Jakarta ‘86 — perkara belakang [1]

Jakarta ‘86 — perkara belakang —


—Eleuteri, l’altre dia la dona em diu Vés i escombra l’escaleta; i doncs l’escombrava i em vaig trobar un condonet dins son sobret, no pas gens encetadet; i ara em dic Un condonet, un condonet! i n’estava tan contentet que no cabia a les calcetes, i vaig dir Ai, carall, què en faré, què en faré...? En faré un ninotet bufant-hi i umflant-lo i cargolant-lo així i aixà, estrafent-hi un animal o altre, amb orelles i banyes, i potes i cua, i així anar fent...? I és clar el dubte s’instal·lava i oblidava d’escombrar i tot. I llavors em temia que no em caigués qualque clatellot, i escombrava de valent, i, escombrant escombrant, anava enraonant amb jo mateix, i gosava pensar àdhuc greus gosadies, com ara...

—Com ara... O...? O potser algun dia gosaré trempar d’amagatotis i calar-me’l a fons, fins arran la rel de la xil·leta... i llavors... i llavors...

—I llavors qui em cardaré...!

—Em posaré ben posadet al replà de baix de tot de l’escaleta, trempant com un camell i amb el condó ben acalat i lluent, i hi esperaré cap casual doneta qui vulgui obrir-se’m de cuixetes perquè la xil·leta meua faci humils estralls a sos sacres orificis...

—Oh... Oh... Oh... oh... oh... senyora, senyoreta, sor, nena, gossa, camella, cangura, hiena, gata-moixa, mosca, guilla, fura, vaca, cavallot...?

—O...

—O quina triaré sinó...?

—O gosaré triar-ne cap...? Quantes no em fotran tot seguit un gec de mastegots...? Quantes no correran pèrfides a denunciar’m a la dona o a cap dels seus molt agressius amants...? Quants de tacons no patiré abans ningú no se m’obri per distracció...?

—Saps què, saps què...?

—Aquell condó més m’hauria valgut trobar-me’l ja usat; amb la lleterada dins, l’omplia en acabat de bitè i altra vianda i, fet salsitxa, el donava al gat.

—Ni vu ni connu. Si ningú se n’adona, no hi ha pecat.


~0~0~


—Eleuteri, la dona em creuclava a la gegantina creu de ferro feta dels vits trempats dels seus innombrables amants. Ah crucifix on patir-hi és paradís!


~0~0~


[—Amb quina estupor de datpelcul no em sobtava cagant xil·les!

Tret que...

No era pas que ningú o altre em donés constantment pel cul...

És que tot cagant, cagava cada cop vits, matrassos, faves, xil·les, pixes, fal·lus, atzebs... Cagava titoles, xirimbergues, caralls... Cagava cigalots... Cigalots trempats, bategosos, roents, estridents...

Que s’escorrien en corglaçadors sanglots...

Cigalots foramesura, plorosos, orfes, àzigs, sol-i-verns, morents... Perint d’un atac demolidor d’orgasme immediat...

Tota llur vida... efímera boja escorreguda... entre l’acte inaugural de l’eixir esfínter avall...

I el terrorífic patatxap del caure de morros a l’enlleteradat fons de l’orinal rovellat.]


~0~0~


—Sobre el masoquisme, Eleuteri, sabeu...?

—Ici donc mes réflexions sur le sujet... [li ho diré en el vernacle patuès dialectal regionalista] [hom s’indigeneix (o indigenitza) i comença d’enraonar com enraona el poble, i el poble llavors aprecia bontròs, i hom en rep qualque petit prèmit i tot____un fruit exòtic, un plat d’insectes rostits, qualque altra llepolia inextricable...]

—Le “bon” masochiste est l’ennemi furtif mais conscient des deux pires tyrannies jamais inventées par la nature — celle du temps... et celle de la mort.

—D’abord, idéalement, en allongeant le désir sans attendre jamais a la jouissance... le temps perd emprise... les temps s’écroule... tu crois pouvoir même l’abolir...

