola nipona féu un petit senyal amb els dits d’una mà molt fina, i, així encavallerits, ensems els cinc fillets prengueren llurs sengles conills de tal faisó que, panxa endavant, i enjòlit, poguessin pixar a raig, ben tranquil·lament, damunt cascuna de les meravelloses flors enginyosament encastades al resplendent paviment. Ara creixien, és clar, les exclamacions d’esglai entre nosaltres, pecs badocs, tret que tampoc no gaire, ep. Un poble molt comcaleret, el nostre, hò. Pels deleteris pixats dels simpatiquíssims conillets, les extraordinàries flors es pansiren veloçment. Com ningú no gosava retreure la nipona, no sé per què, per caritat, segurament, li retraguí jo mateix el no gaire acceptable fet. —Home, dona, quina cosa de fer, o fer fer! (retrec). La nipona m’esguarda com si li só cuquet minúscul i de vàlua zero, no pas prou vàlid per a embrutar-se la sola de la sabata trepitjant-me. —És que no teniu por que vinguin els militars? (reprenc). —Els nipons mai no ens arronsem. —Prou sé que no té cap nipó ni por ni basarda davant re... altre, és clar, que davant l’autoritat ultra-uniformada. Amb cara de fàstic, encara es digna a trametre’m a qualque femer amanós: —Sempre tindré vint-i-set anys. —Prou veig que sou jove i escultural, una beutat d’alb òpal pur i glaçat, i etern per a l’eternitat més llarga, tret que això no us deu atorgar tampoc cap dret a fer malbé el que pertany als caiguts per l’honorífica honor de la nostra pàtria... i què ho sé. —M’hi defec (diu bel·licosa, intrèpida, majestàtica, la deessa única de totes les serps), m’hi defec, en tota cerimònia ni déu íncola o foraster; fats, sonsos, insípids ritus, ecs. I em sembla que, efectivament, afegí: —Só qui só, deessa única de les serps. A l’acte vaig caure’n enamorat; pitjor, encaterinat, fetillat, posseït. Ara havien eixit de rere la reixa, i els sis samurais més elegants i ben parits de tots els temps, abillats d’allò més modern i fi, i amb trots no gens cuitats i amb posats sublims, continuaven llur anament triomfal cap l’altra banda de passeig. De mantinent, jo havia romàs empedreït. Contemplant-los fondre’s com estaquirot, s’escolava l’escaient oportunitat on de bell nou la meua caritat relluu. Hauria d’haver anat corrent-los darrere, llepant llur ombra ferma, com un gosset nerviós i adorador. Mes no hi va haver pas lleure per a altre, ai. Car tot d’una, l’horda de l’autoritat féu cap. Llurs cavalls trepitjaven i aixafaven els indefensos membres del tou públic sense cap mena de mirament. Jo m’havia arrambat a un cirerer i l’abraçava fins que el terratrèmol, l’huracà autoritari no hagués passat, jaquint darrere la mateixa destrucció i els mateixos gemecs i esguerros de sempre. El càstig als rebles, vull dir, als rebels, havia així mateix estat rabent. El capità havia ordenat que encontinent els cinc niponets fossin lligats a la cua d’un cavall monstruós (al qual hom havia ofert, com a guardó liminar, els cinc conillets, qui es cruspí com qui es cruspeix cinc crispetes negres) i ordenà també que els cinc fillets ben lligats fossin llavors arrossegats fins passats els mèdols de la capital, i a través dels pedregars i guarets que calgués, fins que no en restés, de cascun dels fillets, sinó un osset que la mare hauria de cremar perquè amb les cendres s’embrutés (més que no pas s’amanís ni assaonés) el seu darrer àpat abans del suïcidi reglamentari. La molt alta i imponent presència no acceptà cap condició. Girà cua i, pont avall, es llençà al riu per a negar-s’hi, i au. Els bàrbars autoritaris eren ara darrere el monstruós cavall atiat. Després, amb la meua lívida paitida entortolligada al voltant del cos, amb duges rai cargolant-se’m al coll, la cintura, les cuixes, i encara embolicant-me-li amb els braços perquè cap bocí no me’n caigués i esgarrapés per terra, molt esbufegadament, faig cap al meu cau. La dona serp no em cap al llit; l’haig d’eixamplar (el llit) i estireganyar; de fet, n’haig de llençar els llistons i barrots; amb un matalàs n’hi haurà prou. I ara frega, el nostre matalàs (fet no pas de borra, ans d’aigua!), les quatre parets de