—Après, ainsi en perdant substance... ton “moi” devenant de plus en plus défait (c’est pour ça que tu aimes la défaite)... la mort a de moins en moins d’espace où mettre sa griffe... Ah... si idéalement tu pouvais être si insignifiant... que tu étais déjà devenu rien...! Alors la mort ne pourrai pas t’attendre... car seul qui est (quelque chose) meurt... Celui qui n’est pas ne peut pas mourir...


~0~0~


—Donc, petit resumé pour les autres patoisants:

—Masoquista — subversiu contra les dues pitjors tiranies — la del temps i la de la mort.

—Perllongant el desig i no arribant mai al goig... el temps és abolit____o en tot cas força distorsionat...

—Esdevenint menys i menys... desfent-te... (és per això que tant no t’alta la desfeta!)... el teu propi “tu” perdent substància, i doncs volum i consistència... la mort cada cop té menys i menys per a engrapar...

—Si fossis tan poc que poguessis arribar a no ésser res... Ah, desig! — llavors la mort no et podria prendre per enlloc...

—Si ets no re, no mors... car només allò que és (quelcom) mor.


~0~0~


—En Joyce, Eleuteri, les pulsions que el percudien eren les de la coneixença pus tost que les del desig; se’l menjava el deler de saber; saber com l’altre (ço és, la dona, mes també l’amant, i al capdavall els adúlters, els conqueridors del territori defès) fan de debò la feina; deler també de saber com se sent el banyut mateix (la “víctima”); set de conèixer, doncs, més que no pas desig de trempera “perversa”, “anormal”... o de joia de l’haver sabut fer impunement (ço és, sense conseqüències “greus”) allò que els ignorants i els pobres convencionals burgesos troben “prohibit”, “lleig”, “enemic”, “subversiu”, “contraproduent”...

—Si s’hagués procurada una dona més educada, hi hauria reeixit. Com jo, Eleuteri. Aquest és mon cas.

—Joyce’s blue dream implemented. Remastered____ by the imperatrix____

—Tot el que més vol la fantasia dels banyuts vocacionals, jo ho vivia____a la carn... El viatge de lluna de mel de la dona amb un dels seus druts o altre, i això durant setmanes senceres; el seu retorn...

—El seu retorn a l’Ítaca del fidel merdetes qui grua tractar-la tan dolçament i agraïda: li té la casa tota relluent, li té els fills magníficament peixats i pujats, li té el merescut repòs de guerrera del sexe tot acunçat: pomadetes, llençols, somriures, preances, tovors, pau.

—L’assidu banyut muny llavors tubets i tubets de crema bona i li embroca les roents i fervents zones les quals, ençà de les friccions amoroses concomitants als actes cardaires més ardus, esdevenien per a ell zones molt coltes de llur batalla molt afrodisíaca... Quin carnatge al cos adorat de la dona! Aquells homenots, si hi van fort...! Ah, colem-les, colem-les, agenollats, fem-los totes les honors... zones estimades... que el devot cuguç ompl de tremolencs estimets... zones, zones... zones a genolls, colzes, galtes, esquena, lloms... per on els ossos castigats capllevarien... als isquis, jotfot, a les símfisis de l’os bertran que afloren la pell al capdamunt de les natges... delicades zones doncs que per l’estrenu fregadís patiren petites nafres... i pel bel·licós fregament oimés no pas sovint només amb l’objecte mascle mateix... ans amb el suplementari del terra impiadós de rajoles, o la rude catifa, i la mal trobada cantonada del dur moble... àdhuc del sotrac de la rebel blava renascuda barba de l’ultra-valent qui brau hi anava, bregant fins ben entrada la matinada!

—Vine’m que dolçament i molt agraïda no et guareixi, aventurera coloma qui ençà de l’ardu exòtic viatge tornes a betzef nafrada pels fets cruels de l’exterior lasciu i els homenots massa mascles.

—Amb ham i sense, lluny de casa, paranys i bertrols sens límits.

—Fins la més divina ni omnipotent de les colomes a mant de llaç ha de lleixar-hi plomes.


~0~0~


—No cal ésser gaire savi per a adonar-se que, atès que hem tinguda la dissort de néixer, el que cal sobretot ara és alleujar la maligna càrrega del viure, i que doncs cal també prou bonhomia, bona dosi d’amatent indulgència, devers l’impuls naturalment poliàndric de totes les sanes femelles.

—Prou és palès, Eleuteri.