la cambra, i hi cabem balderament. La tauleta de nit, és clar, no és tal; és un calaixet encastat ran paret (només en sobresurt el pom, que estreb, i dins hi tinc els llapis i els paperets, i la pistola contra l’autoritat). Quan he arribat a la cuina, veus-t’hi que, amb facilitats i silencis de serp, la paitida Ofídia ja hi és. La fit un segon als ulls. Sempre ens entenem perfectament sense dir re. —Què en sabeu dels ascensors de l’estació, deessa? —Que només baixa l’ascensor de l’esquerra; que el de la dreta no puja mai; que la gent qui no ho sap, d’antuvi ho troba estrany. “Un s’hi va morir!” es planyen, i al capdavall ho deixen córrer; no s’hi voldrien tampoc pansir. —Hi ha les escales, però? —Escales amunt, i tant. —Hi deu haver la direcció, dalt. —Hi és, hi és. —Vull pujar-hi, deessa. Prepararé un manuscrit, un com se’n diu, un “cedulari de greuges”? En pergamí antic. —Dalt hi trobaràs, cuc (dalt de tot, ep!), l’oficina on hi diu “(M!)”. —“(M!)”...? A què es deu referir la inicial? Vull dir, què vol dir? “Maleït? misteri? mag...?” O què mana? “Mor? mortreix? mossega...?” Potser, davant l’ascensor bord, si no me’n record que m’heu dit que no puja mai, a poc a poc, tant d’esperar, el memorial de greuges, el pergamí, vull dir, l’he anat ratant, i trob que és prou bo, amb gust de cotna de pernil que rosegues i rosegues, i n’acab cruspint-me tots els planys! —Com tothom, cuc, com tothom. —És que, deessa, hi volia salvar unes gitanetes. Les torturen, els directors, de nit. —Llamprees. —M’agradaria resoldre-ho avui, car demà dilluns, amb la merceria... i tornant a casa tan tard... —És massa tard. Anit els xuclaven el darrer gargall de bessó. —Ara sí que m’heu fotut! (faig, i em fic a guaitar, melangiós, per la minsa finestreta que surt al carrer, les distretes sabates dels transeünts). Car quina manera més trista d’enllestir la historieta de les gitanetes, galdós. Ah, tanmateix...! Que aqueixes sabatetes les conec. Les tres dependentes als taulells passant pel “meu” carrer! I, darrere, les sabates ben enllustrades dels tres pretendents. Ah, felicitat! Quin món al capdavall més rodó; només cal saber triar, entre la satisfacció dels pocs atots i la multitud de naips damnats. I, si mai amb cap atot, doncs saber-t’hi embadalir llongament... llongament... com t’embadaleixes veient, reflectida al vidre, lentament lliscar, pel laberint hipogeu, la gegantina encantadora serp. He tornat a la cambra a trobar-hi els vestits i, essent diumenge i mandrós, havent dormit poc anit, veus-t’hi que m’ajec al matalàs i m’hi he ensopit. De sobte, quins calfreds i tremolins! Quines esgarrifaós! Tret que... tret que no és pas que la paitida m’hagi tocat, encara que quan s’esdevé l’esdeveniment (i és un esdeveniment que s’esdevé sovint), vull dir, quan la dona serp amb el seu trident neptunià apollega el matalàs, i els escatxics que n’ixen en forma de brollador, d’aigua gèlida, i jo pàmfilament encara rabejant-me pels dominis hipnopòmpics, m’eixoriveixen amb un esglai en espetegar-m’hi, a la pell, no sé pas mai, llavors, dic, si la causa dels meus calfreds esborronadors vénen de debò del toc impensat de la cara deessa, la freda ondina Ofídia, o dels raigs del matalàs traucat. I no és pas que ens foradi el matalàs (que llavors, jo, mercer molt constructiu, Filotect molt destre, adobaré, molt esversat, en un tres i no res), no és pas, dic, perquè, niga, em vol de lleig o de dolent, o perquè degui creure que ja he dormit prou; no; ho fa perquè ho fa, i potser (una miqueta) per a veure’m exercir les meues habilitats amb fil i agulla, i amb cintes i pegats. Car formem una parella preciosa; tothom qui ens conegués ho asseveraria, hi pujaria dempeus. Tret que no ens coneix ningú, vivint com vivim colgadets, una mica amagadets, clandestins. L’horda autoritària assetja pertot. I jo qui só? Nu cuc sense pretensions, ningú no en dóna cinc cèntims; una mica (tret que molt inofensivament) excèntric; sovint enclí, veus-t’hi, a la inútil caritat; no pas re on trencar-s’hi el cap, ni despendre-hi ferradura de cavall monstruós, ni fiblada d’ullal.



~0~0~



Com hom es desprèn d’un xinxa diplomat com el lànguid Selaxucl


En Gel·li Selaxucl, de tan lànguid semblava llondro;
tothom qui pel carrer se’l troba el tramet a tondre;
si hom li diu de —Bon dia, ell guaita enjondre,
o només mai amb un muscleig despectiu us sap respondre.

No sé pas per què collons es pensa que tot li és llegut;
tan aviat s’esbalça ensopit com irromp rampellut.

Ens arriba espatllat, heteròclit, el teixit ple de grops,
mes no pas gens contrit ni gens fotent-se el desconfit,
ans com cranc de leucòcit grapejant tots els trops.

—Gel·li, Gel·li (li diem cascú), ens portes de corcoll, t’ho jur!
Ets embut enfú: tot el que t’empasses, de la gola al jejú!

Avui, vespre post, tomb el cap mentre coc el sopar
i per la porta de la cuina em fa cap, trempant com guarà,
en Gel·li no gens angèlic qui també la dona diu que se’m vol cardar
(com si fos ens tot normal, amb els folls vans desigs de l’animal!)

—Pensava que érets tan especial, collons, Selaxucl, en Gel·li!
Mes veig que, com qualsevol altre inútil putxinel·li,
només els budells et guien, i tot altre sòlit verriny que el seny cancel·li.

—Vas molt i molt lluny d’osques (respon); em són els conys closques
i pedres tosques, i no vull que en peret de baix se’m constel·li
d’escalaborns ni de vidrets ni que, excel·lent, ma lleterada de bdel·li,
de sangs bdel·loides s’empleni; a mi no hi ha déu qui em debel·li,
i menys cap fretura de dona. Me la xucl personalment;
me la sacs amb ritme cient, i abans em card la papallona
que no pas cap trau sanguinolent. Em dic “M’ho dic”, i on visc hi visc,
i poc prenc cap risc de pudir a marisc. Só, impol·lut, el campió,
com ho és mon moixó, i per a mi en aquesta i cada altra saó
sempre és temps de Martror. Só tan pregon i profund
que només me la desenfund si no hi ha pels volts re fecund;
no tinguis por per la teua dona, desgraciat, puf! Ni fred ni calor.

Sense ni amb vestigis de decor campant-se-la com impostor,
se’m jeu mirant-me remenar i coure... I tornava la dona, i a lloure
es despullava per a prendre el bany. Sort que era a terra, el tartrany,
car no podia caure més baix en veure de la dona el carcaix:

El buirac (més que no pas braguetes) on el seu perot de baix
i els bitllots (peluts com profetes) hi fan tossa molt conspícua!

Amb l’urc de son fal·lus ert i massís, la dona molt perspícua,
el buirac de terliç es fa relliscar fins al pis davant el mut,
qui ara el tenim tot submís davant, de la meua dona, el mamut,
qui en Selaxucl es fot doncs a xuclar com si fos pinzell de mel.

—Com ha perdut, com ha perdut... alçada el gratacel!
(em dic, coent, rient, no pas pruent enlloc). How do you like this cock!
(li dic, rient, coent, no pas pruent enlloc). This is a real cock,
this is a real one! No pas com el teu (ni el meu), pipinet nan!

Ah, com exulta en Selaxucl! De la dona el matràs l’ha convençut!

Diu: —Ja ni re infame no manyucl, ni só rebec ni barrut...
Ni só gens ni mica adust; ni veig, coll-alt, el proïsme amb cap disgust.

Haig trobada la vocació! Prou d’ésser desmenjat ni lànguid.
Ara, solidari, só molt acollidor amb cada vair varà ni ànguid,
i amb cada gegantí virió viró de dona ni vit de virior d’home
(qui els destriés fóra un taquí qui escatimés en el pleroma!);
só qui bonhomiós cada banana pela i gallineta ploma.

I si abans garrell amb rogall de gralla llogrera
fui qui amb llengua destralera el penjat (a qui els joiells dels ulls tol)
vilté i colca, com viltenia i colcava cada tallarol
qui m’acollia hoste cucut qui al si li creixia arrelut
i amb el pollegó de son ullal tuixegós li apollegava freixures
i òrgans vitals, ara esdevinc, no pas doncs maligne creixent copròlit,
ans mansuet dringaire còlit, qui a fins refilets, de les nobles dones maritals,
pàmfil i lacrimós, canor en vanta musculatures i estatures;
no só pas cap llogater foll qui diabòlic comet l’oradura
de comparar amb el fal·lus de la patrona sa molt vil miniatura,
ans llagoter, claquer, s’apunta, paula maula, a glòries rebre’n d’ordalies i tortures.

—Ajuda’m doncs a parar la taula ara que dius que ets tan bon acaule,
Gel·li, si et plau, i benvingut a palau, és a dir, a cal banyut,
d’on tot es veu més sencer, sincer, enciser, com d’encenser
qui giravolta per la volta i buada acaliuada d’un cel de virtut,
on tot s’escau escaigut, collonut, com cal i degut, i cap anacolut
no hi cap; tot hi és trip-trap de cor molt ample.

—Mercès, i som-hi, car veig que cal banyut és ca l’ample, i se m’eixampla
el cor, i la boca se’m fa bava, i fins que no podré dir “fava”
m’atiparé d’ara endavant, com em dic Gel·li, del bdel·li
de cada fava monstruosa amb què cap dona no em flagel·li.

Feia bondat i, fàmul i flàmula, faldillejava prop, de la dona, el favot.