—Només l’home irrecuperablement llondro (prou n’abunden per a vergonya d’aquest món esguerrat) falleix de capir-ne l’evidència, no pas? No pas?


~0~0~


—Cardaire pels descosits se’n ve de mena.

—Al bell començament de nostres relacions, perquè havia festejat innocentment una miqueta amb una noia qui em demanava quelcom referent a mos carrinclons escrits, la dona una mica més tard se’m ficava feta una fera. T’he dit que aquí només fic banyes jo! Com, força ploramicós, li comentés a mon sogre l’esdeveniment un vespre on érem sols a casa i la fèiem petar emparats per una ampolla de whisky i uns panellets, em va dir Sí ves, desgraciat que ets; la nena ha heretats sens dubte els trets de son caràcter de la “meua” dona, car si els hagués heretats de manguis, rai, noi; li ficaves totes les banyes del món, i ella, com jo ara, feliç d’allò pus.

—Ja sé doncs què contestaré si mai un gendre ve a ploriquejar’m que només és la “seua” dona qui té dret a cardar amb qui vol. Sí ves, dissortat! Aquesta és la que t’ha tocada! La “meua” filla heretava exclusivament els trets genètics de sa mare, no pas els “meus” (posat que cap no en tingui, pobre de mi!), car no hi ha ningú al món que porti les pobladíssimes banyes amb més bon equilibri que ja no faig.


~0~0~


—Dominació constructiva, se’n diu.

—La dona m’ho ha explicat perfectament.

—Les mantes lleterades alienes a son cony i glutis, són el gluten, la cola, l’argamassa que sospedra i reforça la construcció de la nostra unió intrencable de muller imperial i maridet sotmès.


~0~0~


—El babau baró [Sacher Masoch] va dir que un hom de dominat de debò no en fóra mai fins que la dona no fos intel·lectualment i financerament el seu superior, tant per carrera com per habilitat i per intel·ligència... Que ambtant tot era farsa, paperets distribuïts... i sovint pel comediant “màrtir” mateix.

—Catamarg anava, pobre home. Les nostres — oi germans qui a les veres osques ens rabegem? — les nostres ens guanyen en tot.

—La “meua” em guanya en tot; dicta sens trava: tota iniciativa, decisió, despesa, entomada de vit roent... Només sa voluntat mana. És ella només qui defineix, estableix, la realitat, la veritat.

—Sóc un sotmès perfeccionat!

—(Ganyotetes de benaurat merdetes a l’espill.)


~0~0~


—Situació preliminar; predisposició: la deessa és alfa, establerta, activa, llibertina; tu, el seu tímid annex, ets beta, passiu, incapaç, capat, escopòfil, voyeur.

—Començament: sotmès de bon antuvi; la deessa et diu, abans de casar-se’t, que ella té el control de la seua sexualitat; això vol dir, per a ella, que encara està molt enamorada d’un amant seu correntment rere el cortinatge ferri, en contrada çoviètica, i, damunt, casat i afillat, només podent tornar a l’Europa capitalista de lluny en lluny, en viatge acadèmic de tres a cinc mesos i prou, i que tantost l’amant farà de bell nou cap, ella és totalment seu; la conseqüència del control de la sexualitat per part de la deessa porta concomitant el control de la sexualitat del cuguç; on la deessa estableix de bon principi que té llibertat per a jeure amb tothom altri... i tu amb ningú altre... que (si de cas, qui sap... i en acabat de fort estrenu de mai no assolir... permís) amb ella... I llavors el panorama és clar, i les dues conseqüències són lògiques i força ràpides: emasculació i feminització.

—Emasculació: la deessa porta els collons, se’ls ha guanyats, d’on que tu els hagis tantost perduts; totes les decisions i iniciatives són exclusivament seues; la disposició dels diners només li pertany a ella; totes les teues despeses han d’ésser expressament permeses per ella; quant a les seues, tu no n’has de fotre re. Pel que fa al sexe, la condició continua com al començament; ella jeu amb qui vol, i dins dels estrets paràmetres permesos, on només el seu orgasme compta, tu només podries fer-ho amb ella — ep, si mai t’ho permet, cada cop atorgant-ho més de lluny en lluny — fins que la finestra de la minsa oportunitat cardaire naturalment no es fon... Així mateix, cada cop que la deessa s’ofereix a cap nou drut, aquest es masculinitza encara pus, en un grau diguem-ne si fa no fa proporcional a la teua feminització.