La dona li deia sovint —Espavila’t, i li cardava clatellot, carxot, mastegot,

i el feia despondre i, espadó, sense ous, no pas apandre,

aprenia, el llondro, a re no confondre: —Un vit de dona,
allò t’ha d’infondre un respecte sense cap mena de meandre.
Agenolla-te’m a l’espona, i fes com el coc: a tot el que dic, dius “hoc”,
i despens l’estona besant gloriós el sés de qui et desarçona...

I ara qui ets el muntat, titella, prou: el teu cicle s’ha acabat;
ets pensaves que érets no saps què i et feies el diplodoc;
pobre de tu que hi tornessis, ni que re ara em desendrecis;
et caurà un bolet o un moc que, tot i despert, et creus a jóc.

—Oidà, oidà, com la mestressa manarà (va dir ell, com el siurell).

I allò va durar el que va durar — no gaire enllà del sendemà.

Foté el camp, cua entre cames, en Gel·li, i sense farcell,
amb por del clítoris o quicarell super-desenvolupat de la senyora,
i jo a la cuina, amb les flames, amb un piu roent com la nyora,
i fotent alhora l’orni, pel fum mig borni, dient que amb un cavicorni
n’hi ha prou a cada niu, i que, ei, ningú no l’enyora, i que prou era el cas
de treure’s del damunt aquell corrosiu de pet bufat tan contumaç!

Sense el toca-son qui ens descompon, ens podem tornar a compondre,
i a comprendre, i a revindre a la mateixa tendra tundra, i romandre-hi
sense tindre’l de veí massa arrapat ni malentendre-hi,
amb sos despits ni perbocs de sorrut masturbatori,
que els mancats encar fórem nós, vós, arnes qui cal que hom camfori!

Amb el llondro desagradós ben lluny enjondre, de boc expiatori,
com respirem allerats, com ara per prats peixent amb eufòria,
una miqueta esgarrapats per tant de banyam arbori,
mes sense cap altra cabòria, harmònics repetint la història.