—Feminització: esdevingut dona segons els paradigmes de l’antiga escola d’ignorants on el mascle era patró de tot i la femella de no re, tu ets la nova femella. En esdevenir femella, se segueix que el teu sexe no sigui ja de mascle; i doncs, no pots actuar com a mascle; tot acte sexual permès per la deessa és reservat als homes de veritat amb els quals jeu com li convé i amb qui fa el que vol, assenyaladament actes que l’annex molt timorat mai no ha fets ni en períodes de llunyana bonança; pots, això sí, a manament d’ella, fer-la orgàsticament gaudir a tall d’amiga íntima, ergo, amb la llengüeta, amb el nasset, amb els ditets.

—Què voleu, Eleuteri? És així; les coses com són.


~0~0~


—Les banyes del banyut.

—Aqueixa condició d’extrema feminització, on el sotmès esdevé femella____el seu aparell genitori si fa no fa masculí transformat ara en aparell genitori si fa no fa femení, ço que al mateix temps indica al mascle la seua disponibilitat sexual, com si el cuguç cridés al mascle Guaita, amat, també tinc un cony qui a ton lleure a lloure et pots cardar... explica el fenomen dels “altres” banyuts.

—Car de sempre el més banyut ha estat el més poderós dels mascles. Com es menja doncs que, en acabat, també l’universalment ridiculitzat dels pseudo-mascles es trobi amb el front bellament ornat...? La transferència de banyes, per conducte de la calda deessa, explica perfectament el fet. Com el mascle es carda la femella, el marit, ell mateix tornat femella, també les rep. Aquest, Eleuteri, és, psicològicament, el secret.


~0~0~


—Cert que quan em vanta de faisó aparentment desproporcionada les proeses sexuals de sos druts, creuríeu, Eleuteri, que la dona ho diu també per a impressionar i esfereir el cagadet cuguç; com qui diu, “pour épater le cocu”.

—Sí ves, això mateix m’havia sospitat qualque vergonyós instant de malaltissa descreença____

—Fins que, metamorfosat en borinot, espiadimonis, bufaforats, per cap trau no en guip (abans aparatosa descoberta on rebre rai en acabat), en desconfit llit de batalla, les èpiques lúbriques heroïcitats.

—La dona es queda sempre curta en ses molt coltes, ara fil per randa cregudes, apocalipsis, revelacions.


~0~0~


—I si es fotessin el nas al cul?

—Eleuteri, a un altre d’aquells malparits xarfarders, de qui el desig sobirà és de fer mal, i qui l’altre dia se m’atansa molt furtivament per a avisar’m que ha vista la dona amb algú i “molt es tem que s’entenen”, li dic —My wife, why should I care with whom she fucks? It ain’t as if she were my Siamese twin. Roman amb un pam de nas, i jo secretament enjogassat.

—No és pas dolenta la rèplica, dic.


~0~0~


—Per què aprenc vocabulari?

—Doncs ran d’aquest esdeveniment traumàtic.

—Era encara jovenet (els dotze els tretze) i estava secretament enamorat d’una xiqueta de la meua classe, i un migdia tota l’escola, per ordre bisbètica del bisbe de la vila (manaven els feixistes i capellans, justament com ara), suposadament per tal d’aprendre “història de la bona”, atenguérem al Principal una funció (especial per als pipiolis estudiants) d’una altra d’aquelles caguerades hollywoodianes que en aquest cas es deia “Els deu manaments”.

—Us ho voldreu creure, mes per un d’aquells atzars de l’asseure’s al teatre, qui se m’asseu a la vora...? No pas la xiqueta per la qual em delia secretament, mes millor encara! Una de les seues nou o deu germanes, una de les més grans. Una beutat de catorze anys o més, amb pits i tot, i cuixes, i cul, i llavis i qui sap part de l’allà baix boscós i flairós!

—Eren filles de militar, i doncs molt putes, com totes les filles dels militars. Com totes, ep, tret que siguin molt lletges... o maleïdes per qualque maledicció maligna... i llavors es fan monges, que és molt pitjor que ésser puta, és clar.