~0~0~



Mort d’en Silvester, enèsim amant molt reculat


—Eleuteri Mut i Nu!
—Zacaries Mur i Cec.
—Xst, xst.
—Ah, doncs què? Veniu d’Emili Cuguç, potser?
—Vinc de vidu, yes.
—Un altre antic amant de la dona a qui el clamp del suc vital se li desbota, i amén?
—Ai llas, el dull esbotzat, yes, yes! El drakkar a can pistraus, ves, com qui diu!
—Forn crematori, eh?
—Forn, forn, pel que em comuniquen.
—Ningú gaire conegut, aquest camí?
—Conegut no gens; al contrari, un “espectre” de la Ci Ai Ei. Ni de difunt pas que en puc dir el nom. Pas que el sàpiga de debò. Silvester i prou, l’en dèiem a casa.
—I con us assabentàveu que era mort?
—Un altre amant, qui treballà al Pentàgon, i qui a través l’espectre conegué la dona.
—La vostra dona es fa, es fa.
—Es feia i es fa; tret que es feia més que no es fa; els anys els desigs esmussen, sabeu?
—Prou, prou.
—No sé pas per què encara en dic la “meua” dona, si en aquest planeta la “meua” dona és ja la dona de tots — no hi ha pas cap altra dona en aquest planeta! Extingides, ca? Guaiteu al voltant vostre! Quanta de gent veieu passar per l’aeroport de Baltimore? Milions! I hi heu vist mai cap dona diguem-ne aquests darrers cinquanta anys?
—Mai, mai; mai cap; ara m’heu ben oberts els ulls. Tan bonic que era veure dones, Emili!
—“Standing on a corner watching all the girls go by. Brother you don’t know a nicer occupation; matter of fact, neither do I.”
—Exacte, crooner. Giving all the girls the eye. L’únic que duia joia a la visió — les dones. I sobretot les empantalonades molt estretament amb pantalons tots albs! Ah, llurs carranxes blanques impregnades de la sang del menstru pur!
—Notes de colors que ara hem perdut, pega humanitat!
—Pega humanitat, indeed! Només cal romandre parat davant l’aeroport i veure’n la fada gentada, i adonar-se’n com hem davallats a pregoneses abissals; cada dia som més pecs, més infames, més taüls!
—I això que havíem sobreviscuts incòlumes, com la resta dels ous als prestatges, quan el nostre petit bot de plaer fou envestit enmig l’exuberant oceà per aquella virolada embarcació enorme. Un cuirassat pintat en xaró albardà que només ens sacsava com si érem aixarop o opopònac. La festa d’en acabat... quan tots ens vèiem si fa no fa fal·laçment sencers, i cap dels ous als estatgers ni mica asclat, i ens llençàrem doncs, ebris, als xampanys, als etzigoris i les gatzares, a les orgies, on n’acabàvem tots macats, i alguns àdhuc mancant quan en llegírem els capbreus, ço és, els compta-rols. Car... On eren les dones? Totes ofegades? O se les enduien les ventegades del tifó a illes de paradís? Escac i mat... cada ou intacte, mes cada dona fosa! Quin intercanvi ni malbargany més balafiós!
—Malfiem-nos-en!
—Tot ve del gos dels veïns. Quan el gos dels veïns em va robar les ulleres, vaig perdre la visió de les dones. No n’he vista mai cap altra mai enlloc! No sé pas el vostre cas...
—El meu cas? També un gos... O espereu... Covat, encara covat. No havent desclòs, com qui diu. Covat com un ou fòssil, així és com em veig i sent; covat pel peu d’un dels arcs del pont, sí, exacte: com ou en aixella, ben arrupidet, arrapadet, mig colgadet, dins l’exigu espai on l’angle molt agut toca terra, esperant, al no gens conspicu, mig ocult, vèrtex del pont, sempre esperant... ara esperant-hi la inundació, o l’incendi, o les piques burxant insistents de l’horda invasora qui si m’hi trobés m’espellava de viu en viu; car intentava d’amagar-me’ls. Per això romanc a l’ou, perquè no vull que em coguin amb llurs nocions corsecadores...
—Ben fet. Quant als meus veïns, els veïns del gos lladre, doncs són rudes, pagesívols, armats; em feia basarda d’atansar-m’hi, no fos cas que no els trobés aquell dia prou de filis; mes hi havia sentit grasses rialles, i vaig gosar doncs a provar de veure si hi treia una micoia el nas, i si xerrant, xerrant, no feia un vaitot prou coratjós i els demanava si veien enlloc rondar les ulleres, potser a les quadres, o als garatges, o a qualque lloc o altre pel mas desolat. Me’n record que havia plogut força, i tot i que els veïns hi tenien un caminet fet de sacs estesos que anava a parar fins a les taules desparades de vora l’era, m’estimava més de trepitjar al cantó dels sacs, fent petjades al fang.
—Jaquint la vostra marca al món, ja ho veig, no fos cas també que fos al capdavall allò darrer que mai no jaquíssiu.
—Creieu? No sé pas si em perdia per consideracions tan pregones ni laberints tan “existencials”. Al capdavall només anava a rembre les ulleres amb les quals havia vistes tantes de coses remarcables, incloses dones sensacionals i tot. Bé, tant se val. La qüestió que, fora, no s’hi veia ningú. Potser suara que començava de ploure a bots i barrals, es ficaven dins, i ara, mig pets, potser ni se n’havien assabentat que ja no ploïa. O, qui sap; potser s’estimaven més restar dins, o no tenien res a fer-hi fora. I... a qui anava a saludar sense ningú fora, doncs? Romania perplex; hesitava a apitrar i trepitjar endavant, i llavors arriscar-me a trucar.
—Si haguéssiu pres exemple de n’Abd el-Qrim Qatalà. Damunt un ase, molt dignament portava un llençol estès; els invasors mateixos el respectaven. S’escau que un escamot es banyaven al riu, rucs soldats fent el ruc a l’aigua; algú va veure el llençol i en Qrim a cavall, i digué: És ell, és ell; és en Qrim; en Qrim, sol, qui es ret... Nus tots plegats tal com eren, s’aixecaren i esdevingueren erts, i el saludaren militarment, retuts ells mateixos al seu encant d’heroic campió qui, amb inoït coratge, desféu i esclafà els més criminals exèrcits de la història (gavatxs i xarnecs, kanieixna, selbsverstänlich); alguns dels soldats enemics trempaven de valent, no se’n podien pas estar!
—No; al contrari. De gairell me n’adonava que una de les taules encara estava mig parada; amb la gana que duia, i tots aquells triangles gegantins de formatges assortits sota les campanes de vidre, ei, sense mirar-hi gaire prim, amunt i som-hi, i n’endrapava, sense tastar, tants com em semblava.
—Hi ha res més bonic que la primavera? No!
—Us en recordeu d’aquelles entitats encantadores? Aquelles entitats qui no pagaven mai cap multa sinó amb llur baldufari fimbrós o madur culàs?
—Les dones?
—De prop sempre m’han fet por. De lluny, tot el que vulgueu.
—Millor eu! Només ben encotonat dins el cotó de la boira, benèvol, n’excel·leixc, en la imaginada relació! Dins la boira, hi sóc com dins mon nimbe o gambuix; i amb quin plaer no hi sóc, niu esfèric que m’embolcalla molt dolç, sempre limitat per les meues projeccions eidolòniques, idíl·liques, idònies, que tanmateix van rodolant exactament i il·limitadament devers on hec sempre la intenció d’anar!
—Perfectament i molt poètica mes, Eleuteri!
—A la dula, a lloure, controlat per no ningú, cap indiscutible de l’únic ou elàstic existent, indiferent als orbs esguards dels qui no hi són, campant-me-la agrest.
—Com quan hom és sol a l’hortet, cantant a les plantes en rus amb la veu d’en Dino o en Sinatra.
—Emili, hi toqueu.
—Vidu rehabilitat, per sempre més ignoraré els sanglots a les clavegueres que s’empassen els morts.
—Fareu com eu. Badant, estàtic, als aeroports. Trobant només vàlues d’enyor a llibres i a rars escrits. Vàlues, és a dir, tocs textuals qui evoquen i descolguen memòries íntimes que et fan viure doblement.
—Direu què hi feia, com un estaquirot, esperant qualque senyal de vida, ni que només fossin lladrucs del gos cleptòman.
—A l’atzareta, a mercè de maltempsades i atzagaiades rai.
—A l’estiribel, hò; a mercè de llamps, ferros roents, i els sòlits aeròlits aleatoris.
—A la intempèrie, doncs, sota els estels glaçats i les pluges boges. No hi ha millor indret. Potser em trobeu un bri sociòpata, amb la meua devoció per les boires, el vagons refrigerats, les neus, els caramells, les cristal·litzacions, les lentes anàlisis dels vols dels ocells, i llavors d’altres catarsis esporàdiques, d’altres lleterades compassades, bromeres de somni, ascles que es baden als vessants dels volcans...
—S’estimbava el jorn; les cogitacions i el llanguiment, i la repel·lent estètica del mas dels reclusius, endogàmics, veïns, em duien a emetre electromagnètics maelstroms, raigs gamma i infraroigs que les remoteses astrofísiques devien destarotar (car res en la gàbia d’aquest univers sense dones no és inconseqüent), mes que, a tots ops, obversament, no afectaven pas en re conspicu les propinqüitats.
—La migdiada dels herois dura sovint una eternitat.
—A les fotos sempre hi estic fotent cara de fàstic o de disgustat... tret que no pas devers les generacions futures...(o potser també, per què no?), mes sobretot cal dir que estic disgustat i fastiguejat pel fotògraf. O per qui fos qui m’ullés per l’esquerda.
—Teníeu por davant la porta, Emili?
—M’hi escaguissava com quan la cap d’escola em convocava acompanyat de cap de mos fills molt pecadors. Encara hi havien dones, Eleuteri, i manaven molt; encara n’hi havia, encara; car encara no havia perdudes les ulleres.
—De mena inquisidors; tan “morals”, és a dir, plens de merda. Llurs llambrecs fiscalitzadors us glacen: us incriminen, us imputen qui sap els crims que només rauen a llurs putrefactes melons. Només saben noure, psicòpates de cadafal.
—“Eren les cinc del vespre, Silvester, em dius on érets?” “Era voltat de neu insalvable, directora; dins l’hivernacle, atrapat per neu fins la teulada; i tot enlluernat: licantrop, els escotomes m’esborren l’objecte del meu foll escorcoll. A l’aeroport, hi perdia la mare; vestida de blanc, autònoma, traspassava els magatzems ràpidament, no trobant obstacles enlloc, mentre jo només ensopegava en tota mena de nyaps, noses, objectes, agents.”
—Silvester, es deia, com el drut d’adés, com el mort.
—Com el qui ens somiava, agonitzant.
—Un home acomplit.
—Li besaré el front.
—Molt us honora besar-lo entre banyes abans hom no l’incineri, mes... ai, que potser li regalarà la midalina (una altra molt verinosa ptomaïna extreta de la carn pútrida). No m’alta mai tocar ningú: haptotròpic, em sembla que en diu el diccionari.
—Ja ho sé, Eliseu, vull dir, Eleuteri.
—Vaig com cal, distribuint (si mai cal gens) carícies amb didalets als dits.