—Érem al teatre veient la faramalla, la farfutalla, les fades foteses dels americans “interpretant” les pudents cretinades dels jueus (o, en tot cas, les de llur molt repel·lent capellanufada), i a cau d’orella, amb la follia de l’inexpert rufià, li xiuxiuejava sòpits comentaris referents si fa no fa a les turpituds de l’espectacle, i potser aleshores a l’encop li bleixava sense adonar-me’n al tou del coll, i ella de sobte doncs en la lleu penombra (calia collons, car pler de fastigosos ulls d’ensotanats vigilants ens assetjaven) m’agafava d’amagat la mà i me la passava sota les faldilles part damunt les seues tendres blanques dolces suaus elàstiques molt finetes cuixes. Quin salt al cor! Seriosament, Eleuteri, escolteu, creia perir-hi.

—Toca, toca — deia —. Mon cresp vitel·lí esdevingut tot anserí.

—Què? — responguí...

—I ai, que amb aquell “què” carallot se n’adonava de l’ignorant que no sóc!

—I, massa poc... ja doncs no hi sucaré mai més. Encontinent es destrempava, se’m treia la balbota inútil mà del paradís eriçat de la seua cuixa, me la ficava amb un batzac damunt la freda cadira, s’aixecava amb un rebuf, i se n’anava enllà, segurament a seure al costat d’un mascle qui fotés cara d’ésser potser si més no un pèl menys ruc que no jo.

—Per això.


~0~0~


—Then in the middle of the transmittal meddled the addled no-mettle wittol, in brittle muddled piddling prattle that mollycoddled poodle of an old twat told his twaddle; thus he unsettlingly tattled:

—L’únic manament que de debò mana: oh tu, probe, microbià, contrariat, tan pron a oprobis, Emili, saps què, o millor quin...? Quin manament només has d’obeir? El d’idolatrar! Idolatra prou uxori la magnànima marcolfa de qui tot do no ix... ni mai cessa d’eixir! Idolatra-la fins a l’última momificació... i de tot altra cosa molt gloriós xauta-te’n.


~0~0~


—Lactucari de carranxa.

—Lactucari de carranxa
que sedec xarrup
(ah panacea opopònac
aigualit melós ruà!)

al veire tendre i vermell
de la dona adormida
qui tantost tornava de cardar

i on el Tarzan de torn
hi ha tot just espremuda
la seua galàctica cabalosa tija

mestrívola formidable
inestroncable calmant...


~0~0~


—Tornada.

—Si se m’eixarrancava
al veire amorós de la dona
hi xarrup de ver home
recents ambrosies.


~0~0~


—Tot mon poder rau en gens no tindre’n.

—Sabia que m’enganyava; no pas que s’ho amagués; cada nit tornant tota marcada amb tot de sagnants zones estifollades a genolls, colzes, esquena, paracolpi.

—I doncs que per què l’espiava...?

—Volia sàpiguer no pas amb qui m’enganyava, mes amb quants alhora.

—Per xo.


~0~0~


—Dies on potser li sóc especialment lúgubre o pansit o silent, em retreu mon “laconisme”...

—Mes encontinent hi entenc “laocconisme”, i em veig doncs lluitant heroicament i estrènua cada nit amb la meua serpeta intercrural, sense dir mai re...

—Només feixugament panteixant... i pensant en ella cardant-se qualque brau reguitzell o altre d’amants, qualque enfilall de braus jònecs, d’esversats braus, amb sémens profusos, en raigs recurrents, d’orgàstic eixiu, en folla exultació.


~0~0~


—Quan sóc a frec d’ofegar’m a la platja de les Grenadines, em ve a l’esment l’intercanvi de lletres entre la dona i un dels seus druts més constants; el passatge entranyable on ell li respon al que ella li havia escrit no feia pas gens. Havent-li confessat ella que, bo i volant damunt els Andes, tement-se que l’avió espatllat on anava no fos a trenc d’estavellar’s, en aquell instant suprem el seu darrer pensament havia estat per a ell, i on ell, com dic, responia que el mateix li esdevenia suara, just no feia tampoc gaire, aquell mateix mes i tot, damunt els Urals, quan el seu avió estossegós cuidava despenjar’s, i només a ella se n’anava son pensament final, i sóc com dic enfonsant-me, sens bleix, pou fosc infinit avall, i ja només sentia el caòtic bategar del cor de l’oceà, i el meu darrer pensament, és clar, també se’n va devers ells dos... Ah colta imatge, abraçats, plorosos, orgàstics, aitan dolçament ni enamoradament cardant.

—Ah pau de pou...

—Fins que ni sé ara pas com, com erupció o lleterada, tornava a capllevar pel cràter aquós.


~0~0~


—Sóc com mon amic el sofert Vulcà
qui sembla no saber mai sinó pencar.

Els maleïts xafarders m’atiaran en va;
desitjaven que anés a veure’ls cardar:
la meua dona amb qualque gran capità.

Si ho faig no faré pas com en Wtewael em pintà,
ans com el comprensiu Perugí em fa:
trempant com qualque furiós guarà!

El frustrat bugader prou se n’ha d’espinyar
si dona i soldat el dosser tornen a abaixar
i manxen envant com si res no s’ha esdevingut.

Cascú com és, i li cal fer el paperet rebut.

El mercurial missatger es fa fotre i tururut.

Jo fent fils d’or per a les crespines de la joventut
i la dona fent fills amb son molt valent drut

Fills qui després pujaré com complidor banyut
perquè siguin com llur ver pare glòries de l’Olimp.

(Si tots plegats grimpen, a llur ombra grimp).


~0~0~


—Un acolloniment màxim cal presentar quan la dona torna de cardar amb drut bestial — oi, Eleuteri? Si em passés pel cap de no fer prou bondat presentant-me com absolutament merdegosament bavosament sotmès, potser no m’ho voldria contar (no voldria presumir-ne) i com m’ho fotia en acabat, sense saber-ho amb pèls i senyals (mai millor dit), per a pelar-me-la?

—Atès, compreneu...? Atès que tota ma vida sexual rau en la vida sexual que ells es porten, la dona i els seus amants. No n’hi ha d’altra de permesa (no pas tampoc que calgui), sabeu...?


~0~0~


—Em diu la dona:

—Ver Home qui en veure’t tant desgraciadament cuguç s’apiadés de tu i triés en conseqüència de no fotre-se’m (brutalment com sempre tant no em lleu!) allí mateix, no fóra verament Ver! Al contrari, només es guanyava mon menyspreu i rebuig...

—I el de totes les dones!

—Car el Ver Home és un alfa a qui re no fa més temporalment feliç que de prendre el territori (o cony) a cap merdoset beta com tu.


~0~0~


—Em diu la dona (tantost son cony havia tastat desmesurat matràs de “Mandingo”, i jo li demanava humilment si no n’havia patit):

—I love it! I’m gonna do it a lot!


~0~0~


—CoQ10 (insistent remei).

—Em diu la dona (tot i que tinc un cor en prou bon estat):

—Better you take them pills daily; good remainder, you know!

[M’havia dit un instant abans: —De zéro à dix, tu est un dix! Tu est le cocu de référence, le cocu de cote maximale, donc un CoQ10!]


~0~0~


—Segons la dona tinc collonets de nen — i doncs serv el mateix coratge que cap nenet qui jamai no gens eixelebrat sempre fa bondat.


~0~0~


—Ares, altars.

—Com el bou cuguç, festejat, amb garlandes ornant-me les banyes, mentre em duen a l’escorxador____delitós sacrifici____de veure’m la dona violentament cardada pels autèntics mascles.


~0~0~


—Si la dona sembla viure per a dir-ho, jo haig de narrar-ho per a viure. Car si ella és dona d’acció, valquíria menja-mascles qui en acabat me’n diu un bon tros, jo, un dinguilla, un mistinguet, un cassigall, no gran cosa, si no ho escric no m’ho crec; només quan escric les seues batalles amoroses, com només quan escric els meus somnis, esdevenen de debò fets actuals, per mi a fons viscuts, guilloixats al meu sensori en memòries inesborrables.