—Putrescina, cadaverina... No us penseu pas que no em fan por. Com sempre, “bètic”, xarrupant les rerialles de lleterades alfes als traus de la deessa, i d’ací em venien no pas poques malalties venèries... i de les altres molt menys interessants... mes com ho diré...? Prou l’haig d’honorar d’una manera o altra. Això els dec, als amants, un camí palmats, ai. A trenc de plorar-lo, m’hi passaré qualsque hores, mà-pla, esguardant-me créixer les ungles.
—Cal dur una llimona a la butxaca. Molt desinfectant.
—Això és molt d’adolescent. No en fa pocs, d’anys, que hem crescut. La vida se t’escurça sola.
—D’altra banda, què. Ni aventures, ni violències ni cardamentes, no volen dir re si saps que, enjondre, de la vida, no en roman memòria. De cap dels episodis, aup, ni molla.
—Esmentaré la unió, la solidaritat; que estem perduts si hom no comparteix...
—Hom jeu en grumolls, amb arestes i fiblons oblics i inadequats que causen freqüents infidelitats.
—És el sòlit binomi del dimoni i la gelosia; és l’etern partidet al carrer.
—Partidet de què?
—Una pilota o altra. Son pare havia anat pagant els altres nyèbits del carrer, generació rere generació; perquè permetessin que jugués el grandolàs, en Silvester, l’estranyet; tret que, si mai hagués fet un gol, el sotjador impertèrrit l’hauria occit; és que de petit el grandolàs havia mort el germà del militar vigilant; un pic on en Silvester havia fet un gol i el germà deia que era de trampa; cada dia un partidet, d’ençà de feia cinquanta anys; el militar amb pistola lluent, molt mudat, amb l’uniforme d’alt grau; rere el canó del mut acusador sempre havia sabut en Silvester els dies de la seua vida; al capdavall li féu un obsequi: un feix de fulls grocs, un full per cascun dels dies on havia sobreviscut; el vell vigilant el va perdonar; es veu que ja en tenia prou; a més, el grandolàs es trobava malalt de greu malaltia...
—Fulls grocs? Què hi devia haver escrit?
—Era un dibuix gradual que es resolia en el gos qui ens lilà les ulleres.
—Amb basarda ens arrupim davant la porta on acariobionts i eucarionts, com tot altre component de cèl·lula simple i complexa, tot organisme ni parènquima, doncs, com tota altra idea antològica d’ésser o ens, si fa no fa de qualque dimensió o altra, cúbics i trapezoèdrics, prou fórem obliterats només amb una mossegada a la febrida esfera on esquemàtics ens desem. Cauts, rai. I... era, a més de lladre, el vostre gos, lladrador?
—No; molt bare, traïdor; només lladra quan no hi sóc. Estrany, ara que ho dieu. Vaig tombar-me i hi havia la dona al balcó, cariàtide mal col·locada. Tornava en fosca nit plujosa, amb un paraigua negre romput al capdamunt... La noia hostilitzada parava al lluny... Hi havien animalets qui em fiblaven a tort i a dret, insectes de gèneres (o se’n diu filiacions?) molt diferents, com petites recances d’aquell a qui li requen molts de fets, forfets. Amb el bastó del paraigua haig d’esfereir guineus, opòssums, rabassos, úrsids, llúdries, coiots... llurs dents i ferramentes; llurs ullals... i cap no diu re; no borden ni lladren, ni ganyolen ni buixeixen, no; només ho fan quan no hi sóc. I llavors hi ha un diari groc, gros, enjòlit, fugint, alat, del fred. El marrec qui adés s’hi havia embolicat, amb els seus mitjons caiguts, el seu trist vult famèlic, anant, desnonat, potser descobrirà la noia hostilitzada, a la cantonada del parc, on algú (ah, les recances dels fets que tant no em requen... com em fiblen i em fan córrer, lluny dels insectes de la inútil consciència!), algú, dic, algú l’havia jaquida per morta, en acabat d’haver tractat d’escanyar-la i tot.
—La dona glaçada, al balcó. Encara la vau doncs veure un darrer camí, no fa gaire.
—Hò! D’esquitllèbit, tombant el cap, rere la fosquedat del paraigua intermitent.
—Què us hi volia?
—Qui? La grisa parella de mitja edat tirant a puretes? Em diuen discretament com els sap de greu que mon pare sigui mort. No (els dic), no; mon pare no és mort. Ah (fan), com sabíem que el teníeu tan malalt. Llavors hi he consirat. On és, el pare? Foragitat, marginat, esbaldregat, mig fet malbé, fiblat per interminables reguitzells de regirells, rebregat de dolors, cargolat per torçons i espoderaments, l’havia abandonat a les portes de la clínica... O eren les basques que em pujaven? Car aleshores havien eixits ells, els vasts botxins; amples, panxuts, carnífexs amb carnussos, farnats regalimosos d’icors, de limfes, flegmes, sabes, sangs... amb caps d’animals (bípedes i quadrúpedes; reses i simis; i humans) morts a l’escorxador interior... a nodrir-hi ferotges carnívors qui de fora, lluny, s’atansaven horabaixa... tornem-hi... guineus, opòssums, rabassos, úrsids, llúdries, coiots...
—La dona al balcó, què us hi volia? I el gos? El gos eixia amb els carnífexs? Portava ulleres? O, millor, us les portava, no pas, set-ciències, al seu nas o musell; us les portava entre dents, oferiment?
—M’atabaleu, m’atabaleu. Amb aquell espavent (mon pare mort), només volia cuitar a amagar-me, difident, sota el pont, com qui diu cobrint-me el cap amb cendres, rostant remordiments.
—Quin episodi més convulsiu, doncs. Sense pare, orfe. Sense dona, sol. Sense ulleres, invàlid... I vidu novament!