—Quan veig d’altres llegir-ho, sovint, sent que s’escridassen, molt incrèduls: I els collons d’en Vamba! D’altres, més policials, amb posats escrofulosos, “llurs semblants representant follia”, em voldrien de mantinent mort sota tortura.


~0~0~


—Eleuteri, em diu la dona:

—Mili, “la nuit on baise deux ou trois fois; après je prétend n’avoir eu assez; je ne veux non plus harasser le gars s’il est crevé; ça l’humilierait”.


~0~0~


—Tèrbol cor nard.

—Sovint em vanta la dona que tinc un cor de nard
alhora carnal i immaculat.

—Amb molt de desig o d’intenció i no gens d’acompliment ni materialització
llas, massa tímid i polit,
òpal o àgata que al dit de l’efeminat es torna violetes.


~0~0~


—Anell simbolitza cony — caldria ensenyar el dit de l’anell per a dir Et donc pel cul o fes-te fotre, no pas el del mig; l’anell en la dona diu, tinc el cony ocupat; en l’home mon vit ocupa un cony.

—Eleuteri, no pas? Què en penseu?


~0~0~


—Coses de la dona, Eleuteri.

—Jo havent de votar doncs el que em diu de votar, car jo és clar que votaria l’esquerra més justa i redistributiva____mes ella, imperiosa, per descomptat, em fa votar els dretans més imperialistes i lladres.

—Sí ves, què hi farem! Esclavitzats i oprimits hauran d’esperar; allò de l’estòrcer’s és llarg.


~0~0~


—Em ve la dona a consolar...

—“Comprenc, cuguç, que estiguis frustrat, però no he pogut pas, avui... M’ha feta cosa, n’estava ell massa segur, allò m’ha destrempat... Ja saps que m’abelleix una miqueta més de festeig i de misteri... Tot ha anat massa ràpid... Tot just hem enllestit el sopar i em diu Pugem? Tinc a dalt una cambra emparaulada... El restaurant d’un hotel, el viu, allí m’ha convidat; em pensava que em diria de fer una passejada, abans, per a endolcir una miqueta la trobada, per a esturmassar o enfarcellar amb “romanç” el pallet, diguem-ne, per al passatge cap a l’aventura... Al cap i a la fi, què li costaven unes paraules de tendresa i suau picantor?”

—Ah, defectes del massa espitxat, i àvid, i tabalot, Eleuteri. Allò a tothom esqueixava la grua, o aixafava la guitarra, i fotia la festa enlaire.

—I al tit vostre... prou... pitjor (la trista rebentada) que no a ningú, sabeu?


~0~0~


[—M’aclareix la dona (quan cap dels Vers Homes m’adreça el signe del cornut):

Amb aqueixes dues banyes...

El gest s’aplicaria pus tost al banyut qui tingués permès de cardar’s la pròpia dona.

Foren les dues banyes qui es carden la mateixa dona.

La teua i “una [altra] peça prop del cul qui el fa cogul”, com digué el clàssic...

Exacte, la banya de l’amant i la banya del cuguç alhora (en diferent forat?).

(...)

—Tret que en el teu cas, rai.

Tu no tens dret de mai cardar-se-te’m. Ets un banyut immaculat.

El gest per a insultar’t com déu mana, ni l’han encara inventat.

(...)

—De tota manera, cap Ver Home poc tindria prou mans ni dits per a ensenyar’t quants d’ensems no se’m carden.

Si et calgués una banya per “cada peça”, malament rai.

On et cabien? Només tens un caparró; només tens un crani tot naquis.

El caldria potser un cap gros com un bosc.

Tantes branques, tantes banyes.

Hà!]


~0~0~


—És clar que...

—Sovint exagerem en la nostra passió uxòria...

—I com més petites fem les boles... més compensem... esdevenint hiperbòlics en les nostres lloances a la dona...

—És natural, és natural.


~0~0~


—Ella per llunyàries. Amb qui?

—I si em ficava com els altres soliu al llit, ho feia ple de dubtes i embasardit.

—Per viaranys i potges ses petges s’esvaeixen tantost sos peus, vellutats de molses, lleugerament les hi jaquien____polsim de papallona que s’enduu la brisaina.

—On? La dona hi fou?

—La dona, re; prou entretinguda amb els seus hobbies; per exemple, li lleu sovint, perquè li fa goig, que diferents fal·lus espeleòlegs li pessigollegin ensems els tendres caires als foradets, diguem-ne a les esplugues de sa fort flairosa carranxa.

—Geloses, al voltant de parc de les orgies latents, totes les estàtues, amb fictes aires menfotistes, comencem nogensmenys d’empedreïdament pelar-nos-les.

—Cap eixiu. Conegut desenllaç.

—On el moment pel qual has esperat hores i hores és a trenc d’establir-se___pam de nas; n’has romàs a les escapces.


~0~0~


—Lletra bel·lerofòntica.

—Ja signant molt sol·lícit el contracte que molt santificadament no em mullera... em sé ineluctablement destinat al delitós martiri.

—Acte crucial, Eleuteri; fatídic, faitís. En fer-lo, fou com ara si sacrificial signava la meua pròpia lletra bel·lerofòntica...

—Tret que, damunt, sóc conscient amb qui la sign... car prou sóc signant-la amb la mateixa deessa Minerva!

—La qui encontinent, com prou toca i és adient, m’enjova amb la brida d’or amb la qual em muntarà per sempre pus... com si li sóc l’elegíac ruc de sínia... qui, per a qualsevol tasca fada i feixuga qui ningú altre no fotria sinó amb fàstic i xurriacades rai, prou serveix i ha de per sempre pus servir.


~0~0~


—Dormir és bo (morir millor).

—Pobre de manguis, nou Aristarc Verdura.

—Tot i l’admonició de la dona que no puc espiar quan ella i l’amant carden — m’havia amagat davall llur llit____

—A l’hora de llur orgasme m’hi moria — no pas reiteradament esclafat — sols per causa d’un cor massa curull de joia i sobreïxent de sang bullent____

—Llavors hom em devia escaujar o alfarrassar de transitòriament desaparegut____

—El cas essent que al cap de ben pocs dies pudoreta rai — al començament la dona pensant-se segurament que el pudent és ell, i el drut malmirant-se-la que segur que és ella.

—Fins que, uf, quin descans (per a ells!) quan sots llur llit no m’hi descobreixen... totalment podrit.


~0~0~


—Ah, quina por que tinc avui d’haver perdut l’ensum!

—Abans, de jove, sempre veia amb qui s’entenia la dona... El paio més 007 del pilot de paios qui veies pel seu voltant, diguem-ne, per a dir-ho d’una manera expeditiva.

—Ara li ho he de demanar (discretament, mormolant-ho)... Jeus amb aquest, amb aqueix altre...?

—I la contesta sovint em sorprèn. I com més anem, pitjor. Els qui eren del seu gust, els “zero-zero-setistes”, diguem-ne, disminueixen ràpidament. No ho direu a ningú, si us plau, però em sembla que ara, amb els anys, ha perduda no cal dir la frescor, però també molts dels seus atributs i moltes de les seues virtuts, i crec que s’ha doncs d’acontentar amb paiets molt menys ben parits, si veieu què vull dir.

—Ja em perdonareu, sovint àdhuc eu pecant... Per estranya malaltia... Cap atracció de vegades devers ella, esdevinguda misteriosament minyona primota, molt blanca, estesa al llit, tota nua, mes desmillorada... i plena pertot de sangtraïts.


~0~0~


—Sàtir pels baluards.

—Ai.

—Amb aürts rai, sense molla de polidesa ni plànyer flagells, sòrdid em nodreixc de rosegons i d’agres xarops. Tibat com el marbre, cap xacra d’afalac no forneixen mai mos llavis. Cacòleg, no aconhort mai angúnies; al contrari.

—I llavors...

—Són corprenedores rai les inspirades apercepcions que tinc quan la despulla de mon piu, sempre magre i arrupit, tasta la neu virginal — el veig pigmeu eixorbat pel Sol ans per l’infinit desert moribundament esgarriat — o pujant, encara orb, inacabables ziggurats on els suïssos i llurs piques li van burxant el cul — i sord i sedec per eixuts guarets i rostolls on rere cap rabassa corcada cap fressa de cap font amb joiosos xiuxiueigs no li embasta el trau de l’orella. O assajant sense reeixir-hi gens d’esbotzar, destraler, parpelles.


~0~0~