—Món de vidus, on adeleradament tots els grans amants l’espitxen, i sense contemplacions! Món naquis, doncs, on trobes que hi manca el millor assaonament. Tret que cal fer-s’hi fort, no fos cas. No fos cas que, contra tota esperança, l’esperança reflorís.
—Malgrat tots els succints eslògans, la cohesió del vostre discurs pateix punxades rai, com pneumàtic de bicicleta perseguit per aces de reblons. El grau tremolenc on es projecten les vostres dinàmiques maquinacions traeix la corba de la cresta de l’onada que amenaçaria d’estavellar-se en malson, d’estellar-se en teulissos, ancolles, òstracons, de dites impressions ressons fragmentaris confusionaris incomplets.
—Bromera de cresp d’onada. Träume sind Schäume. D’altra banda sense dones... sense dona... On tan desnerit i sotmès a la meua dona, un camí desapareguda, doncs... esdevinc ara molt nerviüt i àdhuc agressiu envers les condicions diguem-ne vitals, enantiòdrom, home de corretja i coratge, estort.
—Enantiòdrom... Trop que darrerement molt empreu.
—Pel tropisme constant que m’empeny devers l’estrany; què hi voleu fer?
—Enantiòdrom, doncs, voleu dir, com el vell morent qui, a trenc de tancar la breu finestra a l’ésser, ço és, a la vida... hi fa un cop d’ull un darrer camí, per a reviure’n els millors i pitjors episodis, de recules, revisant-los rabentment, en un tres i no res, per a tancar, com els ulls, la fonedissa finestreta entre no re i no re justament al punt on, naixent, casualment se li havia obert.
—No sé pas vós, jo encara no hi sóc, en aqueixes angoixes, angúnies. Enantiòdrom, doncs, encara vivaç, vital, ço és, encara viu, amb energia, fent el contrari del que feia. Si era així, ara sóc aixà! Els signes palingenètics m’han capgirat com un mitjó; caic en satori, en anagnòrisi, i ara tot ho veig clar, ho reconec, i dic: Daixtò tü, buòge moi! (I ara, verge!) Sencer! Sóc home amb totes les de la llei, i contra el setge que s’atansa, imminent, em tornen els atributs. Sóc qui tot ho manega com cal. Qui pren la paella pel mànec, i sap que el cel no és pas paella castanyera. Qui a l’hora de la veritat ni s’engargussa ni encalla. Descloent-se encontinent d’ínclit estrateg; de tota fusta ni de tot moble, fent llenya. I emmagatzemant llegums eixuts... trumfes cebes carbasses cols pomes codonys... I penjant herbes i pebrotets, rasts d’alls... bolets, rels... Desant xufles, cacauets...
—Fútil argila de paracaigudista qui, ascètic, pervers, s’adiava a espetegar, romàntic, bufanúvols, de bell nou al tarter del mèdol, “a les pedres”, on, sense les noses grogues de les teranyines nocturnals del “torrent de la consciència”, la lluita entre la canalla no tenia lloc, estrenus marrecs, nyèbits i galifardeus nus i arrapats damunt un terra de vidres (el primer de caure, tot encetat, insígnies de la vençó), tret que hom va créixer, i, petit a petit, peti qui peti, les partícules rigoroses del coratge se li anaren esvaint... i esdevingué bon ciutadà somnolent, impecablement conformat, no fos cas que rebés molt més que ja no rebia de petit.
—Un darrer vaitot, yes. Car sense dones, prou tot és permès! Les dones eren “déu”, eina de tortura qui ens colla el cervell perquè no es desenvolupi sinó en gargot, tumor, grotesca excreció.
—Nòmades de bell nou; prosaicament retuts a l’ocurrència qui capriciosa se’ns presenti.
—Ruïnes sacres, paganes, pertot. Ja mai pus acollonits. Car només les dones ens acollonien, capaven.
—Perllongat fenomen d’atrició, les repercussions del qual tot solaç ni mascle assoliment ens osta, i les vicissituds subseqüents ho subratllen. Un camí enjovat pel cony, ja no vals sinó per a sínia eterna. Servem, presoners, els mateixos criteris que morses i dugongs al zoo. Demà serà ahir.
—El meu marit s’hi coneix, davant coneguts em vantava la dona, sense vantar-me gens, només dient que, anorc, li sóc tot submís, sotmès. Car calia esmolar l’orella, atès que en realitat deia: Mon mari est une conne de soeur.
—Qui escolta de debò? Balbs, mesells, no escandallem mai prou.
—Emmurriats ximpanzés qui realitzàvem els prodigis requisits; i doncs, aprovats, hom ens mantenia mig nodrits. Desumflats, sense ínfules de futur. Tret que això... s’ha acabat!
—Què féreu? Us armàreu?
—I com ho saps! Trac del formol oblidat dels mals endreços l’eflorescent carcassa de l’escopeta dels rebesavis. Tantost ixi el gos, és pell.
—Què en féreu amb les ulleres?
—Carallot! Les xemicava... perquè no fossin redescobertes ni fòssils.
—Enantiòdrom.
—Car qui vol perdre-hi més temps?
—Sempre és massa tard, com deia aquell.
—Amb tota la raó.
—No dic pas que no.
—Fins a una altra.
—Qui sap.



~0~0~



Marieta Culcagat! This is your life!!!


[Primera part. Filmet de fa seixanta-set anys. La meua padrina (mon àvia de part de pare) tapant-se el nas, alhora que m’atzufa un calbot: “What’s that awful stink? Did you forget to wipe your ass... again, Marieta!”]

[Segona part. Filmet d’ahir mateix. La meua néta, tapant-se el nas alhora que branda un índex monitor: “What’s that awful stink? Did you forget to wipe your ass... again, Marieta!”]



~0~0~